dia 13
Nèstor Torres Torres
Cheirolophus intybaceus (Lam.) Dóstal
Centaurea intybacea Lam.
Cheirolophus grandifolius (Font Quer) Stübing , Peris, Olivares & Martín .
Estesa i localitzada en comunitats rupícoles del litoral nord d’Eivissa i de la Mola de Formentera, on pot abundar. Alguna vegada s’endinsa més cap a l’interior de l’illa. Present als illots des Vedrà , Vedranell, Botafoc i illa Grossa del port d’Eivissa.
Distribució: Eivissa, Formentera, Mallorca, est i nord-est de la península Ibèrica: Girona, Barcelona, Lleida, Tarragona, Saragossa, Terol, Navarra, La Rioja, Albacete, Casteló, València, Alacant, Múrcia, Almeria. Sud de França: Rosselló, Aude, Provença.
Floració: VI-VIII (IX-X).
Iconografia: Guerau d’Arellano & Torres, sub Centaurea intybacea in Nova aportació al coneixement de les plantes d'Eivissa i Formentera: 107 (1981).
Bibliografia:
Centaurea intybacea Lam. in Encl. Meth. Botan. 1: 671(1873). Centaurea calcycibus ciliatis subglobosus, foliïs profunde pinnatifidis; pinnis linearibus. N. An Jacea rubra, foliïs intybaceis, e c. Barrel. Ic.1229.
Cheirolophus intybaceus (Lam) Dóstal in Bot. J. Linn. Soc. 71: 274 (1976).
EIVISSA, FORMENTERA :
Susanna, 1989: 16: Es planta muy común en las Pitiusas. He metido en el mismo saco -taxonómicamente hablando- todas las variedades que se han distinguido dentro de esta especie....grandifolia Font Quer....Ninguna de ellas me parece, hoy, merecedora de mayor consideración
López González, 2001: 1154. Cheirolophus intybaceus. La planta española es bastante variable. Recientemente se ha propuesto una clasificación más analítica que la tradicional, basada sobretodo en caracteres polínicos, en la que se han descrito como especies plantas que antes se tenían por simples variedades de Ch. intybaceus ... Y La tercera , es la planta de las Islas Baleares (Mallorca, Ibiza, Formentera, Drago nera)que Font Quer había llamado Centaurea intybacea var. grandifolia que se pasa a especie como Cheirolophus grandifolius (Font Quer) Stübing & al. Habrá que esperar hasta ver si este polimorfismo de los granos de polen va o no acompañado de unos caracteres morfológicos consistentes, que permitan diferenciar con seguridad y nitidez las plantas. De momento, carecemos de una clave que permita identificarlas.
Garnatje & al., 2009: 8.- Malgrat que la relació d’aquesta espècie amb les seves congèneres no és del tot clara (Garnatje et al., 1998; Susanna et al., 1999; Garnatje et al., 2007a), hi ha un cert complex de tàxons que es troben estretament relacionats entre sí i que sempre apareixen formant un grup natural en els arbres filogenètics (Susanna et al., 1999; Garnatje et al., 2007a). Ens referim a tres espècies que han estat descrites dins de l’àrea de distribució de Ch. intybaceus i que presenten, segons els autors que les descriuen, diferències morfològiques prou significatives com per a segregar-les de l’espècie anterior. Es tracta de Cheirolophus grandifolius (Font Quer) Stübing, Peris, Olivares & Martín (Stübing et al., 1997), que ocupa els territoris baleàrics, Cheirolophus lagunae Olivares, Peris, Stübing & Martín (Olivares et al., 1995), endèmica del cap Prim i la Caleta, prop de Xàbia (Alacant), i Cheirolophus mansanetianus Stübing, Peris, Olivares & Martín (Stübing et al., 1997), espècie descrita del cap de Gata (Almeria). També han estat descrites nombroses varietats de Ch. intybaceus, algunes de les quals analitzem en el present treball, malgrat que alguns autors no les considerin vàlides (Susanna, 1989); es tracta de Ch. intybaceus var. capillifolia Sandwith ex Lacaita, descrita de Benitatxell (Alacant), i de Ch. intybaceus var. microcephala Rouy, que es troba al cap de Leucate (Aude, França).
