El español, la lengua del pueblo
Samuel
1ro de abril de 2008, por DENAES
Se ha hecho habitual, y se considera como algo indiscutible, la defensa y
promoción de determinadas lenguas regionales, reconocidas como «cooficiales»
en la Constitución de 1978. Se asume así de hecho que el castellano sería
una mera lengua cooficial más, perfectamente reducible aalgo marginal y
sucedáneo, comparable con el catalán, el vasco, el gallego o cualquier otro
idioma «nacional» reclamado por los partidos nacionalistas. Estas lenguas
cooficiales serían las auténticas lenguas de esos territorios, lenguajes
«populares» que representarían un «hecho diferencial» frente al español, que
sería para ellos una lengua impuesta por poderes opresores, postiza.
Pero tras semejante razonamiento se esconde un embuste histórico de grandes
proporciones, una manipulación consciente de la Historia de España que
produce auténtica vergüenza ajena. El proceso de constitución de España, del
que hablamos en otros editoriales a propósito de las rebeliones cívicas, fue
el de una constante expansión que llevó consigo a pobladores para repoblar
las nuevas tierras conquistadas. Y esos pobladores no hablaban gallego, ni
catalán, ni ninguna otra lengua vernácula, sino castellano, un verdadero
«rumor de los desarraigados» que pasó de ser una lengua puramente local a
convertirse en la lengua de España, como bien dejó sentado Elio Antonio de
Nebrija en 1492 con la publicación de su Gramática de la lengua castellana o
española. Justo entonces los musulmanes fueron expulsados de España con la
toma de Granada y Colón desplegó velas hacia América, preludio de una
expansión del idioma español por medio mundo hasta su realidad de
cuatrocientos millones de hablantes que hoy día constituyen la Hispanidad.
Mientras, las demás lenguas regionales quedaron, en virtud de este proceso
histórico, como meras expresiones de la nobleza local o de campesinos de
zonas aisladas y deprimidas, incapaces de explicar los más complejos
términos de nuestras sociedades. El eusquera, como bien señaló Unamuno, no
tiene una palabra para designar a Dios, buena muestra de su limitación como
lengua. Los procesos de recuperación de las lenguas vernáculas, que se
reivindican como «normalización», son una contradicción, pues suponen que
los hablantes de esas lenguas son anormales y los lingüistas, embutidos en
sus batas blancas y seleccionando términos en sus «laboratorios de idiomas»,
han de corregirles con su «lengua gramática», que nadie habla y carece de
presencia histórica: las innumerables horas de catalán, eusquera o gallego
«normalizados» en las televisiones autonómicas no sirven para que esos
idiomas de laboratorio puedan hablarse, puesto que nada tienen que ver con
la realidad social de las lenguas que dicen expresar.
Si en el País Vasco estas veleidades nacionalistas y lingüísticas siempre
tuvieron un fuerte componente racista, en Cataluña siempre ha sido un
movimiento de carácter clasista, el propio de la nobleza o burguesía que se
expresaba en catalán, pese a reconocer la importancia del español para algo
tan elemental como sus negocios. Así, los españoles que no nacieron en
Cataluña pero acudieron a esa región para trabajar, denominados
despectivamente «charnegos», han acabado aceptando sumisamente los
postulados de los nacionalistas catalanes, y no sólo intentan aprender
catalán por imposición, sino que hasta se escandalizan cuando desde otras
partes de España se denuncia que el español es perseguido en Cataluña,
haciéndose así cómplices de sus amos, los señoritos catalanes.
Sin embargo, cuando se disputó la final olímpica de fútbol en Barcelona en
1992, todos los símbolos nacionalistas desaparecieron y el Estadio se cubrió
de banderas españolas, con los aficionados gritando «Campeones, campeones»,
y no «campions, campions», algo que también sucede cuando los «charnegos»
acuden a los encuentros del Fútbol Club Barcelona y a otras manifestaciones
deportivas de importancia. Y es que el español, mientras España siga
existiendo, no es otra cosa que la lengua del pueblo, un instrumento
revolucionario frente a los retrógrados y cavernícolas señoritos que
defienden sus lenguas minoritarias como residuos de tiempos medievales.
FUNDACIÓN DENAES, PARA LA DEFENSA DE LA NACIÓN ESPAÑOLA
Front Nacional
***************************************************************************
Señor don Francisco, en tanto que en Cataluña quedase algún solo
catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y
guerra.»
(Francisco DE QUEVEDO),carta :adreçada el febrer de 1645 a D.
Francisco de Oviedo.)
***************************************************************************
Unes declaracions del catedràtic i membre de la Real Academia de la
Lengua Española, Gregorio Salvador, en què negava la persecució contra
la llengua i cultura catalanes i l'intent de genocidi cultural sofert
durant el franquisme, són la raó d'aquest llibre. Només a partir de la
ignorància o del desconeixement més absolut es poden fer afirmacions
que neguin tot el que la legislació franquista va fer des de l'inici
de la rebel·lió militar, el juliol de 1936. Una ignorància que Josep
Benet, amb la seva obra capdavantera, Catalunya sota el règim
franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura
catalanes pel règim del general Franco, va ajudar a pal·liar.
Una afirmació que, a més del menyspreu anés complet davant la vexació
cultural de milers i milers de persones que hagueren de viure la
persecució de la seva cultura-catalans, balears i valencians-, amaga
tota la pràctica franquista de repressió cultural, que anava des del
nivell cultural més personal fins a la fita més ambiciosa. Unes
afirmacions greus per venir de qui vénen
I per no haver estat desautoritzades amb un silenci còmplice.
En altres períodes rasés durs de la nostra història cultural hem
tingut la comprensió dels intel.lectuals castellans davant el fet
repressiu: així, durant la dictadura de Primo de Rivera i fins i tot
en la més fosca etapa del franquisme, com ara en aquell període de
constant persecució cultural, feta de manera freda, calculada i
metòdica, hi hagué qui, tot i la dictadura, demostrà solidaritat vers
una llengua germana filla del mateix tronc comú de l'idioma llatí.
N'és un bon exemple el diàleg potenciat per Dionisio Ridruejo entre
escriptors catalans i castellans que tingué lloc als congressos de
poesia de Segòvia, Salamanca i Santiago, en què es confronten les
opinions de la representació catalana -Riba, Foix, M. Manem, Garcés
etc.- amb rellevants intel.lectuals castellans -Aleixandre, Rosales,
Vivanco, Ridruejo, Panero, Laín, Tovar etc-. l'ou com una mena de
reconeixement paraoficial de la representativitat i del prestigi de la
cultura catalana.
La persecució de la llengua i la cultura catalanes durant el
franquisme fou una constant del règim, nascut d'una rebel-lió militar
el juliol de 1936. Un sistema polític que tenia una filosofia
totalitària en la qual tot es confonia amb una visió unitarista
d'Espanya i on la pluralitat cultural, lingüística o nacional era
considerada sediciosa i transgressora de la unitat d'Espanya i, per
tant, mereixedora de destrucció o d'anihilament.
La periodització de la repressió va d'acord amb els paràmetres de la
conjuntura política: una fase de violència general (de 1939 a
1943-1944), en què pretenen una substitució cultural, i a partir
d'aleshores una estratègia d'assimilació fins el 1947, o bé l'aparició
d'una cultura expressada en espanyol que busca un públic que desconeix
la seva pròpia llengua I alhora una certa projecció pública -sempre
obstaculitzada- del món cultural català. L'etapa arriba Fins el 1951.1
La primera és duna violència total contra qualsevol expressió pública
de la llengua i la cultura catalanes: qualsevol manifestació en català
era perseguida o prohibida i en molts de casos penalitzada amb fortes
multes. La repressió de les multes s'ha de veure sempre dins la
conjuntura econòmica en què s'imposen. Així, hom hi pot veure un afany
altament repressiu. A la postguerra la llengua arriba a ser tan
perseguida que fins i tot és prohibida en la grafia de les làpides
dels cementiris. També a les esqueles i als recordatoris.
El franquisme, davant el fracàs de les potències totalitàries als
camps de batalla, fou un sistema polític que evolucionà cap a un règim
autocràtic i esdevingué un sistema dictatorial que veié en la llengua
catalana un enemic que calia abatre, des dels seus orígens fins a la
seva desaparició. Foren les causes alienes externes les que
l'obligaren a prendre només postures més flexibles, però la
intransigència més fèrria fou l'element comú constant d'incomprensió
vers la llengua i la cultura catalanes.
A la majoria dels territoris de llengua i cultura catalanes Vacritud
inicial de les tropes franquistes fou brutal.'' El terror blanc que
acompanyà l'ocupació militar i el clima de nacionalisme espanyolista
abassegador feien que, a part les lleis que discriminaven i perseguien
el català, existís, sotto voce, una pressió ideològica sobre qualsevol
activitat cultural, cosa que forçava la gent a amagar la qüestió de la
llengua. Més enllà de les lleis o ordenances concretes, o de la
petició de permisos (si és que arribaven), l'ambient feia impensable
utilitzar la llengua del país en qualsevol activitat cultural.
No oblidem que durant la guerra civil l'animadversió contra la llengua
catalana arribà fins a l'extrem de fer sospitosos els noms pròpiament
catalans: per exemple, Montserrat, Núria, Jordi etc. i també s'arribà
a castellanitzar la fonètica dels cognoms, pràctica i actitud que es
mantingué fins a les acaballes del franquisme.
A partir del 1951 l'evolució del règim presentà una imatge més
condescendent envers un món cultural, el català, que vivia entre
tensions i repressions. Amb una constant: tot el que podia ser cultura
de masses era prohibit en català.
Aquesta obra recull una primera relació de proves de la persecució
contra la llengua i cultura catalanes al llarg dels anys del
franquisme. Però, si es feia de manera exhaustiva, podria
multiplicar-se amb un nombre extraordinari d'exemples.
Cal precisar que per als militars vencedors, de l'exèrcit franquista,
els matisos en l'anàlisi política, cultural o social brillaven per la
seva absència. Era una anàlisi primària maniqueista, d'addictes o
d'enemics, de bons espanyols i de mals espanyols. I per això és fàcil
seguir les acrituds més constants i directes contra la llengua i
cultura catalanes, dels caps militars fins als sots-oficials, des de
la capitania general o els governs militars fins a les casernes
esteses per tot l'estat espanyol.
Durant l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes hi va haver
soldats que es van sorprendre de veure que la llengua catalana fos la
pròpia de tants i tants habitants. I això provocà una doble actitud:
la majoritària, de rebuig (soldats que oferien llaminadures o propines
si la canalla enraonava en castellà), i, minoritàriament, una
descoberta impensada que obrí la intolerància malgrat les passions de
les autoritats militars i les noves jerarquies polítiques.
La pressió contra la llengua catalana i el seu us exercida per la
tropa en plena guerra era palesa des d'Àfrica fins a qualsevol front.
Aquesta actitud es mantingué, i per qualsevol pretext apareixia en la
vida del servei militar obligatori durant tot el règim franquista i de
la manera més inesperada i constant. Els testimonis són innombrables.
Gairebé tots els qui van fer el servei militar en el període
franquista podrien aportar el seu particular testimoniatge. Alguns
d'aquests testimonis, sobretot dels primers anys del Franquisme,
recordem que algun oficial recompensava amb dies de permís aquell qui
denunciava els soldats catalans que parlaven entre ells la seva
llengua. *Si una expressió simbolitza allò que passava dins les
casernes és la de polacos*.
Al País Valencià, pel que fa a la repressió contra la llengua, la
situació presenta unes característiques pròpies, en general de menys
persecució i de més tolerància, fruit també d'un menor grau de
consciència nacional i cultural del valencianisme a la pre-guerra.
Així, com explica Josep Ballester, decrets repressius del nou estat
contra Catalunya no foren aplicats al País Valencià. i si a Barcelona
i a la província Els pastorets foren prohibits el 1939, a la ciutat de
València, un mes després de l'ocupació militar, s'alçaren els altars
del Mercat i el Possal, coincidint amb les festes de Sant Vicent, i
s'hi representaren els tradicionals Miracles. Encara que després,
durant dècades, no es va permetre res més en públic en la llengua
pròpia.
