Necessitem la independència pel benestar mental dels catalans
Separatista
CARLES BOIX / Professor de política i afers públics a la Universitat
de Princeton
Acasa nostra se sol justificar la secessió de Catalunya amb dos
arguments de pes: la defensa de la llengua i l'espoliació fiscal. Hi
ha, però, un tercer motiu, tant o més poderós, que curiosament ha
quedat amagat del debat públic: la salut o benestar mental dels
catalans.
LA PERMANENT SITUACIÓ DE MINORIA en què el país viu a Espanya aboca
els catalans a patir tota mena de xacres psicològiques de molt mal
passar. Algunes són ben conegudes: per exemple, la bipolaritat
esquizofrènica, que ens fa navegar entre la prudència extrema (aquell
seny tan lloat a la premsa espanyola en moments de crisi peninsular
integral) i l'arrauxament propi d'un dinar en família (normalment
seguit de l'ensopiment que acaben causant el vi i l'allioli que van
precipitar els esgarips independentistes proclamats durant l'àpat).
Altres patologies han passat més desapercebudes, tot i ser dignes d'un
magne estudi antropològic. L'orsianisme n'és una i potser de les més
pròpies i singulars del país.
DESPRÉS D'EXERCIR DE LÍDER INTEL·LECTUAL del catalanisme durant una
dècada llarga, cap a l'any 1920 Eugeni d'Ors va abandonar Barcelona i
la defensa de l'autonomia catalana en resposta a un seguit de
picabaralles de poca volada, com correspon a l'autonomia esquifida que
sempre li ha tocat al país, amb Puig i Cadafalch i bona part dels
dirigents polítics i culturals del moment. La trajectòria de Xènius,
que finalment el va portar a fer de "jefe nacional de Bellas Artes" de
la Junta de Burgos, ha tornat a aixecar el cap en els últims anys
entre alguns d'aquells intel·lectuals que, com D'Ors, havien fet d'un
cert catalanisme (el "no nacionalista" que dirien ells) el vehicle
d'una renovada visió de la Catalunya-ciutat (ara passada pel dubtós
aggiornamento del 68). I és que l'orsianisme, aquest adéu desairat a
la pàtria d'origen, no és, en cap de les seves varietats, boadellistes
o d'altres menes (incloses les d'alguns expolítics del país), un
producte casual o arbitrari, sinó simptomàtic de la mena de país que
som.
L'ÈXIT DE L'EMPRESARI ES QUANTIFICA en diners. La vàlua del futbolista
es compta en gols. Tot això és objectiu i mesurable. Per contra,
l'intel·lectual i l'artista viuen, directament, del reconeixement
públic, una cosa, per definició, subjectiva, etèria i volàtil. Abans
del XIX, art, pensament i nació anaven deslligats. Els pintors i
músics amb aspiracions voltaven per Europa buscant el favor d'un
petitíssim estrat de mecenes, fet de papes, prínceps i ducs de
l'època. Tanmateix, amb l'emergència de la premsa i la consolidació de
la nació moderna a partir del 1800, el públic va canviar, en nombre i
en interessos. El creador d'idees va passar a dirigir-se a una gran
massa de lectors i consumidors. I s'hi dirigí com a educador, com a
home-que-pren-partit, com a, en definitiva, veu que havia d'expressar
i articular la nació -congregada a les tertúlies, lectora de diaris,
crítica amb les noves exposicions impressionistes, empipada amb la
darrera plaça dura de l'ajuntament de torn.
ARA BÉ, ARTICULAR LA NACIÓ OBLIGA a afirmar la pròpia superioritat en
intel·ligència. Fent servir el plural majestàtic, Ors ho va glossar
sense gaire embuts: "Voldríem parlar com Demòstenes, escriure com
Boccaccio, pintar com Leonardo, saber el que Leibniz sabia, tenir com
Napoleó un vast imperi... Voldríem ser Goethe". L'intel·lectual no
solament demana l'atenció del públic. Li exigeix lleialtat.
