8 d'octubre de 2008 (Llach)

[Mallerenga Rondinaire i Filadora]

TENDRESA

Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d’atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa…

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l’ànsia dels teus ulls,
l’impúdic arc del teu cos nu,
però amor t’estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa…

Del dolç batec de la tendresa
que espera…
la tendresa
que exalta…
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.

. . . . . . . . . . . . . . . .

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d’una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d’un cop… ve… la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa
que espera…
la tendresa
que exalta…
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.


Lluís Llach