9.-Cheirolophus intybaceus és l’espècie que té la distribució més àmplia de tot el gènere i el fet que ocupà les illes Balears –considerades illes continentals– la fa particularment interessant per a comparar l’evolució de la mida del genoma en aquesta colonització amb la que s’esdevingué en el procés d’instal·lació i especiació del gènere en illes oceàniques (Garnatje et al., 2007a). Per altra banda ens hem proposat comprovar la hipòtesi que la quantitat de DNA nuclear varia al llarg d’un gradient geogràfic, amb el que això pot significar respecte a la temperatura i a la precipitació. Els objectius d’aquest treball són: i) contribuir a l’aportació de dades de mida del genoma per a diverses espècies d’Asteraceae; ii) estudiar la variació de la quantitat de DNA al llarg de l’àrea de distribució d’una espècie; iii) avaluar la capacitat de discriminació d’aquest paràmetre a nivells taxonòmics baixos.
13-14.- Els resultats de les mesures de la quantitat de DNA de les poblacions estudiades es troben a la Taula 1 (Eivissa: cala Albarca 1,51 pg,, cap Negret 1,61 pg, cala Xemena 1,52. Formentera: la Mola 1,51 pg). El valor 2C mínim obtingut és d’1,40 pg de DNA per a la població de Xixona i el màxim és d’1,61 pg per a la població del cap Negret, a Eivissa. Malgrat semblar un rang ampli de valors, la mitjana és d’1,51 pg i la desviació estàndard només de 0,03. L’histograma de la Fig. 3 il·lustra la distribució que segueixen aquests valors. Exerceix algun efecte la insularitat en la mida del genoma? No hem detectat diferències significatives entre les quantitats de DNA de les poblacions insulars i de les continentals (P = 0,9024). En el present treball no s’observa aquesta tendència, malgrat que la població que presenta un valor de quantitat de DNA més elevat és la del cap Negret, a Eivissa, com ja hem esmentat abans. Caldran estudis citogenètics més acurats per tal de determinar les possibles causes d’aquest augment de DNA respecte a les poblacions properes de la cala Albarca (1,51 pg) i de la cala Xemena (1,52 pg), ambdues de la mateixa illa d’Eivissa. Per altra banda, la població de Xixona presenta un valor estranyament baix (1,4 pg), que no sembla correspondre a cap condició ecològica particular.
Bupleurum barceloi Cosson ex. Willk.
Bupleurum dianthifolium Guss. subsp. barceloi (Cosson ex Willk.) (Coss.) Gand.
Endemisme de Mallorca conegut a Eivissa tan sols de talussos i replans del rocam calcari de la cala d’Albarca.
Altitd: 150-220 m.
Floració: (VI)VII –VIII.
Cariologia: Eivissa: 2n = 24 , Castro & Rosselló, 2007: 464. cala d’Albarca; 2n=24 (4x) Rosselló & Castro, 2008: 261.
Bibliografia:
Bupleurum Barceloi Coss ex Willk. in Linnaea 40: 1876: 83 . Ined. in Boug. Pl. Bal. exs. s.n. (B. petraeum Barc, Apunt. P. 24 non L.) . Suffruticosum truncis erectis repetite tripartitis, ramis inferne basilibus foliorum delapsorum squamatis, apice foliorum fasciculos densos polyphyllos ferentibus, aliis sterilibus, aliis caulem floriferum emittentibus, caulibus 3-4 dm. l. erectis v. adscendentibus, gracilibus obtusangulis purpurascenti-striatis, distiche ramulosis; foliïs rigidis e basi amplexicauli lineri-lanceolatis longe acutatis mucrone recto terminatis, pluri- (5-7-9) nerviis, margine (in statou sico) revolutis, faciculorum caulisque infimis 8-15 cm. l., superioribus gradiatum brevioribus et angustioribus (caulinnis semper paucis); umbella terminali 7-10 radiis, isteralibus breviter pedunculatis 4 6 radiis, involneri umbella multo brevioris phyllis 4-6 lineari-subulatis radiïs multo brevioribus , involucelliphyllis subquinis lineari-triquetis mucronatis, umbellulis multifloris , pedicellis phylla 2-3 . plo superantibus fructum (immaturum) subaequantibus ; diachaeniis oblongis laevibus pruinosis, valeculis 1.vittatis, stylopodio fructo angustiore, stylis divaricatis eo subbrevioribus . Folia sempervientia coriacea cum caulibus glauco-viridia. Mallorca: in fissuris rupium calcar. Regionis submontanae in tractu Sierra passim (hucusque non nisi supra pagum Fornalutx pr. Sóller, ubi cl. Barceló d. 7 . Sept. 1870 hanc plantam primus legit). Floret Julio.
