Eugeni S. Reig - ¿Iaio i iaia o avi i àvia?

[InfoMigjorn]

 

Missatge informatiu

 

 

Publicat en el número 490 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià)

 

¿Iaio i iaia o avi i àvia?

 

Eugeni S. Reig

 

Per a denominar el pare o la mare, tant del pare com de la mare d’una persona, la nostra llengua té les paraules avi i àvia. La paraula àvia és exactament la paraula llatina AVIA, femení de AVUS, del mateix significat. La paraula avi és un masculí analògic format a partir d’àvia, molt probablement perquè els infants coneixen i criden primer l’àvia que l’avi.

 

Els xiquets xicorrotius, quan comencen a parlar i no són capaços de pronunciar correctament les paraules que els diuen les persones grans perquè, per a la seua mentalitat infantil són massa llargues o massa complicades, creen un llenguatge propi en el qual les paraules de la llengua que aprenen són substituïdes per vocables infantils elaborats repetint la primera o la darrera síl•laba de la paraula en qüestió. Així, repetint la primera síl•laba, de pare fan papa, de mare, mama, de pixar, pipi, de cagar, caca, de nonir (variant formal que usen els adults quan s’adrecen als xiquets en lloc de dormir), nono, de biberó, bibi, etc. Però en alguns casos la paraula infantil es forma repetint la darrera síl•laba, com quan de germaneta fan tata. D’eixa manera és com els xiquets que encara no saben parlar han creat la paraula iaia, repetint el final de la paraula àvia. La paraula iaio és un masculí analògic format a partir del femení iaia. Joan Coromines en el seu DECat (I, 516b15) diu: "[...] però més estesa, és la forma iaia del llenguatge infantil del català central, occidental, etc. (també val., eiv. i men., segons AlcM); [...]"  I en el mateix DECat (IV, 875a11) diu: "En el Continent la variant afectiva iaio, iaia, resta pertot, si fa no fa, com a terme de parentiu, especialment en el llenguatge infantil o acriaturat [...]"

 

¿Què pensaríem d’un adult que, en el seu llenguatge quotidià diguera habitualment papa, mama, pipi, caca, nono, bibi, tata? Doncs exactament això mateix és el que hem de pensar dels que usen iaio i iaia en lloc d’usar avi i àvia, paraules patrimonials de la nostra llengua heretades del llatí i quasi idèntiques a les que empraven els antics romans fa més dos mil·lennis. Usar un llenguatge infantiloide i acriaturat en contextos formals toca en el ridícul. Ara bé, ja sabem que la capacitat de l’ésser humà per a fer el ridícul és gairebé infinita.

[Roger]

Crec que el senyor Reig va mal encaminat. Iaia/iaio en realitat són una adaptació de la forma castellana Yaya/yayo. En català se n'hauria de dir JAI o JAIA, per la qual cosa la disquisició del sr. Reig no serveix pel català sinó pel castellà. 

 

Per cert, JAI és també ho trobem en occità (ho vaig descobrir arran d'un disc de música tradicional del llemosí anomenat precisament LO JAI)

 

JAI o JAIO, JAIA m. i f.
|| 1. Vell; persona de molta edat; cast. viejo. «Sa jaia per s'hort anava | cercant mores de batzer, | i es seu jai que l'encalçava | ja l'agafa, ja la té» (cançó pop. Mall.). Al tancar-se els ulls del jay | que deixa bona nissaga, Cases A., Poes. 29. Va respondre el jaio, Caselles Mult.119. Jai verd: el vell amb aspecte de jove. Jai xaruc: el vell que ja caduca, decrèpit.

 

[mvven...@gmail.com]

Sigui quina sigui l'etimologia, hi ha molts llocs dels Països Catalans
(per exemple, al Montsià) en què "avi" i "àvia" s'han perdut des de fa
generacions i, de memòria de vells, sempre s'ha dit "iaio" i "iaia".
Les llengües evolucionen i si ara hom hi vol imposar "avi" i "àvia",
la gent ho sent com un rebuig dels "barcelonins" a la seva variant
dialectal, com si se'ls tractés de poc catalans.

On 29 Maig, 11:28, Roger <ens...@gmail.com> wrote:
> Crec que el senyor Reig va mal encaminat. Iaia/iaio en realitat són una
> adaptació de la forma castellana Yaya/yayo. En català se n'hauria de dir JAI
> o JAIA, per la qual cosa la disquisició del sr. Reig no serveix pel català
> sinó pel castellà.
>
> Per cert, JAI és també ho trobem en occità (ho vaig descobrir arran d'un
> disc de música tradicional del llemosí anomenat precisament LO JAI)
>

> *JAI *o *JAIO, JAIA **m. **i f. *
> || *1. *Vell; persona de molta edat; cast. *viejo. *«Sa jaia per s'hort

> anava | cercant mores de batzer, | i es seu jai que l'encalçava | ja
> l'agafa, ja la té» (cançó pop. Mall.). Al tancar-se els ulls del jay | que
> deixa bona nissaga, Cases A., Poes. 29. Va respondre el jaio, Caselles

> Mult.119. *Jai verd: *el vell amb aspecte de jove. *Jai xaruc: *el vell que
> ja caduca, decrèpit.

[Joan Ferran]

Home, Roger, em sembla un xic desencertat dir que n'Eugeni va mal encaminat, sobre tot perque al diccionari de la Real Academia de la lengua española la definició de yayo-ya va encapsalada per la locució (De or. inc.) que vol dir de origen incierto. Certament, pensar que l'etimologia es castellana si em sembla atrevit.

[Francesc Xavier Arnau Clascà]

a Lleida, és diu el Padrí i la padrina...

--
http://www.fotolog.com/fxarnau/
http://www.myspace.com/fxarnaumarshingband

Com exercitar la memòria per aprendre a oblidar?

Stanislaw Jerzy Lec, escriptor polonès (1909-1966)

[Fanny Mari Torres]

I el "padrí" i la "padrina" de les illes Balears. Aquí també passa que
hi ha gent que te la sensació de que s'imposen uns termes per sobre
d'altres, i d'altres no es tenen en compte.

Salut
Fanny

[Josep]

Doncs hem de recuperar les paraules genuïnes. Per exemple,
fa anys que es va recuperar 'oncle' i ara ja és molt normal. I
fa poc que hem recuperat 'cerca'.

--------------------------------------------------------------------------

[ro...@cmail.cat]

Doncs posats a recperar com ja he dit anteriorment diguem jai/jaia

2008/6/1, Josep <pep...@tinet.cat>: