O independència o una estada als llimbs
Separatista
"El fracàs del nou Estatut i l' amarga sensació d'una experiència ja
viscuda"
Als llimbs
SALVADOR CARDÚS / Sociòleg i escriptor / salvado...@uab.cat
El fracàs del nou Estatut no tan sols no resol allò que pretenia, sinó
que ens ha deixat sense horitzó polític. Ara ja tenim el govern
discutint si el finançament ofert per Zapatero per al tercer any seria
poc o molt assumible, i fins i tot algun polític nacionalista diu que
trobaria acceptable una sentència del Constitucional, ni que
l'interpretés, naturalment, a la baixa. Si rellegíssim les
declaracions sobre allò que havia de garantir el nou Estatut, cauríem
de cul a terra. Potser ho hauríem de fer.
LA GRAN NOVETAT, DES DEL MEU punt de vista, no és que la reforma de
l'Estatut no resolgui l'espoli fiscal de Catalunya, la bilateralitat
de la relació amb l'Estat, que el català no acabi essent tan oficial
com l'espanyol o que només se'ns deixi dir que algú diu que som una
nació si ho diem en uns Jocs Florals. Al capdavall, això simplement
prorroga una situació llargament experimentada i, per què no
reconèixer-ho?, assumida impassiblement per una majoria de catalans.
No: la novetat més dramàtica és la manca d'horitzó. És allò que
reconeixen veus de procedències diverses. Ho acaba d'escriure Ferran
Mascarell a l'AVUI (30 de juny): "Sabem que l'Espanya plural és pura
retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen
interessos radicalment diferents". I Jordi Pujol ho afirmava el 26 de
juny a RAC 1 quan reconeixia que el "no independentisme" també ho té
difícil (com l'independentisme), que "el moment és molt complicat" i
que "per ara" Catalunya no pot esperar "grans coses positives". Tot
això, en unes declaracions que completaven el seu escrit en el qual
afirmava que el vestit, el pacte de la Transició, s'havia "esguerrat"
i que era gairebé impossible refer-lo.
CITO MASCARELL I PUJOL PERQUÈ, des de tradicions polítiques i
ideològiques contraposades, són homes de llarga experiència de govern,
moderats, vinculats als dos grans partits del país i que, relativament
desfets de lligams institucionals, ambdós s'expressen amb molta
llibertat. Però més enllà de les opinions expertes, també hi ha els
fets tossuts, les dades incontrovertibles, les estratègies confessades
que preparen PP i PSOE per a Catalunya, la feblesa dels nostres
partits, el desengany de la ciutadania i, per damunt de tot, la
incapacitat dels nostres polítics de dibuixar cap escenari que no
sigui el de la resignació, el de no parar de sirgar, donant voltes i
més voltes, per tal de sobreviure com sigui, a l'espera de temps
millors. Ras i curt: de seguir en la resistència. Els mateixos
Mascarell i Pujol no proposen cap sortida convincent. Mascarell
recomana als socialistes catalans que renovin el seu discurs envers
l'Estat, de manera que sigui "menys acomplexat en termes de sobirania:
si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar". I Pujol no dóna cap
altra sortida que la d'esperar a veure si en el futur l'Estat "baixa
del burro", una espera absurda, perquè l'Estat va a cavall, i al
galop. Tot, per no parlar d'ERC, que amenaça d'exigir el concert
econòmic. Si se'ns han passejat amb una reforma estatutària proposada
pel 90 per cent del Parlament, i segons sembla, en les millors
circumstàncies mai imaginables -coincidència socialista als dos
governs, PSOE en minoria a Madrid i independentistes al govern
d'aquí...-, com es pretén aconseguir un concert econòmic? A casa, quan
algú es fa el pinxo amb amenaces ridícules, li amollem: "Ets un
boques!".
PODRIA ESMENTAR, TAMBÉ, l'article-manifest d'aquesta setmana signat
per l'exconseller de Justícia al primer tripartit Josep Maria Vallès,
el d'Interior i Sanitat als governs de CiU Xavier Pomés i per diverses
personalitats, que, davant la gravetat del moment, preveuen o bé una
resposta conformista que provocaria una "provincialització" creixent
de Catalunya, o bé una rèplica que obligaria a una redefinició del
pacte fundacional de la democràcia espanyola, i que, si ho entenc bé,
vol dir una reforma de la Constitució del 1978. És un text important,
però alhora tampoc no assenyala una sortida creïble. Primer, perquè la
"provincialització" està tan avançada que ja no la pararia ni el
compliment escrupolós del nou Estatut. I segon, perquè plantejar una
reforma constitucional sense un acte d'autodeterminació previ, seria
entrar en un procés incert que podria acabar pitjor de com estem ara.
I poso per testimoni les diverses advertències del pare de la
Constitució, Miquel Roca.
I, TANMATEIX, LA SITUACIÓ ÉS D'UNA claredat meridiana. Si Espanya no
té solució, si Espanya no és la solució, si Espanya no vol altra
solució, per què no acceptem que l'única sortida que depèn
estrictament de nosaltres, la que no passa per demanar permís a ningú
més, és la de la independència? De manera sorprenent, els arguments
contra la independència són del tipus: "La independència no pot ser i,
a més, és impossible". Vull dir que, els que hi argumenten en contra,
són els que la fan impossible. No sóc tan estúpid per menystenir les
dificultats del procés, esclar. Però si em posen davant l'alternativa
d'una impossibilitat històricament contrastada -l'encaix a Espanya- i
una impossibilitat per contrastar, em decanto per la segona via. De
fet, el procés cap a la independència, com deia, és l'únic que depèn
de nosaltres mateixos -d'una majoria parlamentària sòlida que ho
proclamés-, és un procés que va molt més enllà de les reivindicacions
fiscals d'ara, i és un procés en la bona direcció de la radicalitat
democràtica. (I hi afegeixo: és l'únic camí que faria que ens
prenguessin seriosament a Espanya i al món.) Insisteixo en la idea de
"procés", és a dir, de camí llarg, per convèncer els temorosos amb
arguments, models i garanties sòlides i rigoroses. Encara més: ha de
ser un procés sense demagògies ni falses expectatives: la
independència no és Xauxa ni garanteix un bon govern, de la mateixa
manera que l'emancipació d'un fill no el porta a tenir automàticament
una vida amb menys dificultats, sinó tot al contrari. Però són les
seves dificultats, és la possibilitat de dibuixar el seu propi futur
i, sobretot, l'oportunitat d'aconseguir-lo.
L'ALTERNATIVA QUE ENS PROMET l'actual política, el camí que assenyalen
els crítics que no s'atreveixen encara a aspirar a la independència,
és una eterna estada als llimbs. Els llimbs, segons la doctrina
cristiana, és el lloc on resten les ànimes dels justos que esperen -de
fet, inútilment, perquè no han estat batejats- la redempció del gènere
humà. És a dir, és una sala d'espera que no té sortida. Els
antropòlegs en dirien un "no lloc". Una terminal T sense avions. I el
Dant, a la Divina Comèdia, situava els llimbs al primer cercle de
l'infern.