En canvi, hi hagué menys oposició a l'ús escrit, sempre que fos
folkloritzant i de poc nivell cultural: llibreters de falles, sorteig
de mones i tota mena d'activitats socials. En aquesta tasca de
desvirtuació de la cultura catalana tingué un paper clau Lo Rat Penat,
entitat que sobrevisqué gràcies al nul temor que infongué al
franquisme la supervivència duna entitat grisa i col·labora cionista
fins al petainisme, segons Alfons Cucó.
Un petainisme que identifica la col·laboració i la subordinació de les
classes dominants valencianes.
El franquisme i tots els qui hi col·laboraven tenien un objectiu clar:
el desprestigi de la cultura autòctona.
Un altre camp d'actuació fou marcar amb rotunditat zones
castellanoparlants del País Valencià per reforçar encara més el pes a
les zones frontereres de llengua castellana i crear la idea que la
zona era definitivament castellanitzada.
Al final dels anys cinquanta, i encara més a les dècades posteriors,
aparegué el que s'ha denominar teoria d
l'alicantinidad. S'ho inventà Vicent Ramos: segons el Alacant és un
món que no té res a veure amb València
una província castellanitzada i diferenciada de la resta del País
Valencià, i, com explica Josep Ballester, plan tejà una nova
configuració regional. És el mite del sud est, que defensa l'Instituto
de Estudios Alicantinos.
A Mallorca, en triomfar la rebel·lió militar de juliol de 1936, l'ús
del català literari tou tolerat, sempre però, en peces innòcues o en
persones addictes al no règim. Aviar, però, els censors foren més
rigorosos.
L'ambient contra el català de les Illes s'accentuà poc a poc i les
pressions oficials per dificultar-ne la ut: lització als col·legis
d'educació regentats per ordes religiosos es feren més fortes.
Els anys quaranta i cinquanta, per exemple, al col-legis La Salle i
Ramiro de Maeztu de mossèn BI. Genovart posaven un petit càstig als
alumnes que descobrien enraonant en mallorquí; al Colegio del Sagrad
Corazón era totalment prohibir de fer-ho.
Moltes de les actuacions que les autoritats locals va tenir contra la
llengua catalana eren un reflex de les ordres que havien rebut, en
primer lloc de les autoritats militars, i, després, dels governadors
civils. Segons el grau de petainisme, això és, de col·laboracionisme i
de subordinació a l'ideari del règim franquista, de les autoritats
locals, majoritàriament formades per catalans, i la idiosincràsia
particular de cada població, el to i la persecució eren diferents.
Sovint les autoritats locals foren més papistes que el papa i van
seguir les ordres generals repressives de la manera més inquisitorial
possible. Moltes d'aquestes autoritars tenien una gran fòbia a tot
allò que els semblava que feia olor de catalanisme. Es pensaven que la
seva persistència en la repressió els era un gran mèrit davant les
altes autoritats.
Cal estudiar molt bé el petainisme i saber quina fou l'actitud de
molts intel-lectuals catalans davant l'espanyolització cultural de
Catalunya. Una cosa és la visió que hom en dóna els anys noranta i
l'altra el que representaven aquestes actituds els anys quaranta. No
podem liquidar la qüestió amb el clàssic afegitó «el catalán, lengua
de la burgesia» quan una gran part d'aquesta utilitzava sempre el
castellà abans de la guerra civil, durant la guerra i després (llevat
de les minyones i la gent del camp) perquè consideraven el català una
llengua poc culta i alhora dels «rojos-separatistas».
La premsa fou controlada durant tot el règim franquista. Primer amb un
control ferri i estricte. Des de la llei de Premsa del ministre Fraga
Iribarne, aquesta responsabilitzava editors, directors o periodistes
del que publicaven.
D'una censura prèvia a una autocensura, però sempre fou un camp
controlat pel franquisme. I les publicacions catalanes tenien una
vigilància encara més estricta per raó de l'idioma.
L'idioma les feia ja sospitoses; per això, l'acció repressiva era més
subtil i insidiosa. De la prohibició absoluta del català, a
autoritzar-ne un mínim, tot passant per tina legalitat restrictiva,
fins que, a causa de la pressió social, van haver d'obrir una mica la
mà, però aleshores passaren a imposar multes, que feren viure la
premsa catalana en la incertesa.
El procediment legal repressiu: primer, avís; després, multa per una
determinada quantitat i, finalment, el segrest. La fórmula era una
amenaça constant. En definitiva, allò que el franquisme pretenia.
Les revistes i els setmanaris eren controlats metòdicament i
repetidament, fins i tot si eren escrits en llengua castellana, però
com que revelaven una defensa explícita de la llengua i de la cultura
catalanes calia estar hi a sobre.
Malgrat la persecució, la cultura catalana va avançar...
Aquesta eclosió tan variada, que no arriba ni de molt al nivell
assolit en el període republicà, intenta, davant la inèrcia i la
grisor cultural del franquisme, enllaçar amb les noves generacions per
redreçar una cultura amb bases més sòlides.
Aquesta eclosió varia segons els llocs i el temps. Quan ho fa, sempre
s'ha d'expressar en llengua castellana, i fa néixer una falsa
normalitat.
A Lleida, durant els anys cinquanta hi hagué una certa represa
cultural, després d'anys de gairebé paràlisi total, però
obligatòriament en castellà. Cal pensar que la Lleida d'aleshores
emprava en família i al carrer la llengua catalana.
La censura actuava contra autors de creació literària tot evitant que
la seva obra fos editada. i així ho explica un màxim especialista:
«Quan l'obra de creació d'un autor no ha pogut sortir al carrer ni ser
llegida ni produir la interacció cultural cercada en un temps
raonablement normal, aleshores, mitjançant aquest recompte feixuc,
estem mesurant i coneixent el pes específic d'allò que anomenem el
quasi-genocidi cultural del franquisme respecte a la cultura
catalana,>'
L'any 1933 la producció editorial en català era el 23,1% de la
indústria editorial espanyola. L' any 1975 representava el 4,5% de la
mateixa producció global. És la dada més irrebatible per a demostrar
la persecució, l'intent de genocidi cultural.
La xifra de 835 títols en català publicats el 1936 no fou igualada
fins el 1977. És a dir, al cap de quaranta-un anys.
Persecució contra la llengua i cultura doblegant els creadors i
evitant-ne la difusió, amb la finalitat de fer-la desaparèixer. Aquest
intent tingué uns lúcids col·laboradors intel·lectuals que posaren la
seva ciència i la seva experiència al servei d'aquest intent genocida.
Joan Samsó explica que, a l'arribada a Barcelona del governador civil
González Oliveros, amb el discurs que va fer «todo el mundo quedó
helado [...I Habló con unos términos vengativos y policíacos que
aterrorizó a cuantos llenaban el salón de Carlos III».' i aquest
esperit era fruit d'una planificació metòdica. Carles Riba no s'estava
de dir que l'estratègia contra la llengua catalana no sortia pas d'un
«cuarto de banderas», sinó d'una càtedra de filologia de la
Universidad de Madrid, concretament d'Antonio Tovar, sots-secretari de
Prensa y Propaganda fins al maig de 1941. Ideòleg falangista, tenia
els seus aliats a Catalunya en uns quants intel·lectuals que no
anomenarem, perquè encara n'hi ha que viuen, i que col·laboraven de
manera activa perquè en un termini de temps, una quarantena d'anys, el
català desaparegués com a llengua de cultura.
El llibre català, de primer perseguit i cremat, després negat, restà
absent de la vida pública de Catalunya durant set anys i cinc mesos.
I, quan l'autoritzaren, d'entrada impediren que ho fes en l'ortografia
normalitzada, trencant amb més de trenta anys de feina i de
consolidació de la tasca ortogràfica i cultural de l'Institut
d'Estudis Catalans. Així fou imposat a les Obres completes de
Verdaguer i a algunes d'Eugeni d'Ors.
En arribar els primers permisos d'edició, hom veu encara una subtil i
insidiosa limitació, la de permetre un percentatge molt reduït
d'autoritzacions, amb tiratges molt baixos i edicions de bibliòfil. El
resultat seria una cultura que només podia ser d'elit. Perquè els
preus eren desorbitats i les edicions de bibliòfil quedaven fora de
l'abast popular. I això era precisament el que pretenien.
És a dir, que, salvada la primera etapa en què els llibres eren
destruïts pels mateixos editors per evitar problemes, ara procuraven
que optessin, també obligatòriament forçats per les
Circumstàncies, per la substitució cultural.
Per evitar la postergació absoluta del català alguns intel·lectuals i
editors van posar noms llatins o en triaren d'altres que
s'escrivissin, o sonessin, igual en llengua catalana i castellana.
Així ho féu l'Editorial Selecta, que tenia les col-leccions «Perenne»
i «Excelsa», l'Editorial Spes, Benèfica Minerva, Franciscàlia, Fòrum
Musical, Òmnium Cultural, l'Obra del Ballet Popular, Banca Catalana,
revistes com «Studia Monastica», «Critèriori», «Germinabit» etc.
S'hauria de fer una cultura de bell nou i l'únic potencial fidel era
el públic antic, puix que el trencament d'anys de silenci i de
persecució Navia fet un tall generacional, cultural i lingüístic que
en milers de persones seria irremeiable.
El caràcter inicialment totalitari del règim franquista es tornà una
dictadura, quan a les forces feixistes de l'Eix els canvià la sort als
camps de batalla, en el manteniment d'una legislació que només
autoritzava el que era pròpiament l'entramat del nou estat. Així,
normalment no prohibia les més variades activitats de la societat,
sinó que no les autoritzava, fet totalment diferent. Era una limitació
repressiva a priori que tallava d'arrel qualsevol iniciativa.
Així, hem recollit el testimoniatge a moltes zones de la Catalunva
interior i de muntanya, llocs on la gent es coneixia de sempre (per
exemple, al Solsonès, a l'Alt Urgell, a la Cerdanya, al Berguedà, al
Pallars, al Priorat etc.), de moltes consignes de repressió que són
difícils de provar documentalment. No hi intervenia directament
l'administració estatal; per això, les consignes es feien d'una manera
que podem anomenar repressió verbal. És a dir, negant la possibilitat
de dur a terme qualsevol activitat cultural catalana (teatre
d'afeccionats, folklore, recitació de poemes, l'edició d'uns fulls
culturals, d'una revista local, conferències, col·loquis, tertúlies
etc.) a través d'una comunicació verbal que duia implícita una
prohibició o fins i tot un càstig.
La migrada resistència cultural al franquisme va cercar una escletxa
potenciant allò que se n'ha dit barcelonisme. Escriure sobre la
identitat, els costums i les tradicions de Barcelona com un succedani
perquè no es podia parlar de Catalunya. Cal dir que aquesta fou també
una tàctica dels qui havien optat aleshores per la renúncia a la
catalanitat cultural i lingüística. Així, trobem que «La Nostra
Revista», de Mèxic (30-w-1959), destaca «el barcelonisrne abrandat del
setmanari dels botiflers», és a dir, «Destino», tot indicant que el
governador lliurava un premi de 10.000 pessetes al millor article
sobre Barcelona.
Aquesta actitud de conformar-se a diluir la catalanitat potenciant el
localisme era definida per «La Nostra Revista» com a
col·laboracionisme. Hi incloïa Ignasi Agustí i Carles Sentís.
Paral·lelament, el règim va potenciar el leridanismo i el tortosismo,
amb la complicitat de personatges de Lleida i de Tortosa.
El cinema català va voler consolidar una indústria pròpia ï amb alts i
baixos anava produint films. La Generalitat Republicana va fer la
política de doblar molts films a la llengua del país.
Durant la postguerra tot era prohibit. A més, potenciaren les
productores instal·lades a Madrid o les distribuïdores que
comercialitzaven els productes a l'estat espanyol. El resultat fou que
el cinema i tot el magnetisme que despertava en àmplies masses de la
població de postguerra, on el cinema donava accés a un món meravellós
molt allunyat de la vida quotidiana de cada dia, s'havia d'escollir en
castellà. Film rere film, i any rere any, va ser només en llengua
castellana.
El cinema de postguerra en català no fou possible. i quan es permeté,
l'any 1952, foren autoritzades unes poques pel·lícules de caire
pseudo-historicista, religiós o costumista.
No fou fins aquell any que, aprofitant el muntatge de la Passió
d'Esparreguera, Iquino rodà El Judes, però no deixà de ser una
filmació aïllada.