Guerau d’Arellano & Torres, 1981 b: 67 Bupleurum dianthifolium Guss. subsp. barceloi (Cosson ex Willk.) O Bolòs & J. Vigo. Planta poc vistosa de 40 a 60 cm, molt ramificada i amb la base llenyosa. Les fulles són molt nombroses, alternes, de color verd clar, i abracen directament la tija. Com indica el seu nom popular mallorquí de claveller, les fulles són linears, acanalades i acabades en punta, com les de la clavellina. Arriben a 15 cm de llarg, són molt estretes, només 0,25 cm, i tenen fines nervadures paral·leles. Les inflorescències en umbel·les compostes, molt petites i atapeïdes al final i a les axil·les dels darrers entrenusos. La umbel·la superior és la més gran i té uns 3 cm de diàmetre, amb involucre de set bràctees de 3 a 4 mm de llarg i amb nou a onze radis. Involucres amb cinc bracteoles i de set a deu radis i flors. Aquestes són arrodonides, grogues i de 2 mm de diàmetre , Fruits de 4 mm de llargada, oblongs i llisos. Les umbel·les inferiors de l’eix floral van reduint el nombre de peces així com es descendeix i, inversament, s’augmenta la llargada de la bràctea que les abraça . Floreix des de juny fins a primers d’agost. A Eivissa: ha estat esmentada per Font i Quer. Nosaltres només l’hem trobada en dos redols de les penyes de la Cala d’Aubarca.
Neves, 2003.Flora Iberica 10: 258 PM [Ib] 13. Bupleurum barceloi Coss. ex Willk. in Linnaea 40: 83 (1876) [Barcelói]
B. dianthifolium subsp. barceloi (Coss. ex Willk.) Gand., Nov. Consp. Fl. Eur.: 221 (1910)
Ind. loc.: “Mallorca: in fissuris rupium calcar. regionis submontanae in tractu Sierra passim (hucusque non nisi supra pagum Fornalutx pr. Sóller et pr. S’Escrop, ubi cl. Barceló d. 7. Sept. 1870 hanc plantam primus legit)” [lectótipo designado por J.A. Rosselló & L. Sáez in Collect. Bot. (Barcelona) 25: 11 (2001): Bourg., Exsicc. Balear. 1869 (COI-Willkomm)]
Ic.: Marès & Vigin., Cat. Pl. Vasc. Baléares, tab. [4] (1880); O. Bolòs & Vigo, Fl. Països Catalans 2: 447 (1990) [sub B. dianthifolium subsp. barceloi]; fig. 10 d; lám. 74
Hierba perenne, de 40-100 cm. Tallos herbáceos, leñosos en la base, poco ramosos. Hojas todas similares, de (1)5-18 × 0,1-0,5 cm, de consistencia herbácea –a veces coriácea–, amplexicaules, linear-lanceoladas, poco atenuadas hacia la base, acuminadas, paralelinervias –con (3)5-10 nervios, no conectados por nervios secundarios–, sin grueso nervio intramarginal; hojas basales marchitas antes de la floración. Umbelas terminales y laterales, las laterales menores, con (3)5-12 radios de 0,4-2,6 cm, subiguales, ± rígidos. Brácteas 3-6, lineares, erecto-patentes
o reflejas, más cortas que los radios, persistentes en la fructificación. Bractéolas 3-5, de 1-3 × 0,5-1 mm, subiguales, lineares, acuminadas, de menor longitud y anchura que la de las flores y frutos. Flores (3)5-10, con pétalos amarillos con banda o mancha media muy obscura, frecuentemente negruzca. Frutos claramente pedicelados –pedicelos 3-6 mm–; mericarpos 4-6 × 0-3-0,5 mm, oblongos u oblongo-elípticos, lisos, con costillas estrechamente aladas, lisas; 1(2) vitas por valécula y 2 en la cara comisural. Semillas con endosperma plano o ligeramente cóncavo en la cara comisural. 2n = 24.
