27 d'octubre de 2008 (Vinyoli)

[Mallerenga Rondinaire i Filadora]

EL RIU DE PEDRA

Que la roca dels ecos no conjuri
veus de record, que la secreta font
de l’èxtasi del vespre no m’aturi.

Només pregunto, però qui respon,
si m’he perdut en oblidats paratges,
cap a l’hivern, quan la claror ja es pon?

Tan sols la parla de cremats fullatges
i la ribera de cansat lament,
segur novembre de mortals missatges,

amb túmuls de silenci i pensament,
dreçats en el confí de la planura,
batuda per l’enigma ple del vent.

Damunt els camps estranyament madura
l’espessa, la feixuga veu dels morts,
sota la pluja que amb dolor murmura.

Glaçada veu, entre els morats i els ors,
la veritat és la punyent resposta
que ve de terra, no de vells records.

Apagaré les flames de la posta,
m’endinsaré per la boirosa nit,
cauré, sement, ara que res no brosta.

Escolto el vent mirant de fit a fit
l’obscuritat, per on el riu de pedra
lúgubrement es plany del nostre oblit.

Sóc la llavor d’un invisible cedre
que pugna aprofundint la fosca, avar
del terrenal secret, o la tenebra

m’ofegarà? Tant sense llum de far
he penetrat en roques de desert,
que l’alta cresta reconeix el mar,

on tot es manifesta i és obert
com l’aire respirable; només cal
entrar-hi no fent peu i tot ofert.

Nedar en les veres aigües vol un salt
fora camí de somni i pensament,
vol foc, despullament i crua sal.

Ja nu, ja cec, em llanço en el corrent.


Joan Vinyoli
El callat