Encara l'any 1967 o 1968 un alt responsable oficial del món del cinema
a Espanya, Carlos Robles Piquer, respongué a Miquel Porter Moix,
peoner de l'estudi del cinema català i primer professor d'història del
cinema:
«Hacer cine en catalán, nada de nada.»
Una interrupció de gairebé cinquanta anys en una índústria amb tanta
expansió ha creat uns hàbits culturals que fan difícil que molta gent
pugui enllaçar amb una realitat, el doblatge o la producció pròpia
anterior a la de la guerra civil.
El teatre català fins al 1946 visqué en un col-lapse total; més enllà
d'autoritzacions concretes a alguna associació religiosa, cal pensar
que no hi ha relleu generacional en el públic.
Catalunya és un país de forta i profunda tradició teatral. Totes les
companyies d'afeccionats fins al 1939 podien viure i actuar gràcies a
col·leccions d'obres teatrals, dedicades a assortir les seves
necessitats, però a la postguerra no es podien comprat- perquè no eren
permeses. Eren col·leccions que editaven sobretot obres estrenades per
les companyies professionals a Barcelona. Fins a mitjan decenni dels
anys cinquanta no foren autoritzades aquestes col·leccions per
continuar la tradició d'avantguerra.
Entremig, però, hi hagué el tall de més de quinze anys, cosa que vol
dir que es trencaren la continuïtat i la tradició i en molts llocs mai
més no es recuperaren.
Un altre factor perjudicial per al teatre català fou que la crítica
teatral només es podia fer en llengua castellana. Aquesta diferència
allunyà crítics, crítiques i espai a la premsa.
A partir del 1943 el teatre més popular fou traduït i representat en
castellà. Les obres de Josep Maria Folch i Torres en foren l'exemple
més clar. Així, La pobre Cenicienta era l'antiga Ventafocs, i Los
pastorcillos eren Els pastorets; i encara Les aventures de Massagran
foren traduïdes per Las aventuras de Mazapán.
La visió del teatre català es limitava cada cop més a una visió
localista i de fenomen patuès. Barcelona consumia. el teatre de Madrid
i el teatre més ambiciós i d'actualitat, com el teatre de cambra,
sempre era en castellà.
La situació diglòssica feia de Barcelona un centre de projecció i
d'irradiació de cultura espanyola. Les manifestacions culturals
catalanes més genuïnes es convertien en restes d'una tradició popular
del passat que simbolitzava decadència i baix nivell cultural.
L'anàlisi d'Enric Gallén és concloent: < El model de normalització de
la cultura catalana que, del modernisme ençà, havia tendit a
convertir-la en una cultura oberta, moderna, homologable a les altres
cultures nacionals de base industrial, la ruptura, pel que fa al
teatre, entre l'escriptor i el seu públic més genuí es produí de forma
violenta, implacable i, cosa que potser és més greu, amb la sensació
durant molt de temps que s'esdevenia de manera pràcticament
irreversible.,,"
Una de les mostres de postergació de la llengua catalana es pot seguir
a partir de les escasses autoritzacions oficials que van permetre les
administracions oficials del franquisme. Per a comprendre el perquè de
l'autorització o de la permissivitat de la Passió d'Olesa de
Montserrat o similars, representacions teatrals costumistes, cal
recordar que les consideraven de caràcter arcaic, ranci, una cosa
pretèrita, herència d'una tradició del passat que calia conservar. Que
calia conservar en un hivernacle, en un museu, com a peça del passat
que no servia per al present.
El règim tolerava certs espectacles en català pel seu caràcter
dialectal, arcaïtzant, folklòric.
El cant coral és popular i podia ser d'ampli abast. Això explica la
fòbia contra aquesta mena de cant pel que té d'arrelament en els
sectors populars del país malgrat el contingut innocu.
L'única manifestació de la identitat catalana que van tolerar fou la
sardana, atès que era considerada una danza regional i, com a tal,
constituïa un exemple més de la «riqueza del folklore español». Per
això durant els primers anys del franquisme tots.els actes i totes les
festes oficials s'acabaven amb audicions de sardanes. Fou palès tant a
la celebració de l'aniversari de la liberación de la ciutat, el 27 de
gener, com a la festa major que, a Badalona, se celebrà el 15 d'agost.
Concretament, a la festa major de l'any 1939, durant els dies 15, 16,
17 i 18 d'agost es van celebrar nou audicions de sardanes a diferents
indrets de la ciutat. Particularment el dia 18 hi va haver Audición de
Sardanas i danzas folklóricas organizadas por el Círculo Artístico
Español.
Un altre exemple es troba a l'Hospitalet de Llobregat, on el Centre
Catòlic passà, amb permís del governador civil, de dotze audicions de
sardanes l'any 1942 a trenta-una audicions de sardanes l'any 1948.
En general, les manifestacions culturals i festives que es podien
presentar com de catalanitat equivalent a regionalisme dins
l'espanyolitat normalment eren permeses i fins i tot hi toleraven l'ús
del català. Per exemple, la Festa dels Tres Tombs era presentada a
l'Hospitaler de Llobregat com una festa eminentment catòlica i
espanyola:
« Una Concisión de elementos agricultores y transportistes de esta
Ciudad, para conmemorar la festividad de San Antonio Abad han acordado
celebrar la tradicional fiesta de los "Tres Tombs"; bendición, y, como
fin de la misma, un baile llamado del "tortel ", habiendo sido cedido
para tal efecto el patio y el salón de espectáculos del Casino del
Centro.
Por ser una fiesta eminentemente católica y española esperarnos de su
Excelencia el correspondiente permiso...»8
L'Església catalana a la postguerra tenia una llarga tradició de
defensa de la llengua catalana en l'ús pastoral. El 15 de gener de
1900 el bisbe Josep Morgades publicà una pastoral que, en paraules de
Josep Massot, resultava francament explosiva. Morgades hi deia: «La
llengua en què ha d'ésser predicada la Divina Paraula i ensenyat el
catecisme (és) de la més gran importància per la seva innegable
transcendència.»
L'any 1923 els acords dels prelats de la Província Eclesiàstica
Tarraconense manen que «la predicació de la Divina Paraula a
Catalunya, tal com ve practicant-se, es farà per regla general, en la
llengua del país».
La guerra civil ho canvià tot. A l'única diòcesi que havia quedar en
zona nacional, la de Mallorca, el bisbe Josep Miralles utilitzà i
defensà fermament la llengua catalana. A la postguerra el
nacional-catolicisme va fer que molts catòlics acceptessin les normes
imposades per les noves autoritats.Hi ha, però, tota una defensa de
l'ús de la llengua catalana per part de l'Església que és poc coneguda
més enllà dels estudiosos.`
S'hi veu que allò que Pere Marcet o Francesc Ferrer i Gironès diuen
sobre la història del català -una història de prohibicions- es pot
aplicar a qualsevol moment històric, cosa que explica Amadeu
Soberanas: «Que el poder central estigui en mans de la dreta o de
l'esquerra, o del partit que vulguem, sempre, solidàriament, ha estat
d'acord amb la seva oposició en aquest únic punt: en la persecució de
la llengua catalana.» Això s'ha d'aplicar també a l'Església durant el
franquisme.
El vicari general de la diòcesi, amb la seu vacant, Josep Maria
Torrent, de la Congregació de l'Oratori de Sant Felip Neri, al primer
número del «Boletín Oficial del Obispado de Barcelona», del 15 de març
de 1939, publicà una nota per als rectors de les esglésies:
«Accediendo gustosamente a las indicaciones que nos han sido hechas
por las dignísimas Autoridades de esta Provincia, rogamos a los
reverendos Rectores de iglesias, en la seguridad que nuestro ruego
será devotamente atendido, que en los actos de culto público que se
celebren en sus respectivos templos no se use otra lengua vernácula
que la española.»
La defensa nítida i decidida de la llengua catalana que va fer el
bisbe de la Seu d'Urgell, Justí Guitart, molt amic del cardenal Vidal
i Barraquer, no ens ha de fer creure que hi hagués, inicialment, una
posició allunyada del nacional-catolicisme.
El bisbe de Solsona, Valentí Comellas, com a degà dels bisbes de la
Província Eclesiàstica Tarraconense, dirigí el 1942 el següent
missatge al general Franco durant la visita que aquest va fer al
monestir de Montserrat.
«Excmo. Sr.
»A vos, libertador de la Patria aherrojada por la revolución, y
restaurador del orden de la tradición nacional, ríndese el devoto
homenaje de gratitud de toda la sociedad española, recobrada en su ser
y en su vida por el esfuerzo heroico del Ejército glorioso y de las
juventudes cristianas y patrióticas, que con fervores de cruzadas
fueron a ponerse
bajo vuestro valeroso caudillaje para defender los supremos y mismos
ideales de Religión y
Patria.»"
L'enfrontament de la vida cultural de l'Església a la seva llengua
natural és un element fonamental pe entendre el distanciament
progressiu d'importants sectors de l'Església catalana amb el règim
franquista. El març de 1982 un historiador entrevistà el sacerdot
Antoni Guixé sobre la revista «L'Infantil»: «Que perquè la fèiem en
català? Doncs perquè tots érem catalans i en aquella època el castellà
per aquí a Solsona ni sentia. Recordo que per aquells anys que érem
estudiants va venir a parar aquí al seminari un noiet castellà que vés
a saber d'on venia. *El trobàvem tan estrany, diferent a nosaltres,
que ni ens entenia quan parlàvem que ell mateix parlava d'aquella
forma tan estranya...* »No, no ho vam fer per cap motiu polític ni de
resistència cultural, no. Ho vam fer en català perquè l'única llengua
dels estudiants i no hauria tingut sentit que una iniciativa nostra
hagués estat feta en una llengua estranya, forastera, artificial.»'
L'ombra protectora de l'Església sobre les publicacions o les
activitats culturals s'explica per aquesta naturalitat esmentada.
No obstant això, l'any 1952, amb la repressió contra la revista
«Ressò», es demostra que, malgrat la tímida obertura, a la segona
meitat dels quaranta el règim acceptava revistes catalanes, ni legals
ni Il·legals, ni sota un cert paraigua eclesiàstic."
Els ordes regulars religiosos dedicats a l'ensenyament foren
majoritàriament, a diferència del clero secular , aliats del
franquisme pel que fa a l'hostilitat contra la llengua catalana.
Les raons d'això són variades i diferenciades: des del
nacional-catolicisme a l'agraïment després de la persecució religiosa
fins a l'origen foraster dels religiosos o la dependència o relació
d'aquests grups socials molt lligats al nou estat.
També cal sumar-hi la particular pertinença de cada orde a instàncies
superiors d'abast espanyol o bé el desconeixement i la creença que el
català era un obstacle per a la seva funció uniformitzadora
religioso-cultural.
El baix nivell cultural d'alguns religiosos i d'algunes religioses
ajudava la dictadura franquista en la tasca de postergació lingüística
catalana. També hi havia el desconeixement de la cultura catalana que
tenien aquests religiosos, procedents d'altres zones de l'estat, que
només acceptaven com a eina cultural la que es transmetia en llengua
castellana.
A la dècada dels cinquanta els jesuïtes de Sarrià, a Barcelona,
incitaven els alumnes perquè no parlessin català, ni tan sols a l'hora
d'esbarjo; a més, hi havia educadors que en feien escarni. L'accent
català dels alumnes podia ser motiu de befa.
En el mateix període a les monges de Loreto, a Barcelona, hi havia una
forta pressió psicològica per emprar de manera exclusiva la llengua
castellana.
Una altra manera de potenciar el castellà en detriment del català era
exalçar entre les nenes la riquesa, la musicalitat i l'accent de les
que enraonaven en castellà, tot posant-les d'exemple per a les
catalanoparlants. Era la pràctica més comuna al col·legi de Jesús
Maria del barri de Sant Andreu de Palomar, a Barcelona.
Als col·legis amb internats i estudiants majoritàriament de pobles, en
què la llengua catalana era l'habitual entre els alumnes, la pràctica
castellanitzadora era més difícil a causa de les estones que els
alumnes no estaven directament sota el control dels educadors. La
unifòrmització lingüística s'imposava per mitjà de pressió
psicològica, les lectures dels estudis, la discriminació vers el
català, l'exemple dels professors i també una pràctica subtil. Així,
per exemple, als maristes de Lleida fins l'any 1965 les cartes que els
interns escrivien als pares eren revisades pels "hermanos", i el fet
que els infant usessin la llengua catalana perquè no sabien dirigir-se
de cap més manera als pares era considerat inapropiat en algun cas,
motiu de burla.