Fisuras de rocas calizas; 200-1100 m. VI-VIII(IX). • Islas Baleares. Esp.: PM[Mll Ib]. N.v. cat.: claveller de penyal (Mallorca), clavellina (Mallorca), clavelliner (Mallorca), clavellinera (Mallorca).
Observaciones.–Bupleurum barceloi es muy próximo a B. acutifolium; éste con hábito similar, pero menos robusto, radios de las umbelas finos y flexibles, pétalos menores, de color amarillo claro –a veces con banda de un pardo claro, nunca negruzca– y costillas de los frutos apenas marcadas. Bupleurum barceloi es bien distinto de B. dianthifolium Guss., Fl. Sicul. Prodr. Suppl.: 71 (1832-45), endémico de la isla de Marettimo, al W de Sicilia. Éste tiene hojas mucho más cortas, hasta de 7 cm, agudas, y costillas de los frutos filiformes, poco visibles; mientras que B. barceloi tiene hojas largas, hasta de 18 cm, acuminadas, y costillas de los frutos bien marcadas y prominentes. Además, los números cromosomáticos son distintos [B. dianthifolium, 2n = 32 –cf. A.M. Cauwet in Bull. Mus. Natl. Hist. Nat., B 3: 195 (1979)].
• Bupleurum rigidum L.subsp. rigidum
Molt rara i localitzada en petites poblacions, en comunitats rupícoles i garrigues denses.
Floració: V (VI-VII).
Bibliografia:
Bupleurum rigidum L. , Sp. Pl. 238 (1753) caule dichotomo subnudo, involucris minimis acutis. Habitat Monspelii .
EIVISSA: Bolòs & Molinier, s.d.: 18-19 tableau II Anthyllideto-Teucrietum caractéristique de l’Ordre et de la Classe . 38 Cala d’En Barca compagne groupement rupestre haute falaise de calcaires (alt 50 m; relevé 100 m de long).
Kuhbier, 1978: 16 San Mateo, Cala Aubarca, unter Pinus halepensis in Fesspalten im Mittwlteil de Cala bei ca. 200 m ü M.; 27.V.1970/1127
Guerau d’Arellano & Torres, 1981 b: 67. Eivissa: Cala d’Aubarca, ses Roques Altes , sa Talaiassa i serra de sa Murta
Vericad & al., 2003: 146-147. Eivissa: Espècie molt localitzada en poblacions amb pocs exemplars. Era coneguda de la Cala d'Albarca (Sant Mateu) CD5924 (Kuhbier, 1978), 180 m florida el 21-VI-1988, N. Torres (N. Torres herb. pers.)i de ses Roques Altes (Sant Josep) CD4807, 370 m, 17-VIII-1983, N. Torres (N. Torres herb. pers.), ibídem CD4808. Viu també en soIs rocosos de la Talaia de Sant Josep CD4908, 380 m i en garrigues denses de la serra de sa Murta, es Fomàs (Sant Rafel) CD58 10, 320 m
Neves, 2003. Flora Iberica 10: 255 Bupleurum rigidum L., Sp. Pl.: 238 (1753) [rígidum]
Ind. loc.: “Habitat Monspelii”
Hierba perenne, de (12)30-150 cm. Tallos herbáceos, leñosos solo en la base, ramosos. Hojas todas similares o a veces las basales diferentes en la forma, todas de (1)10-45 × 0,1-6,5 cm, de consistencia muy coriácea, ± amplexicaules, de obtusas a acuminadas, paralelinervias –con (1)3-13 nervios muy destacados, a veces interconectados por nervios secundarios–, nervio grueso intramarginal presente, tan prominente como el nervio medio o más; hojas basales de lineares a oblongo-lanceoladas, obovadas o espatuladas, a veces con limbo ancho atenuado bruscamente en largo pecíolo, marchitas en la floración; hojas caulinares lineares o linear-lanceoladas. Umbelas terminales y laterales, todas similares, con (1)2-6 radios de (0,3)1-6(9) cm, subiguales, flexibles. Brácteas 1-5, lineares, adpresas o erecto-patentes, mucho más cortas que los radios. Bractéolas (2)4-5(7), de 1-1,5
× 0,2-0,4 mm, subiguales, de igual longitud y menor anchura que las flores y frutos. Flores (1)3-10(12), con pétalos amarillos o amarillo-verdosos, con o sin banda media más obscura. Frutos largamente pedicelados –pedicelos (1)3-8(11) mm–; mericarpos 3-6(7) × 1-2 mm, oblongos u oblongo-elípticos, con costillas filiformes, lisas; 1 vita por valécula y 2 en la cara comisural. Semillas con endosperma plano en la cara comisural. 2n = 14, 16, 36.
