Un bon homine un die habuit la
possibilitate de colloquiar con Deo:
- Senior, io amarea saper alique del
Paradiso et del Inferno
Deo, tunc, portavit le bon homine versus
duas portas. Aperivit la prima et dixit al homine de mirar. Al centro de una
tabla il habevat un grandissimo platto con multo cibo que emanavat un
meravillioso perfume. Le bon homine percipevat in su bucca ille delitioso
savor. Il habevant multas personas assisas circum la tabla. Illes erant
denutritos, con un aspecto de fame evidente, semblavant infermos graves. Illes
habevant des tenitores, des furchettas attacchatos a lor bracios. Omnes potevant
arrivar con illas al platto, sed illos erant troppo longos per portar le cibo a
lor buccas. Assi nemo potevat mangiar lo que la furchetta afferrabat. Deo lo
miravit con grande dulcessa:
- ecco, bon homine, isto est le
Inferno.
Deo tunc aperivit la altera porta. Le
homine miravit, sed al interior il habevat la mesma tabla, el mesmo cibo et illo
emanavat le mesmo intenso et delitioso perfume. Las personas circum la tabla
habevant las mesmas furchettas. Illes erant bellos, plenos de sanitate,
surridentes, felices, et parlavant inter illes amabilmente.
- Deo meo, non comprehendo.
- Il est semplice, filio meo - dixit le
bon Deo - illa semblat la mesma situation, nonne? Sic, Inferno aut Paradiso, son
identicos. Solo que in le Inferno omne pensa solo a se ipso, et in le Paradiso
cata persona pensa facer lo a los alteros.
- Inferno, Paradiso - dixit Deo -
non sont differentes, la differentia la fa cata uno de nos.
Cordialmente
Claudio
Marcon