Es tolerava parlar-lo a les hores de lleure, però no en la pràctica
cultural quotidiana.
Els exemples serien semblants arreu de Catalunya, El millor testimoni
són els butlletins escolars de tot aquells anys fins a arribar a la
dècada dels setanta, e què la llengua catalana hi comença a ser
tolerada.
Les festes escolars incloïen concursos de redacció literaris, i en
molts d'aquests centres L'única llengua acceptada era la castellana.
L'única llengua oficial imposada, acceptada i assumida per nombrosos
religiosos i religioses.
No cal dir que aquesta actitud de control i de pressió cultural
descatalanitzadora, tant contra la llengua com contra la cultura, fou
molt més forta, constant planificada dins l'ensenyament en tots els
nivells.
Els ateneus populars, republicans, obrers etc. havien: estat un eix
fonamental de signe popular sobre el que es vertebrava la vida
cultural del país. Els ateneus havien esdevingut els veritables
protagonistes de l'aixecament civil i cultural de Catalunya des del
final del segle XIX. Eren entitats molt pluralistes i el tancament o
la vigilància fèrria fou un cop molt dur per als valors catalanistes,
republicans i obreristes.
La desaparició o l'obligat transformisme ideològic cultural dels que
van perviure, sovint en mans de franquistes, addictes, fou un dels
cops més forts a la cultura popular, que arreu del país --pobles,
viles, barris i ciutats- feia una feina de substitució d'uns dèficits
culturals que Espanya mai ho havia fet seva, tant per desinterès
cultural, com pel fet de creure que els ateneus de cultura catalana
popular quedaven fora del seu model cultural i lingüístic.
El triomf franquista significava també el final de la dinàmica
associativa i durant molts anys la repressió fou entesa en un sentit
integral: cultural, econòmic i, lògicament, polític. Un fre, doncs,
que va impedir de reorganitzar la vida associativa plena.
L'organització -en mans de l'OJE (Organización Juvenil Española),
Educación y Descanso etc- d'activirats culturals, festes populars i
tradicionals, conferències, xerrades, cicles de debats, concursos de
dansa, música, excursions, cavalcada de reis, focs de Sant Joan,
cantada de caramelles etc. tenia com a fita bàsica allò que deia la
circular enviada pel Ministerio de la Gobernación (decret del 9 de
març de 1940), que regentava Ramón Serrano Suñer: «Han de pesar en
dicha ordenación los preceptos de la Iglesia Católica, que no pueden
ser desconocidos por un estado Católico; las tradiciones nacionales y
populares.»
El futbol és un esport que a Catalunya havia arrelat fortament des del
final del segle XIX, fins a convertir-se en espectacle de masses.
El Futbol Club Barcelona s'havia convertit en l'equip més emblemàtic i
representatiu de l'esport català. Toc i que no era una entitat
cultural, la seva dimensió pública, enfortida pel fet de ser un dels
moviments associatius més destacats de Catalunya, l'havia convertit en
una institució d'una dimensió pública extraordinària.
*El seu sentit català, de tan profunda ressonància social, l'havia fet
objecte d'atacs de grups de l'extrema dreta, afiliats al R.C.D.
Español durant els anys de la dictadura del general Primo de Rivera*.
*També un incident, del juny de 1925, en què el públic manifesta poc
entusiasme pel règim, així com el suport a l'Orfeó Català que rebia
l'hostilitat dels militars al poder fes més sonora la diferència dels
aplaudiments més entusiastes durant la interpretació de l'himne
nacional anglès.Després va venir el silenci, la indiferència o els
quan fou interpretada la marxa reial per una banda de música de
l'esquadra anglesa, ancorada al port*.
El resultat de la reacció oficial no es féu esperar 23 de juny de 1925
el general Milans del Bosch suspenia indefinidament les actuacions de
l'Orfeó Català l'endemà clausurava el F.C. Barcelona per sis mesos, Hi
va haver reaccions en solidaritat del club: subscripcions populars,
cotització dels socis mentre va durar el tancament, donatius anònims,
identificació i fidelitat dels jugadors, que no van acceptar cap
oferta de passar a un altre club, acord de la majoria dels clubs
catalans de retardar l'inici del campionat de Catalunya, petició de
gairebé tots els clubs espanyols a favor del Barcelona etc La
identificació amb el club per part dels afeccionat molts catalans
encara s'accentuà més.
Acabada la guerra civil, va plantejar-se de suprimir el F.C.
Barcelona, però el cost político-social que comportava va frenar
aquesta acció. En canvi, nomenaren a dit els presidents del club i
procuraven que no fossin del nucli dels seus seguidors, amb la
imposició de destacats jerarques, militars o policies del Nuevo Estado
per esborrar-ne l'esperit català i catalanista.
VIII-1936 Les noves autoritats suprimeixen a Mallorca les revistes
culturals en català: «La Nostra Terra» «L'Almanac de les Lletres»,
«Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana», «Bolletí de la
Societat Arqueològica
X-1936 Comencen a Mallorca les disposicions que obliguen a usar el
castellà a l'escola i a la vida pública, que arribaren aviat a la vida
privada amb la consigna: «Si eres español, habla español.»
El falangista José Ribas Seva, que lluita amb l'exèrcit franquista,
pretén emprar la llengua catalana en l'al·locució que fa des dels
micròfons de Radio Castilla. La censura militar ho prohibeix
24-XII-1936 Paraules d'un discurs del cap falangista de la junta de
Mando Manuel Hedilla: «Hay personas en nuestra retaguardia que no
encuentran trabajo mejor ,que hacer por nuestra Patria sino sembrar
odio contra Cataluña y las provincias vascongadas.»
13-IV-1937 Editorial del diari «ABC» de Sevilla< titulat Españoles en
España. Hom hi pot llegir: « Quisiéramos también oir en sus labios
[dels catalans] cuando hablen en sitios públicos, el idioma en que la
unidad grandeza de España se han expresado siempre, [...] ¿Por qué
marcar con signos de diferenciación, que pueden parecer de,disidencia,
la accidentalidad de haber nacido en un pedazo o otro de esta tierra
española [...] pero se nos ocurre -insistiendo i cordial exhortación-
preguntar si no seria ésta una excelente oportunidad de acostumbrarse
a lo contrario, a emplear habitualmente mente la lengua de la unidad
de España lengua ecuménica de nuestra hispanidad Con lo que, después
de *reconquistada Cataluña por España y para España* catalanes que
allá volviesen podrían restituir, no sólo en la vida de relación
oficial de los tratos mercantiles con el resto de las provincias, sino
en el sagrado del hogar el uso de la lengua genuina de España. , la
mejor reliquia, y la más fecunda, que *catalanes españoles* en España
podrían conservar de estos meses de convivencia con sus compatriotas.
[...] Sería el mejor homenaje que podrían rendir a España.»
16-IV-1937 En una circular del governador militar de Sant Sebastià,
titulada Hablemos el castellano. Para exaltar el amor a la madre
España, es pot llegir:
Uno de los mejores medios de demostrar esa compenetración de cariño y
de ideas es emplear el idioma común, sobre todo cuando se dispone,
corno nosotros, de uno tan hermoso como el castellano para poder
expresar lo mismo nuestros cariños de hermanos como los enardecidos
gritos guerreros propios de los momentos que atravesarnos.
»Como esto en nada indica menosprecio de los idiomas regionales, sino
una exaltación patria que nos apiñe en las manifèstaciones de nuestro
entusiasmo, espero del patriotismo de todos contribuyan a ello, sin
que tenga que corregir resistencia alguna.»
El «Diario Vasco» comenta:
«Esta nota del señor gobernador militar ha de ser bien acogida por
todos, no sólo por el acatamiento debido a la Autoridad, sino por la
necesidad de terminar hasta con la sombra de todo lo que en España
pueda desunirnos.
»Los dialectos o idiomas regionales han sido un arma terrible
esgrimida por el separatismo y asestada en el corazón de España.
» Yahora en el fragor de la campaña, es necesario acudir al extremo
contrario. El castellano es el lazo de unión entre todos los pueblos
de nuestra Patria. Su uso es, por lo tanto, un arma contra el enemigo.
No emplearla en estos momentos, es señal de tibieza patriótica.
En nuestras calles y paseos, se percibíar, ciertos alardes
idiomáticos, que por lo menos se hallan en las proximidades del
separatismo. Los patriotas se indignaban y protesta
ban de semejante inoportunidad.
»El señor gobernador militar ha salido al paso a estos políglotas poco
avisados. Le felicitamos y nos felicitamos por ello.
»Los aludidos bienintencionados lo comprenderán así; los que hacían
alarde, de regionalismo con torcida intención tendrán que estar sobre
aviso, porque no faltarán patriotas que secunden las medidas de
nuestra digna autoridad militar»
27-IX-1937 Joaquim Rivera Barnola fou multat Sant Sebastià: El
»Excelentísimo Señor Gobernador Civil de esta Provincia, en
uso de las atribuciones que le están conferídas, ha tenido a bien
imponerle la multa de DOSCIENTAS CINCUENTA PESETAS, por haber
celebrado a las 14 horas del día 27 del actual una conferencia
telefónica desde, el hotel Europa en dialecto catalán. Lo, que
participo a V para su conocimiento significándole que dicha multa
deberá hacerla efectiva en esta Comisaría, en metálico y en el plazo
improrrogable de 5 días »
27-IX-1937 El censor militar de Llucmajor (Mallorca) afegeix una nota
a
una carta que Maria Antònia Salvà adreçà a Miquel Ferrà: «En España se
escribe y habla el castellano que es el idioma oficial. El Censor
Militar.»
XII-1937 Teodor Llorente explica a Los valencianos en San Sebastián
(València, Imprenta P. Domènech, 1942).
Detenidos por hablar en valenciano:
»Cumpliendo las indicaciones hechas por el señor gobernador militar de
la plaza para "vigilar el exacto cumplimiento de la disposición que
prescribe a los nacionales el uso en público de idiomas y dialectos
diferentes del castellano", el jefe de la Guardia Cívica, organismo
creado para atender el servicio interior de las ciudades, publicó una
circular con instrucciones, la primera de las cuales era la siguiente:
» 1ª Para la organización del servicio en la vía pública se agruparán
los señores Guardias Cívicos, sin nombramiento especial de esta
jefatura, sino por designación entre ellos mismos en grupos mínimos de
cuatro señores Guardias, los cuales no deben ir reunidos, sino
escalonados. El primero , al oír en la calle, terrazas de cafés etc.
conversaciones en idioma o dialecto diferente al castellano, llamará
cortésmente la atención a los infractores y continuará su camino si
fuere atendido, cuidando de exhibir, al hacer la advertencia, la placa
que debe llevar bajo la solapa. Un segundo señor Guardia Cívico, sin
boina reglamentaria, convenientemente distanciado del primero,
observará con disimulo si la primera advertencia ha sido desatendida y
continuará su marcha, haciendo una advertencia o seña discreta a los
dos últimos señores Guardias Cívicos, que irán también
convenientemente distanciados, si continuara la conversación en idioma
o dialecto prohibido; éstos, previa ostentación de las placas
correspondientes, procederán a advertir a los infractores que,
desatendida la cortés invitación que se les ha hecho momentos antes,
procedan a exhibir sus documentos de identidad, de los cuales se
tomará nota, con expresión de sus domicilios, cuya nota
circunstanciada pasarán a esta Jefatura.
A este efecto deben reunirse con los dos últimos señores Guardias
Cívicos los dos primeros, para actuar formando grupo. En caso de
proferirse palabras de menosprecio o desacato, procederán a la
detención de los infractores por los medios que fuesen precisos,
llegando al uso de la fuerza si a ello hubiere lugar y requiriendo el
auxilio de la fuerza pública si lo hiciere necesario el número o
resistencia de los culpables, pero procurando por sí mismos mis
subordinados, que entregarán a los detenidos en las oficinas de
Policía (Gobierno Civil), donde intervendrán como denunciantes en el
atestado correspondiente.
»Formaba parte de la colonia valenciana nutrido grupo de agricultores,
industriales y comerciantes, cuya lengua familiar y usuales la
valenciana, sin perjuicio de que empleasen la oficial para actos en
que se creyeran requeridos a ello, y es natural que todas estas
personas y sus familiares entre ellos su idioma natal, lo mismo en la
calle, que en los tes y cafés, que en cualquier otro sitio frecuentado
por ellos, sin que pudiera caberles en la cabeza que al expresarse así
cometieran ningún acta reprobable.