Bosques y matorrales mediterráneos, en todo tipo de substratos; 0-1500 m. (IV)VI-X(XI). Península Ibérica, S de Francia, N de Italia y NW de África. Buena parte de la Península Ibérica más raro hacia el W, y Baleares. Esp.: A Ab Al Av B Bi Bu Ca Cc Co CR Cs Cu Ge Gr Gu Hu J L
Le Lo M Ma Mu Na P PM[Ib] S Sa Se Sg So T Te To V Va Vi Z Za. Port.: AAl Ag BAl BL E R.
Observaciones.–Especie fácilmente reconocible por sus hojas, muy rígidas, con todos los nervios muy destacados, en particular los intramarginales.
1. Hojas basales atenuadas bruscamente en pecíolo, de 0,7-6,5 cm de anchura, limbo de obovado a oblongo-lanceolado o espatulado, con 5-13 nervios principales y numerosos nervios secundarios ............... a. subsp. rigidum
– Hojas basales sentadas, de 0,5-1,2 cm de anchura, generalmente lineares, raramente oblongo-lanceoladas, con 3-5 nervios principales, generalmente sin nervios secundarios ……......................................... b. subsp. paniculatum
a. subsp. rigidum.
Ic.: H. Wolff in Engl., Pflanzenr. 43(IV.228): 153 (1910); Valdés, Talavera & Galiano (eds.), Fl. Andalucía Occid. 2: 311 (1987); fig. 10 b; lám. 73 a-e y g-l
Hojas basales atenuadas bruscamente en largo pecíolo, hasta de 2/3 de la longitud total, limbo 0,7-6,5 cm de anchura, obovado, oblongo-lanceolado o espatulado, con 5-13 nervios principales interconectados por numerosos nervios secundarios.
Bosques y matorrales mediterráneos, en todo tipo de substratos; 0-1500 m. (IV)VI-X(XI).
Península Ibérica, S de Francia y N de Italia. Buena parte de la Península Ibérica, principalmente en la mitad E, más raro hacia el W, y Baleares. Esp.: A Ab Al B Bi Bu Co CR Cs Cu Ge Gr Gu Hu J L Le Lo M Ma Mu Na P PM[Ib] S Sa Sg So T Te To V Va Vi Z Za. Port.: AAl (E) R. N.v.: adelfilla, clujía basta, clujía fina, lengua de liebre, ontina, oreja de liebre; cat.: orella d’ase, orella de llebre.
Helictochloa crassifolia (Font Quer) Romero Zarco
Avena crassifolia Font Quer
Avenula crassifolia (Font Quer) J. Holub
A. bromoides (Gouan) H. Scholz subsp. crassifolia (Font Quer) O. Bolòs, Vigo, Massalles & Ninot
Helictotrichon crassifolium (Font Quer) Röser.
Molt rara i localitzada estrictament en replans i clivells dels penyals calcaris ombrívols del litoral nord-oest d’Eivissa.
Distribució: Es tracta d’un endemisme dels penyals marítims dels Amunts d’Eivissa entre Na Xamena i el cap Nunó.
Floració: (V) VI-VII (VIII).
Iconografia: Font Quer, sub Avena crassifolia in III. Flora Occidentalis: Tab. X. (1926)
Cariologia: Eivissa: 2n = 84 Cardona, 1990: 166; 2n = c. 98 n =7; 2n= 94 Castro & Rosselló, 2005: 226, es Castellar, cala d’Albarca; 2n =94 (14x) Rosselló & Castro, 2008: 265 .
