11 d'octubre de 2008 (Vinyoli)

[Mallerenga Rondinaire i Filadora]

EL BOSCATER

Cerco la deu, pregunto
sempre a les coses, però sempre
les bèsties del silenci vaguen mudes
al meu entorn, i pel camí de bosc
del pensament estèril, que m’endinsa
cap a la nit, al cor de les muntanyes,
esquerp i solitari, m’he perdut.

Molta tristesa porten
els ulls del boscater ja fatigat,
afeixugat de brancs, lleuger de somnis,
que ja no tornarà cap a dissabtes
de plana, reposant vora la mar,
on els carrolls encesos del ponent
el navegant apropen a la costa.

Ja no sé d’altra costa
que l’última, dreçada al fons del bosc:
alta paret sense ressalts
on agafar-se. Com la terra callo,
duresa endins la veu se m’ha girat,
arrela en el profund, beu de les aigües
no parladores.

Mes a vegades, en l’abrupte,
fora camí, l’arbre de la paraula,
ressec i vell, murmura una llegenda.
Virginalment, fullatges
de primavera poblen
el bosc de l’enigma,
i el poderós lleó
vaga amansir i dóna voltes
com a l’entorn de Daniel.

Estranyament agafat,
com pels cabells, aleshores,
com per un àngel, sóc endut
en màgic vol que transfigura.


Joan Vinyoli
El callat