» Una mañana, hallándose reunidos dos agricultores naranjeros en uno
de los cafés de la Avenida, se presentó una pareja de Guardias
Cívicos, y al escuchar que hablaban lengua distinta a la oficial y de
que eran nacionales, les requirieron para que cambiasen de idioma, y
porque aquéllos hicieran algunas observaciones, ordenaron su
detención. Salieron Guardias y detenidos a la calle, camino del
Gobierno Civil, y al ver elgrupo, un amigo de los segundos exclamó:
»Ché, a on aneu?
»-Véngase usted también con nosotros, por no hablar en la calle la
lengua oficial- prorrumpió uno de los Cívicos.
»-I això, per qué? -añadió el inocente amigo, agravando su situación.
»Pero no acabó aquí la cosa, sino que la escena se repitió varias
veces durante el trayecto, y al final, ya próximos al edificio de la
primera autoridad civil, eran doce o catorce los detenidos por
idéntica causa.»
10-III-1938 Sevilla: « Corresponde a la multa impuesta [50 pessetes] a
JUAN MERIDA por el Iltmo. Sr. Delegado de Seguridad Interior y Orden
Público de Sevilla y su Provincia, por la falta de patriotismo y
descortesía al hablar el dialecto catalán en el comedor del Hotel
Itálica en presencia a otros comensales de nacionalidad española. »
5-IV-1938 Derogació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Com a
conseqüència d'aquesta llei, l'idioma català deixa d'és ser oficial a
Catalunya.
Iv-1938 Quan les tropes franquistes ocupen Lleida és
afusellada la làpida de pedra en què hi ha gravada la poesia Al
campana, de Lleida, de Magí Morera i Galícia, per què és escrita en
català.
A Lleida es pinta aquest rètol: «Si eres patriota habla español... si
no lo eres, fastidiate y háblalo también.»
18-V-1938 Ordre ministerial que prohibeix lús del català al registre
civil.
21-V-1938 Ordre ministerial que prohibeix l'ús del català al registre
de les persones jurídiques.
V-1938 El general en cap de l'exèrcit franquista no amaga que li
arriben notícies que «mientras unos exigen a sus subordinados el mayor
respeto a los naturales, otros se jactan de que entran en plan de
conquistadores en un territorio que era de España y que hay que
españolizar y para lograrlo, a todo el que habla dialecto catalán aun
de buena fe [sic] lo encarcelan o, lo que es peor, lo maltratan de
obra, sin tener en cuenta que en muchos pueblos, por la desgraciada
política que desde hacía tiempo imperaba en Cataluña, hay quien nunca
aprendió el castellano, o lo habla con dificultad».
Testimoni del cardenal Tarancón: «Se habían refugiado en Vinaroz unas
cuarenta familias de Tortosa -gente piadosa en su inmensa mayoría- que
necesitaban una ayuda especial porque los militares les miraban con
recelo, por el mero hecho de hablar catalán.»
Davant la marxa de població en l'ocupació de la zona de Balaguer, la
premsa franquista avisa: «Que los fugitivos de Cataluña- fugitivos
cuya salida se esclarecerá debidamente, para conocer a muchos
Tartarines y a otros que no lo son- hablen, en la Patria, el idioma
español. No queremos oir la germanía tarada del seudo-purismo
dialectal fabricado a brazo por intelectuales a sueldo de la Lliga y
de los fabricantes.»
VI-1938 Consigna del governador militar de Lleida: «Español, habla
Español.»
Aquelles persones que havien d'avalar qualsevol funcionari de la
Diputació de Lleida havien de ser «de probado españolismo, sin sombra
de catalanismo».
6-VIII-1938 Article del canonge José Montagut titulat La pluralidad de
lenguas en una nación es un mal evidente, pero remedible, al «Diario
Vasco»:
«Se inició con un idilio y culminó un drama. Los juegos forales y el
foklore son las dos manifestaciones primitivas de renacimiento
literario que, acariciado por las musas, pronto se transformó en la
aspiración reconquistadora de la personalidad regional bajo la égida
de la historia (el periodo del regionalismo bien entendido, [...]
peregrina concepción de los jerifaltes que auguraban, a fuer de
adivinos y profetas, con aires de filosofía socarrona, que toda lengua
es la expresión de un alma nacional y que donde existe un alma
nacional se impone una soberanía política, para así concluir, como por
encanto, que, Cataluña, por ejemplo, había de ser libre independiente,
ya que poseía un verbo rico , maravilloso instrumento de su cultura y
síntesis de su psicología propia.
» [...] Las lenguas no pecan, pero de las lenguas se han servido los
que han delinquido contra España. [... ] De los conceptos expuestos
deducimos que la pluralidad a lenguas en una nación es un mal, pero un
mal que tiene remedio, si el Estado, consciente de su misión
histórica, aplica seriamente los medios que la experiencia de otros
pueblos nos sugiere y que arrancan de su función, íntegra y
totalitaria, que no puede ser negada, no por la filosofía, ya que es
postulado de la razón, ni por la teología, porque el mismo Dios, hecho
Hombre, la ungió con el crisma de la ortodoxia al reconocer las dos
soberanías en sus órbitas respectivas: "Dad al César lo que es del
César y a Dios lo que es de Dios.
12-VIII-1938 Ordre ministerial que, entre altres coses, diu: «Se
considerarán también nulas y sin valor legal las inscripciones que se
hallen practicadas en idioma o dialecto distinto al idiona oficial
castellano.»
14-VIII-1938 El delegat d'ordre públic del sector de Lleida ordena
a través del diari «Hoja Informativa»:
«Respecto el uso del dialecto catalán [...] los momentos actuales
exigen que todos demos prueba de un ferviente españolismo y
entusiasmo por la Causa [...) se da prueba de ello no hablándole en
público (por lo menos).»
7-IX-1938 Resposta del bisbe de la Seu d'Urgell, Justí Guitart, des de
Saragossa, al sacerdot de Balaguer, ciutat ocupada per les tropes
franquistes des de mitjan abril, mossèn A. Parramon:
Me dice V. que se le han hecho respetables insinuaciones, en el
sentido de usar exclusivamente el castellano, a base de una
disposición, según parece, del Ministerio de Orden Público. No conozco
tal disposición, ni creo verosímil su existencia; pues la materia es
totalmente ajena a la competencia de ese Ministerio, y a la de toda
Autoridad civil, no menos que si se tratara de la celebración de la
santa Misa, o de la administración de Sacramentos.
»Si le fuesen a V. reiteradas las insinuaciones aludidas, ruegue V.
cortésmente se le entregue copia de la Orden Ministerial de
referencia, con expresión del número del periódico oficial en que
hubiese sido publicada; manifestando que lo hace así por encargo de su
Prelado, a quien mucho interesa conocer el alcance de aquella
resolución. En su caso, sírvase V. transmitirme el documento. »
8-IX-1938 Carta al nunci papal a Espanya, resident a Sant Sebastià,
del bisbe de la Seu d'Urgell, Justí Guitart, des de Saragossa:
«Excelencia reverendísima:
»Mis temores de posibles conflictos sobre el uso de la lengua catalana
en las iglesias de mi diócesis empiezan por desgracia a realizarse.
»Nada diré por ahora de la predicción y rezos públicos. Me consta que
en muchas parroquias se hace todo en castellano; pero ello tiene su
justificación, como cosa transitoria, en el hecho de residir un
contingente de forasteros de lengua castellana, el elemento militar,
que en algunos puntos supera en mucho a la población civil que allí
queda.
»El caso anómalo que considero absolutamente inadmisible, es el que
acaba de plantearse en Balaguer. El Sr. Cura encargado de la
parroquia, al disponerse para empezar el Catecismo a los niños de la
Ciudad que han de hacer su Primera Comunión, recibió oficiosamente
(según comunica) de parte del Sr. Comandante Militar de la Plaza, la
insinuación de una Orden del Ministerio de Orden Público, en que se
prohibe usar otra lengua que la oficial, aun en actos como la
enseñanza del Catecismo. Parece, añade, que la refèrida Autoridad
subalterna está dispuesta a hacer cumplir lo mandado. Dice además que
acaban de ser fijados en Balaguer una especie de bandos del Sr.
Gobernador de la Provincia de Lérida, disponiendo se hable en todas
partes la lengua oficial, relegando el catalán al uso privado o de la
intimidad.
»He contestado al Sr. cura con la carta cuya copia acompaño. Temo que
el asunto va a tener sus complicaciones, y nada quiero hacer sin
conocimiento de VE., a cuya superior autoridad y criterio someto
gustoso toda mi actuación.
»En el orden canónico, la cosa, a mi entender, no tiene réplica.
»En el orden político (aunque esto no pertenece al cargo pastoral)
creo sería prestar un excelente servicio a la Causa Nacional el llamar
la atención en las altas esferas sobre el enorme daño que se le está
causando con este género de persecución del idioma catalán...»
7-I-1939 S'instal·la un gran rètol a la zona ocupada feia poc de la
ciutat de Lleida: «Si eres patriota, habla en español.»
21-1-1939 L'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, símbol de la
catalanitat i el progressisme social i cultural d'Igualada, és
confiscat i desmantellat en entrar les tropes franquistes.
23-1-1939 A l'acte de reconciliació litúrgica de la catedral de
Tarragona, reconciliació simulada, puix que la catedral mai no havia
estat profanada, el coronel Aymat, governador militar, arriba a dir:
«¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra'»
26-1-1939 Un grup de soldats es dirigeix als estudis de l'emissora
Ràdio Associació de Catalunya; la locutora, Rosalia Rovira, que
anunciava en català un disc, és interrompuda: «Sí, señorita. Diga que
ahora, el nombre de la emisora, esa Radio Asociación de Cataluña que
usted va a pronunciar, debe, tiene que añadir, 'al servicio de España
y a las órdenes de su Caudillo'; y antes de que ella se acercase al
micrófono, antes de que pudiese reaccionar, un ;Arriba España! ¡Viva
Franco!" gritado ante el mismo daba al mundo la noticia de que Radio
Asociación de Cataluña hablaría ya para siempre en lenguaje nacional,
de que Barcelona era nuestra.»
27-1-1939 Ban del general Eliseo Álvarez Arenas, cap dels Servicios de
Ocupación de Barcelona. El preliminar d'aquest ban diu: «Estad
seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y
familiar no será perseguido.»
«El Correo Catalán» publica, l'endemà de l'entrada de les tropes
franquistes a Barcelona, un full extraordinari on comet el delicte
d'anunciar que « la Joventut Tradicionalista de Barcelona...», així,
en català; li costa tres setmanes de suspensió per ordre del jefe de
los Servicios de Ocupación, general Álvarez Arenas.
28-1-1939 Ordre del Ministerio de Educación Nacional que suprimeix la
Universitat Autònoma de Barcelona.
Una ordre del Ministerio de Educación Nacional suprimeix qualsevol
ensenyament relacionat amb la cultura catalana. Així, és abolit
l'ensenyament de filologia catalana, la història medieval de
Catalunya, la història moderna de Catalunya, la geografia de
Catalunya, el dret civil català, la història de les idees religioses a
Catalunya, la història de l'art medieval català, l'escultura gòtica a
Catalunya etc.
1-1939 Les autoritats franquistes clausuren la Federació dels Cors de
Clavé, que té unes dues-centes quaranta corals afiliades.
L'entitar Joventut Coral Els Rossinyols d'Urgell, de Torregrossa, és
clausurada No es refà fins l'any 1950.
1-1939 El Centre Democràtic Republicà de Rubí és saquejat per les
tropes franquistes.Totes les institucions que s'acullen al local,
entre elles la societar coral Els Obrers Rubinencs, queden dissoltes.
Les societats corals del Prat de Llobregat Les Flors i Lo Llobregat
són condemnades al silenci. Un intent de referles l'any 1942 és El Cor
d'en Narcís. En una actuació de l'any 1942 les autoritats governatives
els van dir que cantessin una cançó en català i la resta en castellà.
No fou fins els anys cinquanta que es posaren les bases de la coral Lo
Llobregat de le Flors.
La Societat Coral Artesans, de Gelida, i el seu edifici és segellat
per ordre governativa. Fins l'any 1949 no s'inicià de ferm el
redreçament de l'entitat sota l'empara de la Unió del Casal Gelidenc.