L'intel·lectual construeix un programa per fer-lo complir. Luter va
clavar les seves tesis a la porta de l'església de Wittenberg per
cridar els fidels de bona voluntat a l'acció. Les gloses orsianes mai
van ser un pur divertimento estètic -fins i tot quan anaven
disfressades de l'humor que es fa servir per dissimular la imperiosa
necessitat de reconeixement públic de l'autor.
NATURALMENT, LA PRETENSIÓ DE DIRIGIR el públic lector genera tota mena
de fums grotescos. I quan el fracàs arriba, i sempre arriba, tard o
d'hora, els efectes psicològics són temibles. La falta de
reconeixement se sent com un esdeveniment humiliant. La vanitat de
l'esteta i director de la nació punxa com un globus. La progressiva
pèrdua del favor del públic es viu com una traïció, feta de noms
concrets (els crítics, és a dir, aquells que es van quedar a les
portes de ser intel·lectuals), que han conspirat per destruir
l'individu que havia provocat la seva enveja. Tot aquest procés que
porta del bufament més gran al ressentiment més amarg no és
sorprenent. El món sencer en va ple. Però a Catalunya pren un punt
originalíssim, molt peculiar.
EN UN PAÍS NORMAL, SOBIRÀ, estatalitzat, la temptació de negar la
pròpia nació o d'identificar-la amb un món ridícul i banal ni tan sols
passa pel cap de l'artista més pagat de si mateix. Un exemple trivial:
les amenaces de Meryl Streep d'abandonar els Estats Units si guanyava
McCain van merèixer la riota generalitzada del públic americà. Un cas
de més pes: l'intel·lectual alemany, afeixugat per l'Holocaust, no
nega per això la seva identitat sinó que simplement la reconstrueix
fent servir el vaguíssim concepte del patriotisme constitucional. En
canvi, quan el país està a mig fer, quan la nació lectora és solament
una part de la comunitat nacional, com és el cas de Catalunya,
l'artista té la via fàcil de qüestionar la identitat mateixa d'aquell
públic que decideix girar-li l'esquena per motius potser purament
estètics o pel mer esgotament que provoquen la seves constants
facècies vanitoses i puerils.
L'EDITOR I AMIC QUIM TORRA em va suggerir fer servir el terme òrsides
en comptes d'orsians per referir-me als nostres intel·lectuals
autoexiliats. L'hi agraeixo. Però, el terme òrsides té una tonalitat
tolkeniana pròpia de Mordors i Saurons que el fa inapropiat. I és que
el problema no ve dels nostres artistes, que no podran escapar mai
dels pecats consusbtancials a la seva professió, sinó del nostre país,
que viu una situació de dependència que necessàriament eleva la
vanitat derrotada a categoria de política general.
El Moscardon
"Separatista" <Pi...@correu.vilaweb.com> escribi� en el mensaje
news:eb01c603-29ea-4d4a...@x5g2000yqk.googlegroups.com...
"Orsians"
CARLES BOIX / Professor de pol�tica i afers p�blics a la Universitat
de Princeton
Acasa nostra se sol justificar la secessi� de Catalunya amb dos
arguments de pes: la defensa de la llengua i l'espoliaci� fiscal. Hi
ha, per�, un tercer motiu, tant o m�s poder�s, que curiosament ha
quedat amagat del debat p�blic: la salut o benestar mental dels
catalans.
LA PERMANENT SITUACI� DE MINORIA en qu� el pa�s viu a Espanya aboca
els catalans a patir tota mena de xacres psicol�giques de molt mal
passar. Algunes s�n ben conegudes: per exemple, la bipolaritat
esquizofr�nica,
-------------------------
Este gilipollas piensa que porque �l y alg�n que otro colega devoto del
nacionalpatriotismo est�n como chivas, los dem�s tenemos que estar igual que
ellos.
�Anda y que os den morcilla! �Fan�ticos!
--
Mosqui
Españuelo
a Catalonia, ax� �s una condition necessaria per� no suficient.
Lo que �ts, �s un canari que no vola ni canta.
http://es.geocities.com/espanuelo3/canarias1.jpg
http://es.geocities.com/espanuelo3/rosselon-girona.jpg