La independència és l'única resposta digna a la causa sobiranista
Separatista
"Creure en el país"
SALVADOR CARDÚS
A l’article La il·lusió per l’Estat publicat en aquest diari el passat
dia 1 de juny, Agustí Colomines s’emparava en el seu “biaix
d’historiador” per recordar-nos que la llarga tradició del catalanisme
ha estat sobretot autonomista i no pas independentista. I es
preguntava si és que la fortalesa de l’Estat espanyol o la base
sociològica del catalanisme havien canviat prou com per justificar
l’actual “festa” independentista que l’incomoda tant. El guant que
llança Colomines a l’independentisme és bo que sigui recollit, no tant
per esmenar la plana a l’historiador –cosa per a la qual no tinc
competència– sinó per mirar de precisar les claus del debat.
Deixo de banda, és clar, el to despectiu amb què Colomines tracta la
causa independentista. L’ús d’expressions com “tenir més budells que
cap”, “proliferació de propaganda”, “foc d’encenalls” o “aberració
teorètica” –per cert, molt semblants a les que s’usen per
desqualificar el nacionalisme de CiU– podrien fer dubtar de la
sinceritat de les preguntes de fons que conté l’article. I no ho dic
perquè a l’independentisme no hi hagi de tot, com hi és a totes les
famílies. Però això no són arguments sinó, precisament, budells. Com
tampoc no seria acceptable que hom recorregués a les trajectòries o
als projectes personals de l’adversari per desqualificar-ne les
raons.
Passem, doncs, als arguments. En primer lloc hi ha la qüestió que es
planteja de si la tradició autonomista del catalanisme, és a dir, de
limitar-se a trobar un encaix raonable a Espanya, obliga d’una o altra
manera a restar-hi lligats per sempre més. Doncs bé, paradoxalment,
crec que l’empenta actual de l’aposta per la independència de
Catalunya deriva de la mateixa constatació que fa l’historiador.
Efectivament, el fet que el projecte central d’aquest catalanisme mai
no hagi estat capaç d’aconseguir els seus objectius, ni els polítics
ni els estrictament culturals, és el que ara ens urgeix a fer una
reflexió de fons i a prendre una decisió radical. Ni pedagogies, ni
conllevancias, ni súpliques de comprensió, ni amenaces de desafecció:
ja en tenim prou d’aquest color. Davant el fet indiscutible que el
projecte de nació espanyola i l’Estat que l’empara mai no han
considerat sincerament la possibilitat de reconèixer un espai polític
per al catalanisme, ni tan sols per a la imprecisa “causa sobiranista”
que sembla que és la de l’historiador, només queda l’adéu ben educat,
o el bon vent, si s’hi giren d’esquena. La independència és l’única
resposta democràtica i nacionalment digna a l’autoritari separatisme
espanyol.
Certament, es pot dubtar de la viabilitat de la independència de
Catalunya i preguntar, com fa Colomines, si és que ha minvat la
fortalesa de l’Estat o crescut la base social del catalanisme. Però
abans de respondre-hi, cal dir que trenta anys després de la
Constitució de 1978, del que ja no hi ha cap dubte és de l’absoluta
impossibilitat que el projecte autonomista porti enlloc. Fa anys que
es veia venir que no hi ha altre encaix possible a Espanya que no
sigui un encaixonament. No hi ha alternativa d’incorporació que no
impliqui la prèvia renúncia a ser-hi com a nació, com ha demostrat la
darrera reforma estatutària. Per tant, l’elecció és triple: o
s’abandona la lluita per la nació –per bé que lògicament comportaria
l’aparició de brots de radicalisme no democràtic–, o ens enganyem
donant voltes i més voltes en el cercle viciós d’un autonomisme que
s’ha quedat sense horitzó fent veure que l’estem repensant per enèsima
vegada, o considerem l’aposta per la independència i –doneu-nos un
parell d’anys– la dotem de contingut i estratègia.
Sempre m’he fet càrrec, i he respectat sense reserves, que el 1980 el
nacionalisme fes un acte de confiança en la via autonomista. I és cert
que, venint d’on veníem, l’ambigüitat dels governs de CiU en la seva
relació amb l’Estat va permetre avenços significatius en la
reconstrucció del país. La pregunta, però, és si actualment aquest
model d’ambigüitat permet fer balanços positius. I, francament, totes
les dades conegudes són negatives. Parlem d’evidències: els catalans
no tindrem mai un futur nacionalment digne, culturalment ple i
econòmicament avançat a Espanya i l’autonomisme o el sobiranisme
ambivalent ja no són capaços d’oferir la promesa ambiciosa que el país
necessita per aconseguir l’adhesió dels catalans d’avui. Queda,
tanmateix, la qüestió de si ha canviat tant la fortalesa de l’Estat o
la base social del catalanisme per fer el pas. I la resposta és sí. Ho
prova el fet que l’Estat, les seves institucions i els seus gendarmes
mostren cada vegada un nerviosisme més gran respecte dels catalans.
Són ells que se senten febles. Ho prova l’emergència, en progressió
geomètrica, d’un independentisme fins ara silenciat i silenciós per
prudència o per poca fe. I ho prova el descrèdit de l’actual política
catalana, incapaç d’interpretar les aspiracions, d’entrada, de ben bé
una tercera part dels catalans. I aquest punt em permet respondre al
darrer desafiament dialèctic de Colomines sobre si l’independentisme
“lliga” amb la realitat social, política i institucional del país.
Perquè la resposta és fàcil: no, Agustí, encara no hi respon. Però
precisament per això hi som: per transformar aquesta realitat. Si del
que es tractés és d’ajustar-nos a la “realitat”, més valdria que
l’independentisme plegués, però també ho hauria de fer el sobiranisme
de Colomines.
De manera correlativa, aquesta setmana he assistit dilluns a
l’homenatge a Pepe Rubianes i dimarts al lliurament del Premi d’Honor
de les Lletres Catalanes a Joan Solà. I no sóc cec a la realitat: la
“realitat” que esmenta Colomines era més al Palau Sant Jordi que no al
Palau de la Música. Catorze mil contra mil. Però aquesta constatació
no m’acovardeix: m’encoratja. Perquè el meu país és molt més gran que
no el que representava un Manuel Fuentes lingüísticament acomplexat,
parlant gratuïtament en espanyol, com va ser el vuitanta per cent de
l’homenatge retransmès per TV3. Amb breus i notables excepcions com la
de Toni Albà, aquella és la imatge d’un país resignat i sotmès. En
canvi, el meu país, vull dir el que farem i té futur, inclou el del
Palau Sant Jordi amb ganes de riure, sí, però es fa amb les ganes de
lluitar dels que s’aplegaven amb Òmnium Cultural per homenatjar Joan
Solà, que ha fet de la llengua catalana la seva passió, el seu
compromís i la seva felicitat. I sé que de força de futur en tenim més
els mil d’Òmnium, els cinc mil de Brussel·les o els d’ahir a la plaça
de Sant Jaume. I, sobretot, creuré en el futur mentre ens guiïn
testimonis de rigor intel·lectual, lluita cívica i dignitat nacional
com Joan Solà.