La societat coral La Poncella, de Sant Feliu de Codines, és suspesa.
Fins al novembre de 1941 no reprengué les activitats.La societat coral
La Floresta, de la Bordeta - Sants, de Barcelona, és abolida. Fins
l'11 de juliol de 1950 no reféu les actuacions musicals.
I-1939 l'Agrupació Cultural La Veu de Voltregà deixa les seves
activitats. No tingué permís per a actuar fins l'any 1948.
La societar coral La Llanterna, de Súria, és silenciada. Fins el 17 de
gener de 1948 no pogué refer les actuacions.
La societat coral Escola Orfeònica Martorelles no pogué tornar a
actuar fins l'any 1956.
La societat coral La Violeta, de Centelles, és dissolta. Fins el 1951
no recuperà l'estendard, el dret i les actuacions.
La societat coral La Coloma d'Esplugues de Llobregat, és prohibida.
Fins l'any 1956 no recomençà la seva activitat.
Es dissol la coral de Caldes de Montbui, que no es refa fins a la
desaparició del règim franquista.
A Valls, coincidint amb l'ocupació militar, és destruïda la placa de
marbre que hi havia a la casa on havia nascut Manuel González Alba,
mort durant els fets del 6 d'octubre de 1934 a Barcelona.
Als locals de la Fundació Bernat Metge, a Barcelona, s'allotgen durant
uns mesos militars franquistes que destrueixen l'arxiu polític
particular de Cambó, perquè és escrit en català.
Apareixen cartells amb la frase: «Habla el idioma del Imperio.»
Aquests cartells es mantingueren fins al final dels anys quaranta.
Uns monjos de Montserrat s'avancen a les tropes franquistes i entren
abans al monestir per evitar que aquest passi a mans d'un altre orde
religiós totalment obedient a les autoritats del nou estat.
Davant l'ocupació de Barcelona, l'escriptor Miquel Gayà escriu el que
visqué a l'Ajuntament d'Inca: «Semblava que, més que netejar Catalunya
de la intolerància religiosa -sentit que en principi hauria justificat
una guerra-, ara se la volgués tenir tota ella sota el peu i
esclafar-la com un país de conquesta.»
La casa de Pompeu Fabra, que vivia a Badalona, al carrer de la Mercè,
és saquejada i la seva extraordinària biblioteca particular és cremada
al mig del carrer.
El general Ignasi Despujol, per ordre governativa, és nomenat
president de l'Ateneu Barcelonès. Resta tancat fins al mes d'abril.
Fins al 1971 la junta no pogué ser escollida democràticament,
3-II-1939 Un dia després de l'entrada i ocupació de les tropes
franquistes a Lloret de Mar, un grup de falangistes penetren
violentament al local de l'entitat Casino Industrial, n'arrenquen el
rètol de la façana i confisquen el local, que fou seu de la Jefatura
Local de FET y de las JONS.
4/7-II-1939 Els fascicles del volum vuitè de la Història nacional de
Catalunya d'Antoni Rovira i Virgili són cremats en un acte sacramental
al carrer de Xuclà per unitats de l'exèrcit franquista, després
d'haver estat requisars. Les planxes d'edició i els romanents
editorials del Diccionari general de la llengua catalana, el Fabra,
són destruïts, així com l'Arquitectura romànica a Catalunya, de Josep
Puig i Cadafalch.
9-II-1939 La comissió gestora provisional de l'Ajuntament de Reus
acorda que totes les plaques i els rètols dels carrers i de les places
escrits en català siguin substituïts per uns altres escrits en
castellà.
Al llibre de sessions de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès consta
la queixa d'un regidor del consistori: «No debía haberse sustituido, o
mejor dicho, eliminado, el nombre de Prat de la Riba por tratarse de
un buen patricio, amante de España y de las instituciones de orden,
familia, propiedad, religión y patria.»
12-II-1939El tinent coronel de la legió Ricardo Alonso Vega escriu al
núm. 1 del setmanari «Arriba España», d'Olot, de FET y de las JONS: «A
los otros, a los del "hecho diferencial", nuestra notificación de que
han sido vencidos por la fuerza de las armas, y de que si quieren ser
hermanos de los demás españoles les impondremos la ley del vencedor,
porque nosotros, los combatientes, al terminar la guerra en Catalunya,
damos también por terminados y para siempre los hechos diferenciales».
12-II-1939 Des de l'emissora de Radio Nacional de España en Barcelona,
que és el mateix equip tècnic i material de la confiscada Ràdio
Associació de Catalunya, és retransmès el següent missatge: <En
guerra, una emisora muere cuando se la conquista, para resucitar
después con otra voz.»
15-II-1939 Eugenio Montes, Intel·lectual falangista, escriu al diari
«Solidaridad Nacional», de Barcelona: « Y me inclino a creer que será
abundante una literatura lírica subjetiva en lengua catalana, pero que
para las manifestaciones del pensamiento, la ideología y la ciencia
cobrará auge la expresión en lengua castellana.»
16-II-1939 Decret pel qual «queda prohibido el uso del catalán en
calidad de segundo idioma».
19-II-1939 Confiscació i prohibició d'editar la «Fulla Parroquial» de
la ciutat de Valls en llengua catalana.
22-II-1939 Ban de l'alcalde de Mollet: «Habiendo de pasar por la
Censura Militar toda la correspondencia, se pone en conocimiento de
los vecinos de esta localidad que, a tal fin, deben depositarlas
abiertas en la Comandancia militar redactadas en español.»
23-II-1939 A Lleida comencen a aparèixer normatives que prohibeixen a
les escoles usar qualsevol llibre escric en català. Al «Boletín
Oficial de la Provincia» surt una disposició de la Inspección de
Primera Enseñanza de la Provincia de Lérida que ordena: «Todo libro
que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la
española, precisamente, debe ser también retirado de la escuela. Igual
procedimiento se utilizará en cuanto a las bibliotecas escolares, de
cualquier procedencia o clase.»
El diari franquista «Solidaridad Nacional» qualifica l'experiència
docent i científica de la Universitat Autònoma de Barcelona com «una
de las villanías más repugnantes realizadas contra España».
25-II-1939 Ban de l'alcalde accidental d'Olot signat el dia 20: «Que
reintegradas las provincias Catalanas a la soberanía del Estado
Español de acuerdo con el Bando del Excmo. Sr. General jefe del
Ejército del Norte, publicado el día 7 del actual, se previene que
todas las inscripciones escritas en catalán, ya sean en rótulos,
letreros o en cualquier otra forma tanto de particulares, entidades,
oficinas, dependencias etc., ya sean de carácter oficial o privado,
vienen obligados, sin excusa ni pretexto de ninguna clase, a
escribirse en español, dentro el término de ocho días.»
II-1939 La biblioteca particular de Salvador Riera i Forns,
de divuit anys, és confiscada per la policia quan aquesta fa un
escorcoll a casa seva perquè el seu pare havia estat regidor d'ERC.
L'ha de transportar amb un carretó pels carrers de Badalona fins a la
seu de la policia que la hi havia confiscada.
Dionisio Ridruejo, cap dels Servicios de Propaganda, aleshores
destacat falangista, i R.Serrano Suñer, cunyat del general Franco,
home clau del règim en els seus primers temps, que ocupà diferents
càrrecs ministerials, viuen eis primers dies de l'ocupació militar de
Barcelona. Coincideixen en la versió del fet que uns camions carregats
de propaganda franquista escrits en català varen ser finalment
segrestats per les noves autoritats. Així ho explica D. Ridruejo:
«Para "entrar" en Barcelona habíamos preparado, a cargo de catalanes
siempre, camiones de propaganda y hasta ediciones literarias de sus
obras más respetables- en el lenguaje vernáculo. La `áutoridad"se
incautó secamente de todo aquel arsenal y prohibió, sin más, el uso
del idioma.»
Nota, que es reparteix per totes les oficines administratives de
Tarragona, en què es disposa que tots els ciutadans han de parlar en
castellà als esmentats llocs.
II-1939 L'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana,
institució fundada el 1889 en pro de l'ensenyament en català que havia
desenvolupat eficaçment fins el 1936 la seva activitat normalitzadora,
és clausurada i les seves pertinences són confiscades.
La Federació Catalana de Bàsquet denega la inscripció del Centre
Esportiu Badaloní, continuador de la Penya Spirit of Badalona -avui el
joventut de Badalona-, entre altres coses pel nom de l'entitat.
Els llibres de l'Editorial Proa de la col·lecció «A Tot Vent» són
llençats per militars al carrer -al carrer de Pelai de Barcelona- per
tal de carregar-los i dur-los a la paperera, on es converteixen en
pasta de paper.
A Sabadell es clausuren les escoles de la Generalitat, com a tot
arreu; a més a més, els estudis superiors de l'Institut Escola, de
l'Institut Obrer; se suprimeixen també l'Escola Tèxtil, l'Escola del
Comerç Valentí Almirall, l'Escola de Llenguatges i el Servei
d'Orientació
Professional. Les escoles dels sindicats entre elles la d'Edgard
Ricetti, són saquejades.
1-III-1939 Un llibre, declarat de text per a les escoles per ordre del
Ministerio de Educación Nacional, explica:
«-;Por qué decís que la lengua castellana será la lengua de la
civilización del futuro'
»-La lengua castellana será la lengua de la civilización del futuro
porque el inlés y el francés, que con ella pudieron compartir esta
función, son lenguas gastadas, que van camino de una disolución
«-¿Se habla en España otras lenguas más que la castellana?
«-Puede decirse que en España se habla sólo la lengua castellana, pues
aparte de ésta tan sólo se habla vascuence que, como la lengua única,
sólo se emplea en algunos caseríos vascos y quedó reducido a funciones
de dialecto por su pobreza lingüística y filológica.
»-.¿Cuáles son los dialectos principales que se hablan en España?
-Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el
catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego.»
El pare Josep M. Torrent notifica al primer número del «Boletín
Oficial del Obispado de
Barcelona»: «A los reverendos rectores de iglesias: Accediendo gustoso
a las indicaciones que nos han sido hechas i por las dignísimas
Autoridades de esta Provincia, rogamos a los reverendos Rectores de
iglesias, en la seguridad de que nuestro ruego será devotamente
atendido,que en actos de culto público que se celebren en sus
respectivos templos no se use otra lengua vernácula que la española.»
II/III-1939 A l'Hospitalet de Llobregat, la Falange, després de
confiscar l'edifici de l'Ateneu de Cultura Popular, fa una foguera amb
els documents i els llibres de l'entitat enmig del carrer Xiprerer.
Nou camions carregats de llibres catalans prohibits surten del
magatzem de l'Editorial Barcino cap a un molí paperer entre Cerdanyola
i Sabadell; una part no és trinxada perquè l'impressor Sallent es
queda molts fulls impresos i en raima com a maculatures.
Carme Serrallonga («Avui», 3-III-1989) explica que X. de Salas, a
l'Oficina de Propaganda franquista de Barcelona, lí etzibà: «Bueno,
Carmeta, pues ya lo sabes, eso del catalán se terminó para siempre. »
2-III-1939 El cap local de FET de Torelló publica en català una nota
informativa per als qui vulguin ingressar a Falange. Un any més tard,
des del mateix ajuntament, s'avisa al president de la Cooperativa
La Moral: «Habiendo tenido quejas de que por parte de algún elemento
de esta entïdad no se da el respeto debido a la lengua castellana en
los letreros que hay expuestos era el edificio de la misma, vengo a
llamarle la atención, a fin de que procure evitarlo, pues de lo
contrario me vería obligado a dar conocimiento de ello a la
Superioridad. »
4-III-1939 Ban de l'alcalde de Mollet en què dóna un termini de quinze
dies per redactar «al idioma nacional» tots els rètols escrits en
català.
6-111-1939 Prohibició de l'ús de l'idioma català a les cooperatives,
mutualitats i altres entitats dependents del Ministerio de
Organización y Acción Sindical. Obligatorietat de substituir totes les
denominacions existents en català per altres en castellà
(BOPB,7-III-1939).