Bibliografia:
Holub, 1976: Avenula crassifolia (Font Quer) Holub comb. nova in Folia Geobot. Phytotax. (Praha) 11: 295 (1976).
Romero Zarco, 2011: 102 Helictochloa crassifolia (Font Quer) Romero Zarco. comb. nova. 96-97 . Helictochloa Romero Zarco, gen. nov. Typus: Avena bromoides Gouan (≡ Helictochloa bromoides (Gouan) Romero Zarco). = Avena sect. Pratenses Rouy, Fl. France 14: 132. 1913. Typus: A. pratensis L. = Avena subsect. Ecostatae St.-Yves in Candollea 4: 374. 1931. Lectotypus (designated here): A. pratensis L. = Avenastrum ser. Pratenses Roshev. in Kom. & al., Fl. CCCP 2: 273. 1934. Typus: Avena pratensis L. (≡ Avenastrum pratense (L.) Opiz). = Avenastrum sect. Pratavenastrum Vierh. in Verh. Ges. Deutsch. Naturf. 85: 672. 1914. ≡ Helictotrichon subgen. Pratavenastrum (Vierh.) Holub in Nemec. & al., Philipp Maxmillian Opiz Bedeut. Pflanzentaxon.: 125. 1958. Typus: Avena pratensis L. (≡ Avenastrum pratense (L.) Opiz). = Avenochloa Holub in Acta Horti Bot. Prag. 1962: 82. 1962 [nom. illeg]. Typus: Avena planiculmis Schrad. (≡ A. planiculmis (Schrad.) Holub). = Helictotrichon sect. Scleravenastrum Holub in Nemec. & al., Philipp Maxmillian Opiz Bedeut. Pflanzentaxon.: 126. 1958. ≡ Avenula sect. Scleravenastrum (Holub) Holub in Folia Geobot. Phytotax. 11: 294. 1976. Typus: Avena hackelii Henriq. (≡ Helictotrichon hackelii (Henriq.) Henrard). – Avenula mult. auct.
Ab Helictotricho sensu stricto praecipue differt foliis conduplicatis, nervo medio dorsaliter notato, margine incrassato. Ab Avenulae sensu stricto praecipue differt foliis glabris vel scabridis; carinis paleae ciliolatis; lodiculis lanceolatis. A Tricholemmate praecipue differt lemmate nervo mediano non prominente instructo. A generibus praecedentibus atque differt columella aristae sectione transversa applanata. Gramina ob folia in sicco saepe helica Helictochloa nominata. Perennials, loosely or densely caespitose; roots without sclerenchyma surrounding endodermis; culms with 1-3 visible nodes. Leaf blades flat, conduplicate or ± junciform, not furrowed above, sometimes with thin ribs beneath, relatively hard and rigid; bulliform cells forming a row each side of the adaxial midrib; margins and abaxial midrib prominent, cartilaginous; secondary nerves numerous or not; with or without ‘I’-shaped girders of sclerenchyma and/or colourless parenchyma; subepidermal sclerenchyma in ± developed small islands, rarely forming a continuous layer beneath. Spikelets 10-36 mm long, with (2-)3-9(-12) developed, bisexual florets, two or more upper florets exceeding the glumes, apical floret reduced; glumes unequal, keeled on the back, somewhat scabrous on the nerves, the lower glume with (1-)3-5 nerves, the upper glume with 3-5(-7) nerves; rachilla disarticulating above the glumes and between the florets; lemmas glabrous or sericeous towards the base, awned dorsally; awn with a loosely twisted column, ± flattened in cross-section, with pale margins; palea strongly 2-keeled, keels minutely ciliate; lodicules longer than the ovary, lanceolate, with a lateral, ± developed lobe. Caryopsis furrowed; hilum linear; embryo with a truncate or somewhat emarginate epiblast, scutellum with a nipple-shaped apex. Etymology. – From Greek helictos, by the spirally twisted leaves when dry, and chloe, green grass. Nomenclature and taxonomy. – See Holub (1976) for Avenochloa Holub. According to McNeill & al. (2006, art. 22.6) Avena pratensis is the type species of infrageneric names derived or similar to its epithet. According to the taxonomic criteria here defended, a number of 40 taxa (25 species) accepted by Dogan (1985), Röser (1989, 1996), Sauer (1984), Sauer & Chmelitschek (1976), Romero-Zarco (1984b), Roshevits & Shishkin (1934) or Wu & Phillips (2006) must be transferred to the new genus (see Appendix 1). Saint-Yves (1931) included in his Avena subsect. Ecostatae 8 species belonging to 3 different genera:
