Punts 7.3 i 7.4

[Iris Parra]

7.3 Les valoracions sobre el seminari de pràctiques

Els seminaris han sigut un complement important i necessari, tant per
les pràctiques fetes durant el curs (setembre i febrer), com també per
l’experiència personal, que dia a dia anem ampliant mitjançant
l’aprenentatge teòric a la facultat, i finalment acabem posant en
pràctica per tal de preparar-nos per dur a terme la nostra feina amb
plenitud.
Així dongs, la importància dels seminaris que fem durant el curs,
influeix, per una banda, en el profit que puguem treure de les
pràctiques que fem a l’escola, ja que si sabem en què ens hem de fixar
(com són els nens, normes de classe, funcionament de les classes...),
si hem de fer alguna intervenció (he de fer alguna intervenció, com ha
de ser, quan ha de ser...) i rebem l’ajuda del tutor i els companys
per fer la intervenció obligatòria que s’ha de realitzar (quin tema és
més adequat, quins recursos pots utilitzar per dur-lo a terme...),
anirem predisposats d’una forma més adequada, i farem les pràctiques
millor que no pas si haguéssim de fer-les sense cap aclariment o
consell. En definitiva si sabem què hi anem a fer i què s’espera de
nosaltres, assolirem l’objectiu de posar en pràctica els coneixements
apresos durant el curs, i mantenir el contacte directe amb els nens
iniciat a les pràctiques de primer.
Per altra banda, els seminaris també són importants per l’experiència
personal, entenent per experiència personal, com totes aquelles
vivències que has viscut en primera persona, i que t’han aportat nous
recursos, els quals et són útils per millorar els teus procediments,
sabers o comportaments de cara a resoldre un objectiu concret.
En aquesta línia, els seminaris m’han aportat nous recursos per
millorar la futura tasca de mestre, perquè són unes hores de reunió i
conversa conjunta, en les quals tots fem aportacions i reflexions
respecte com vivim el període de pràctiques en totes les seves fases:
des del primer contacte amb els nens i les expectatives que ens han
creat, passant per l’elaboració de la unitat didàctica, i fins la
posada en pràctica de la mateixa. Per tant, tots aprenem de tots,
perquè els aspectes a millorar d’un serveixen per que la resta també
els tinguem en compte, i a la inversa, les activitats o estratègies
que li han funcionat algú, també poden ser útils per als altres.
En definitiva, la meva valoració personal del pràcticum és força
bona, perquè m’ha influït positivament en el profit que he obtingut de
les pràctiques (donant-me consells, activitats variades, recursos,
experiències a l’aula...), així com també per tal de millorar la tasca
de mestre, a partir de l’experiència personal obtinguda arran dels
debats, posades en comú, exposicions i tutories, sobre les
experiències viscudes a l’aula.
No obstant, si que m’hauria agradat tenir més suport tutoritzat a
nivell individual, a l’hora de fer la unitat didàctica, perquè a segon
curs encara ens estem iniciant en aquest procediment, i a causa de la
poca experiència, necessitem més ajuda a l’hora de fer el redactat de
la part més formal, com són els objectius, les competències
relacionades amb els objectius, la metodologia... Pel que fa a les
activitats, l’ajuda del grup i el tutor ha estat la pertinent.
Un últim aspecte que vull destacar, és l’ús del grup
“practicum2tarda” al Gmail, que, per descomptat, em sembla molt útil i
adequat per tal de posar en comú les reflexions que, a nivell
individual, cada membre del grup va fent. No obstant, m’agradaria
matisar la seva utilitat dient que potser hauria sigut més fàcil(tant
a nivell tècnic com d’utilitat real) fer-ho a l’aula en forma de
conversa o debat, en que tots participéssim aportant algun aspecte
nou, perquè així tots podríem saber igualment la opinió i/o reflexió
sobre algun aspecte concret que es demani, i seria més útil que no pas
llegir el redactat que cadascú fa sobre un punt de la carpeta
d’aprenentatge, en que tots diem (mes o menys) el mateix.


7.4 I per acabar: Què has aprés de l’experiència? Què he d’aprendre
encara per fer de mestre?

A nivell pràctic, he après que fer una intervenció a l’aula és un
procés lent i en constant canvi, perquè el tema, les activitats i els
objectius que inicialment em vaig plantejar, han variat molt (o fins i
tot no tenen res a veure) amb els que després vaig acabar donant per
vàlids. A més, també cal tenir present que des del primer dia de la
intervenció, vaig haver de fer canvis en la manera de plantejar les
activitats, per què els nens no acabaven de respondre a les
expectatives que m’havia plantejat. Per exemple, un dels canvis
importants va ser pel que fa al temps i durada de les sessions, ja que
vaig haver de planificar sub-activitats en l’activitat general, per
tal que els nens que acabaven més ràpid les tasques, poguessin fer
activitats complementàries i no estiguessin molestant als companys o
sense fer res.
De la pràctica a l’aula també he aprés que és necessari adaptar les
activitats als diferents nivells de l’aula. En el meu cas no ho vaig
fer, i això va influir negativament en el resultat final de
l’activitat, perquè hi havia nens que no havien entès el que havia
explicat i no sabien respondre les fitxes preparades, i d’altres que
anaven massa de pressa i els sobrava temps.
A nivell d’escola, també em vaig adonar com de necessària és la
col•laboració de tots els mestres, tant a l’hora de planificar una
activitat de tota l’escola, com per exemple la rua de carnaval, com
també en tasques tant aparentment senzilles com vigilar el pati i fer
respectar les normes en cas de conflicte. Per exemple, del setembre al
febrer vaig veure un canvi important en la manera de resoldre els
conflictes que sorgeixen a l’hora del pati o menjador. Quan al
setembre s’hauria enviat els nens barallats al despatx de la
directora, al febrer es va fer una assemblea conjunta de tota l’escola
per així, trobar una solució adequada entre tots, i també que els nens
aprenguin a fer de mediadors en els conflictes i pensin en possibles
solucions.
Per acabar, a nivell personal m’he adonat de dues coses. La primera
és que cada dia que passa se més de fer de mestre que ahir, però menys
que demà, és a dir, que el meu coneixement es va ampliant dia a dia, i
encara em queda molt per aprendre, perquè en les professions en que
tractes directament amb éssers humans, (com la psicologia, la medicina
o l’educació) mai s’està preparat del tot per a fer la teva tasca,
sempre hi ha una part important d’auto aprenentatge, d’investigació de
nous recursos, reflexió sobre la tasca feta fins llavors i renovació
de les metodologies emprades a fi de fer més útil i eficient la feina.
Amb això vull dir que ser mestre és una feina de constant canvi,els
tres anys de formació són només la base de la professió, perquè
únicament amb el dia a dia, i la posada en pràctica dels coneixements
apresos, és quan s’aprèn realment a fer de mestre.