10-III-1939 El jefe del Servicio Nacional de Primera Enseñanza declara
a «La Vanguardia Española»: «En Cataluña pasarán de un millar- el
número de maestros, que, al no pedir el reingreso, se han eliminado
por sí solos de las funciones de la enseñanza, así como los
inspectores que se han distinguido durante la revolución
rojo-separatista. >,
15-III-1939 Nota de la vicaria general de la diòcesi de Barcelona «a
los rectores de las Iglesias a fin de que no se use en los actos de
culto otra lengua vernácula [sic] que la
española».
L'Ajuntament de Cervera acorda els
següents canvis de noms de carrers:
Avinguda de Catalunya: Avenida del
Caudillo.
Passeig de Prat de la Riba: Paseo de
José Antonio Primo de Rivera.
Passeig d'Àngel Guimerà: Paseo de
Calvo Sotelo.
Passeig de Pi i Margall: Paseo del
General Mola.
Carrer de Francesc Macià: Calle del
General Queipo de Llano.
16-III-1939 Norma que textualment diu: «Los
idiomas regionales deben prohibirse cuando no sirvan propiamente a un
mayor ambiente o a una particular mayor esfera de divulgación de los
principios del Movimiento y de la obra del Gobierno.»
20-III-1939 Un grup de sergents de l'exèrcit -a
les dotze de la nit- trenca la placa del
carrer dels Abeuradors de Girona perquè
no és escrita en castellà.
22-III-1939 L'alcalde president de la Comissió
Gestora de Tàrrega fa saber mitjançant un ban: «Que esta Alcaldía se
ve obligada
a recordar nuevamente [era la tercera vegada] a todas las personas
individuales y
jurídicas que tengan rótulos, inscripciones y en general cualquier
aviso o manifestación inserto en calles, plazas o sitios públicos y
cuya redacción esté en catalán, que vienen obligados a suprimirlos
inmediatamente y sustituirlas por las correspondientes en castellano,
alcanzando esta obligación a los nuevos arrendatarios de los locales
afectados por este Bando si es que los hubiere, aunque la inscripción
esté por sus antecesores, debiendo en consecuencia cuidarse de hacer
la sustitución con la diligencia indispensable en estos casos.
»Confía esta Alcaldía que no se verá en la necesidad de recordar
nuevamente el cumplimiento de esta obligación a todas las personas
afectadas por este Bando.»
23-III-1939 A l'acta de la sessió de l'ajuntament de Vilafranca del
Penedès dos regidors expressen «que, viendo en el máximo agrado de que
se dé los nombres insignes de Calvo Sotelo y José Antonio Primo de
Rivera a dos de las más importantes vías públicas de esta población,
lamentan que desaparezcan del nomenclator de las calles de esta villa
los nombres ilustres de Prat de la Riba y Ángel Guimerá».
Joan Amades demana permís per a editar l'obra El vestit típic, que ja
té impresa i sense relligar. La resolució del delegado per a
Catalunya, datada l'endemà mateix, diu: «Queda en suspenso su edición
y publicación hasta nueva orden.»
25-III-1939 Ordre de l'alcaldia d'Olot que commina tots els veins a
complir l'anterior ban (20-I-1939) de canviar tots els rètols i
anuncis escrits en català.
El nou administrador apostòlic de la diòcesi de Barcelona, Miguel de
los Santos Díaz y Gómara, bisbe de Cartagena, diu a la salutació
pastoral: «Abran bien los ojos y persuádanse de su funesta
equivocación cuantos, seducidos por un falso señuelo de independencias
secesionistas, se aliaron, consciente o inconscientemente, con tan
pérfidos enemigos de lo más santo y sagrado.»
Al diari «El Noticiero Universal», de ,Barcelona, s'escriu el següent:
«Palau -la Música Catalana? No. Simplemente
Palacio de la Música. La Música es universal.
27-III-1939 La censura exigeix un canvi: Deberá sustituirse el título
de la composición de
Buenaventura C Aribau titulado "Oda a la la Pàtria" sustituyéndolo por
el legítimo que como recordarán Vds. es "Oda a Gaspar de Remisa, el
día de su cumpleaños ".»
25-111-1939 Ordre de l'alcaldia d'Olot que commina tots els veins a
complir l'anterior ban (20-11-1939) de canviar tots els rètols i
anuncis escrits en català.
El nou administrador apostòlic de la diòcesi de Barcelona, Miguel de
los Santos Díaz y Gómara, bisbe de Cartagena, diu a la salutació
pastoral: «Abran bien los ojos y persuádanse de su funesta
equivocación cuantos, seducidos por un falso señuelo de independencias
secesionistas, se aliaron, consciente o inconscientemente, con tan
pérfidos enemigos de lo más santo y sagrado.»
La censura prohibeix les obres d'autors i de traductors condemnats a
mort i executats, així com dels exiliats, amb nom propi o amb
pseudònim: «Deberán ser suprimidas de circulación y venta las obras
siguientes: Juan Maragall A. Maseras (Joan [27-III-1939] Maragall,
d'A. Maseras. "Coll. Popular Barcino", 128].
» La ciudad de Gerona. Carlos Rahola. [La ciutat de Girona, de C.
Rahola, Coll. "Enciclopèdia de Catalunya", 11-12].
»Las obras de Rovira y Virgili [és a dir, totes les no compreses a la
llista de prohibicions del 20 de març].
»El ingenuo. Voltaire [L'ingenu, de Voltaire. "Coll. Popular Barcino",
31]. »El ejemplo de Checoslovaquia. Amadeu Serch [Lexemple de
Txecoslovàquia, d'Amadeu Serch. "Coll. Popular Barcino", 84).
»_J.A. Claver. Lleonard [Josep Anselm Clavé, "Coll. Popular. Barcino",
135, (1937)].
»Historia de mi juventud. Aragó [Història de la meva joventut, de F.D.
Aragó. Versió de J. dels Domenys, pseudònim d'Alfons Maseras. "Coll.
Popular Barcino", 1937].
Les bèsties del parc. Montsià [pseudònim de Cèsar August Jordana,
"Coll. Popular Barcino", 72].»
«El Noticiero Universal», de Barcelona, amb el títol El idioma
castellano restablecido en la Casa Consistorial, diu: «El ayuntamiento
actual respondiendo al lema de la "España Una", ha acabado con los
problemas que creaba la dualitad de idiomas. En la casa hoy no se
habla ni se emplea más que el idioma español por antonomasia e incluso
han sido sustituidas las placas indicadoras que hasta hace poco
estaban escritas en catalán con carácter exclusivista en las puertas
de los despachos. Muy apreciable la lengua catalana en el ambiente
doméstico y familiar: muy apreciable también como signo de tradición.
Pero la Nueva España que se forja, la España Grande, precisamente por
serlo, no podía continuar convertida oficialmente en sucursal de la
Torre de Babel.»
El Palau de la Música Catalana passa a dir-se Palacio de la Música.
Acord de la comissió municipal permanent de l'Ajuntament de Barcelona
concedint exempció de drets durant tres mesos «por los permisos de
repintado y enlucido de las fachadas de los inmuebles de la ciudad y
de los establecimientos industriales y comerciales que proceden a
reinstalar sus nombres y reclamos en idioma español, sin perjuicio de
que se fije el plazo en que será obligatorio tal cambio sin exención
de derecho>.
L'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat acorda treure els indicadors
dels noms dels carrers escrits en llengua catalana amb urgència.
La corporació municipal de Guissona acorda per unanimitat: « 1.
Proceder a cambiar los rótulos que figuran en los edificios públicos,
redactados en catalán.
CRONOLOGIA DE LA REPRESSIÓ DE LA LLENGUA I LA CULTURA CATALANES
1936-1975
Josep M.Solé i Sabaté ,Joan Villaroya
Editorial Curial Barcelona 1994
Xan das Bolas
de la Hispanía.
"Samuel" <samu...@gmail.com> escribió en el mensaje
news:fsvesu$heg$1...@registered.motzarella.org...
El Iconoclasta
>
> leer más »
No se pueden decir las cosas alegremente. El catalán nunca fue
perseguido por el franquismo. Yo he sido oficial de la marina mercante
y en 1960 fui por primera vez a Barcelona y toda la gente hablaba
libremente esa lengua Además a Franco le faltaban manos para dárselo
todo a Cataluña. Los textiles: los de Sabadell, Tarrasa y Barcelona;
las editoriales de Barcelona(Editorial Bruguera, Planeta y más), los
vinos del Penedes, La SEAT, y así podríamos citar muchas cosas más:
elctricas, gasisticas, turismo, etc, etc. De qué coño, con perdón, os
quejais.
El Iconoclasta
Españuelo
> On 2 abr, 12:20, "Front Nacional" <catalonia-natio...@ya.com> wrote:
>
>> Introducció
>>
>> ***************************************************************************
>>
>> Señor don Francisco, en tanto que en Cataluña quedase algún solo
>> catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y
>> guerra.»
>>
>> Francisco de Oviedo.)
>>
>> ***************************************************************************
>>
>> Unes declaracions del catedràtic i membre de la Real Academia de la
>> Lengua Española, Gregorio Salvador, en què negava la persecució contra
>> la llengua i cultura catalanes i l'intent de genocidi cultural sofert
>> durant el franquisme, són la raó d'aquest llibre. Només a partir de la
>> ignorància o del desconeixement més absolut es poden fer afirmacions
>> que neguin tot el que la legislació franquista va fer des de l'inici
>> de la rebel·lió militar, el juliol de 1936. Una ignorància que Josep
>> Benet, amb la seva obra capdavantera, Catalunya sota el règim
>> franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura
>> catalanes pel règim del general Franco, va ajudar a pal·liar.
>>
>> Una afirmació que, a més del menyspreu anés complet davant la vexació
>> cultural de milers i milers de persones que hagueren de viure la
>> persecució de la seva cultura-catalans, balears i valencians-, amaga
>> tota la pràctica franquista de repressió cultural, que anava des del
>> nivell cultural més personal fins a la fita més ambiciosa. Unes
>> afirmacions greus per venir de qui vénen
>>
Que el castellan dexi de esser llengua oficial.
--
Third world: between parallels 18 to 36 degrees.
http://es.geocities.com/espanuelo3
fernando
Y antes de 1978 como se denominaba al idioma castellano, y tambien se
disputaron en Bilbo los mundiales, y nadie dijo " campeones", como
mucho habia 40 ingleses bañandose en la plaza de ZABALBURU , Y DEMAS
PLAZAS, de que vais
fernando
> Parece que en su día no hubo consenso para elegir el Castellano como lengua
> de la Hispanía.
>
Ademas de donde sacais el idioma castellano " español " de los ,
celtas, iberos, celtiberos, fenicios, arabes, romanos, beticos y demas
pueblos de los que sois originarios, donde esta vuestro origen, donde
esta vuestra logica, donde esta vuestro orgullo, donde estais los
españoles en la historia antes de 1492, que joven pais y que poco lo
sabeis llevar .....GORA EUSKADI ASKATUTA
Caliqueño
has conseguido algún adepto mas para la secta. Yo que tú cambiaría de
asesores y dejaría de citar a Unamuno, que cada vez que lo mentais, la
cagais. Saludos.
"Samuel" <samu...@gmail.com> escribió en el mensaje
news:fsvesu$heg$1...@registered.motzarella.org...
>
Alboroto
>
> No se pueden decir las cosas alegremente. El catalán nunca fue
> perseguido por el franquismo. Yo he sido oficial de la marina mercante
> y en 1960 fui por primera vez a Barcelona y toda la gente hablaba
> libremente esa lengua Además a Franco le faltaban manos para dárselo
> todo a Cataluña. Los textiles: los de Sabadell, Tarrasa y Barcelona;
> las editoriales de Barcelona(Editorial Bruguera, Planeta y más), los
> vinos del Penedes, La SEAT, y así podríamos citar muchas cosas más:
> elctricas, gasisticas, turismo, etc, etc. De qué coño, con perdón, os
> quejais.
La lengua catalana estaba mucho mejor que cuando murió Franco que cuando
nació. ¿Repito? La lengua catalana estaba mucho mejor en 1975 que a
finales del s. XIX.
fernando
Tengo algun filtro
fernando
Como se llamaba el idioma antes de 1978, como se puede decir que en
Euskadi el idioma a sido, componente racista, si estubo prohivido por
el ENANO que tanto adorais,y como se puede defender la nacion
española, sin respetar la nacion catalana, o la nacion de los baskos
osea EUSKALHERRIA que es mas antigua que todos los españolistas, tanto
en cultura como en idioma y ANTIGUEDAD,Porque quereis decir que sois
españoles y os da verguenza decir que sois castellanos, acaso os da
verguenza decir soy castellano,de donde viene el idioma ESPAÑOL
fernando
FUNDICION ,De Espania Nada Autartica Esperando Sipnoticos
fernando
fernando
fernando
Cuando te subas a un caballo y veas que esta muerto, bajate del caballo
fernando
y que opinas sobre el euskera si eras marino en que puerto estabas
Tiberio
> No se pueden decir las cosas alegremente. El catalán nunca fue
> perseguido por el franquismo.