1. Avena jahandiezii (classified here within Tricholemma) is discarded as a possible lectotypus because he considered it an intermediate species (Saint-Ives, 1931: 425);
2. Avena pubescens (type species of Avenula), discarded as lectotype by the same reason;
3. A. hackelii Henriq. (genus Helictochloa); this species was considered by Saint-Ives (1931: 435) an atypical species in the group or even a possible hybrid between two species belonging to different subsections; 4. Avena pratensis (genus Helictochloa), the most complex and extended species of this group in Europe;
5. A. versicolor Vill. (genus Helictochloa);
6. A. blaui Asch. & Janka [“Blavii”] (genus Helictochloa);
7. A. bromoides (genus Helictochloa), another species complex, extended around the Mediterranean basin;
8. A. breviaristata (classified here within Tricholemma) considered by Saint-Yves (1931: 489) of doubtful classification due to some affinities with his subsect. Anomalae.
So, only species 4 to 7 can be properly selected as lectotype. Avena pratensis have been designated here because it was previously selected by Vierhapper (1906), Rouy (1913), and Roshevits & Shishkin (1934) as the type species for other infrageneric taxa including this species group. Species and distribution. – Several polyploid species complexes and some ± isolated endemic species previously classified as Avenula or Helictotrichon. The number of species ranges from 20 to 30 according to different taxonomic treatments. Two main centres of diversity: West Mediterranean and Balkan-Aegean region. A secondary centre is in the European Alpes. Some species extending north and east in Europe to Asia. Only one species in N America.
EIVISSA: Font Quer, 1920: 189-190: Avena crassifolia sp. nova. Cespitosa, culmo 40-70 cent., foliis inferioribus parum canaliculatis, superioribus planis, obtusis vel subobtusis, omnibus carnosulis, glaucis, 4 mm. latis , laevibus, glabrisque, margine parum incrassato, vaginis foliorum inferiorum ad basim sericeis, ligulis e pilis brevibus, densisque, formatis; ligula foliorum superiorum membranacea, plus minusve villosa, ovato triangularis glabaque in folia suprema. Panicula spiciformis, angusta, spiculis 4-6 floris, 25 mm. longis (aristae ecceptae), sloitaris vel inferioribus geminalis, pedicellis apice incrassatis, laevibus; glumae floribus breviores, superior inferiore 1/4 vel 1/3 longior, ambae trinerviae; palea inferior glabra, punctato-scabrida, apice erosula vel denticulato-bisetosa, 7 nervia, ad medium aristata, superiore 1/4 vel 1/5 longior; aixis spiculae glaber, pilorum fasciculo basis floris 1/5 vel 1/6 paleae inferioris attingente Hab. in rupestribus maritiis insulae Ebusae, l.d. Cala d’Aubarca, Cala de Lladalt, Cala de les Torretes.
Vericad & al.,2003: 146 Avenula crassifolia (Font Quer ) J. Holub Eivissa: Endemisme localitzat a la costa nord-oest de l'illa (Font Quer, 1920; Sáez i Rosselló 2001). Viu en petites poblacions exclusivament en clivells i replans dels cingles marítims calcaris. Cap Nunó, CD5221; corrals d'en Guillem CD5322; ses Balandres CD5523; es Castellar CD5524; cala d'en Sardina CD5624; cingles d'en Racó CD5725; ses Torretes CD5724, 200m , florida el 24-VI-1996, N. Torres (N. Torres herb. pers.) es Alls CD 5725; cap des Mossons CD5826; sa Punta, CD5825; cala d 'Albarca CD5824, fructificada, el 02-VII-1988 N. Torres (N. Torres herb. pers.); ibídem CD5924; cap des Mossons, CD5725, penyal de s’ Àguila CD6226, cingles de ses coves Negres, CD6326.