Sí lo fue pero con matices, al terminar la guerra, el catalán y el vasco
eran las lenguas de las provincias traidoras como decían entonces, se
erradicó de la administraciones públicas, la enseñanza, los medios de
comunicación, etc., incluso su uso particular y privado aunque no
punible era entendido como una forma de deslealtad al régimen,
posteriormente empezó a permitirse tímidamente en alguna que otra
muestra de folklore local, libros y publicaciones, asociaciones
culturales (el Institut de Estudis Catalans se reabrió en 1943), pero
solo cuando era avalado por personas de demostrada adhesión al régimen,
y así en progresión hasta los últimos tiempos del franquismo donde el
uso del catalán en medios de comunicación de todo tipo era corriente,
pero no en la administración ni en la enseñanza pública, en la privada
sí, lo que nunca se permitió fue el catalán como la expresión política
de un pueblo singular y diferente del español, y mucho menos con la
intención de procurarse su propia soberanía que es lo que hay ahora en
Cataluña y el País Vasco.
> Además a Franco le faltaban manos para dárselo
> todo a Cataluña. Los textiles: los de Sabadell, Tarrasa y Barcelona;
> las editoriales de Barcelona(Editorial Bruguera, Planeta y más), los
> vinos del Penedes, La SEAT, y así podríamos citar muchas cosas más:
> elctricas, gasisticas, turismo, etc, etc.
1.- El alzamiento fue aplaudido y financiado por gran parte de las altas
burguesías catalana y vasca, temerosas de radicalización social que se
estaba creando con el gobierno del Frente Popular.
2.- Los únicos lugares donde ya estaban consolidadas infraestructuras
industriales y mercantiles eran Cataluña y el País Vasco, ante la
disyuntiva Franco optó entonces por el camino fácil o tal vez el único
posible en aquellas circunstancias, volcar el grueso de las inversiones
donde costaba menos, en las paradójicamente "provincias traidoras",
durante décadas el ahorro y el presupuesto de toda España fue desviado a
Cataluña y el País Vasco que era donde rentaba más.
> De qué coño, con perdón, os quejais.
¿En 1960 encontraste independentistas?, yo tampoco y eso que nací en
Cataluña, conocí algún que otro catalanista, no indendentista desde
luego porque eso ni se les ocurría, pero que decían antifranquismo a
soñar en la cama o hacer chistes de Franco en corrillos susurrantes,
durante el franquismo al margen de escasísimos y marginales actos de
oposición al régimen, lo que hoy conocemos como nacionalismo catalán y
vasco no demostró su existencia y mucho menos alguna forma de lucha
creíble contra el régimen franquista, los únicos que dieron la cara y la
vida fueron comunistas y anarquistas, los socialistas no, tal vez la
arrogancia actual de los nacionalistas sea su forma de hacer olvidar su
cobardía de entonces.
De lo que se quejan es de carecer de impunidad.
Tiberio.
Luis Manuel
"normalidad" de los cientos de miles de cuidadanos españoles que
pueden sentirse identificados con dos lenguas y con dos naciones
culturales, y una politica Me permito discrepar con tu texto.
No voy a entrar en el "estéril" debate de priorizar una lengua sobre
la otra, ni analizar quien hablaba que, y cuando.
Sólo reivindico mi derecho irrenunciable a expresarme en el idioma me
"de la real gana", no debiendo rendir cuentas, mas que a las personas
que en ese momento participen de mi mensaje.
Y eso es lo que ninguno de los dos extremos entienden.
Expresareime en Galego cando así o considere e me pete, y lo haré en
Español cuando me de la gana.
Intentar obligar a un cuidadano a utilizar uno en decrimento del otro
es como preguntarle a un niño a quien quiere más si a papá o a mamá.
Mal que le pese a cualquiera, soy Nicrariense de residencia,
picheleiro de nacimiento e galego de corazón. Y precisamente por todo
eso soy español.
Soquiso
dir:
Lo que no se pueden decir son sandeces.
Las sandeces nacionalistas catalanas repitiendo hasta la nausea lo de
la persecución franquista a la lengua catalana y bla, bla, bla...
O pasarse tres pueblos y medio negando que tal persecución existiera.
Alboroto
Con esa respuesta pretendí contrarrestar efectos, con los mismos medios
que el Sr. Front Nacional: la demagogia, es evidente. En lo que puse hay
una parte de exageración y otra visión ajustada a una realidad que he
conocido. Antes de morir Franco se enseñaba el catalán en escuelas
privadas (yo fui a una en los años setenta, pero sé de quien fe a una
escuela catalana en los años sesenta), se publicaban en catalán
revistas, diarios, libros. ¿Se puede decir eso del final del s.XIX
cuando nació Franco? NO. Cuando nació Franco, no había libros ni diarios
ni revistas en catalán. El catalán no se enseñaba en las escuelas.
Españuelo
Crec que fou un dia del mes de març de 1921, a una moguda session
els acadèmics joves contra els més vells decidiren que la llengua castellana
se diguess "espanyola".
No crec que se trobi cap edition del dictionari de la llengua
castellana que digui "llengua espanyola" abans de 1921.
fernando
Del peublo EUSKULDUN
fernando
En principio las provicias traidoras fueron Bizkia y Gipuzkoa lo que
llevo a la suprirusion de los fueros, pero no a Araba y Naforroa
intento nde incomunicar a los vascos . El traidor fue el enano que
juro por la republica al ganar las elcciones democratiamente
Xavier Llobet
<a4bd1657-9804-4535...@b5g2000pri.googlegroups.com>,
El Iconoclasta <isbi...@gmail.com> wrote:
> No se pueden decir las cosas alegremente. El catalán nunca fue
> perseguido por el franquismo. Yo he sido oficial de la marina mercante
> y en 1960 fui por primera vez a Barcelona y toda la gente hablaba
> libremente esa lengua Además a Franco le faltaban manos para dárselo
> todo a Cataluña. Los textiles: los de Sabadell, Tarrasa y Barcelona;
¿Qué empresas estatales o públicas textiles catalanas fueron dadas por
Franco?
> las editoriales de Barcelona(Editorial Bruguera, Planeta y más),
¿Qué editoriales estatales o públicas textiles catalanas fueron dadas
por Franco?
> los vinos del Penedes,
¿Cuántas bodegas y plantas embotelladoras del Penedés fueron pagadas con
dinero público?
> La SEAT,
se instaló en Cataluña en contra de los deseos de Franco.
Hace un año escribí:
| Por ejemplo
| (http://eurofound.europa.eu/eiro/2000/06/feature/es0006295f.html):
|
| ---
| SEAT, the largest motor manufacturing company in Spain and the largest
| employer in the country in the 1960s and 1970s, was set up 50 years ago
| in May 2000. The Franco regime was initially reluctant to set up this
| company because car production, like communism, was for Franco a symbol
| of the most feared disease that Spain could suffer: industrial
| modernisation, which had converted "this people of peasants and
| conquistadors inspired by Castilian spirituality into a society plagued
| by materialism", a society that he was determined to bring back to the
| straight and narrow path.
|
| When the banks and forward-looking ministers managed to convince him,
| Franco insisted that the factory should be located in Extremadura or
| Burgos- anywhere other than the little-favoured Catalonia- but the
| pressure of the Italian FIAT motor company and the fact that Barcelona
| was an optimum location finally convinced him.
| ---
|
| Pero la sede (y los impuestos, of course) en Madrid.
> y así podríamos citar muchas cosas más:
> eléctricas, gasisticas, turismo, etc, etc.
Datos, por favor.
_x.
El Iconoclasta
Xabier: quieres datos, pues ahí van algunos. Vosotrois siempre
habeis ido al sol que más calienta. En 1700, en la Guerra de Sucesión,
apoyasteis al pretendiente austriaco, Carlos, despues emperador de
Austria entre 1705/11. Quizás creisteis que Austria no era tan
peligrosa como Francia para vuestros intereses. Bueno, pues ganó
Francia y la dinastía de los borbones, que hicieron crecer Cataluña
grandemente durante el siglo XVIII. Como recordarás le quitó el
monopolio al puerto de Sevilla y os concedió a vosotros y a Cadiz
sendos puertos francos. Y vosotros gracias a esa franquicia y al libre
comercio con las colonias americanas, podiais traer el algodón en
condiciones muy ventajosas. pero, ojo, esas colonias no las
conquistasteis vosotros, sino los reinos de Castilla y Aragón, del que
vosotros formabais parte, aunque esto es favor que os hago, ya que
sabeis de sobra que el mérito es de Castilla solamente. Qúe lástima
que siendo tan emprendedorea como decís que sois, no hubierais luchado
contra la nobleza cerril y egoista del caciquismo de vuestra propia
provincia, así como de la de Castiilla y Andalucía. ¿Por qué no os
opusisteis a la Mesta y creasteis, ya entonces, vuestras propias
industria textiles. ¿ Por qué no ayudasteis a Castilla a tener también
su propia industria y de esa manera vuestro comercio peninsular
hubiera ido viento en popa? pero no hicisteis nada. Sí, en 1640
intentasteis separaros de España y, por desgracia para esta, no lo
conseguisteis, sino hoy tanto Castilla como Andalucía, tendrían un
desarrollo explendido. Porque vosotros lo habeis querido todo para
vosotros y todas vuestras movidas fueron siempre en el sentido de que
cualquier innovación fuera a vuestra tierra. El buen siglo dieciocho
pasó y vinieron las guerras napoleónicas, y en vez de aprovechar la
ideología liberal que este traía, una catalana, Agustina de Aragón, se
levanto contra ël. Después apoyasteis al Rey Felón, porque temiais a
Francia. Os creiais pore encima de todo y de todos. Apoyasteis a las
monarquías y a la nobleza trasnochada de Madrid. Todo a cambio de los
proteccionismos que os facilitaban, a vosotros vender vuestra telas,
cuando de Inglateerra se podían traer más baratas, y a lo vizcainos
vender su hierro a cambiio de tener que importar un carbón mucho mas
caro que el asturiano. Nos quedamos, gracias a vosotros, sin la
Revolución Industrial, que hizo despegar a los demás paises de Europa.
Siempre ayudasteis a lo más reaccionario de las clases españolas
y...catalanas y vascas. Nos arruinasteis con vuestras malditas Guerras
Carlistas. Por cierto que con dichas guerras os enriquecisteis
cantidad, pues junto con los caciques de la España profunda,
suministrabais todo el abituallamiento que tanto un bando como otro
necesitaba. Después durante la Gran Guerra del catorce, otro tanto.
Cuando ésta acabó, no teniais a quien vender vuestrso productos, cosa
que no hubiera ocurrido si también se hubiera industrializado el
resto. ¿Pero es que todavía no os habeís dado cuenta que el comercio
es circular, que una sola parte no puede hacer comercio, que se hace
comercio al andar?. ¿Y qué me decís de la ayuda que un catalano
mallorquin le
dio a Franco. Si, Juan March. En cuanto al idioma catalán, me importa
nada y menos, pues nunca podreís competir con el idioma español,
tampoco los vascos, ni los gallegos. Por cierto soy gallego y lo
entiendo perfectamente, aunque no lo hablo. Lo que importa es el
DINERO y el daño que economicamente nos habeís hecho. Por eso y para
que no nos sigais quitando desde el agua, la energía, las
telecomunicaciones, hasta una televisión de calidad sin los Sardá o
los Buenafuentes de turno, os deseo lo mejor, es decir, que consigais
vuestra independencia lo antes posible, sin derramamientos de sangre y
sin más dacas, que ya está bien.SUERTE, A POR ELLA Y TAN AMIGOS. Un
saludo.
fernando
Buen articlulo, pero creo que te pasas por lo de el DINERO los vascos
siempre hemos sido el pueblo mas antiguo de Europa, como puedes
atreberte a dudar de nuertra indepencia. Te imaqginas ser sometido
`por un pueblo mas joven que el tuyo