Fins fa pocs dies no vaig prendre consciència de fins a quin punt el país ha anat pervertint-se i perdent centralitat. No només política, sinó també social i econòmica. I és que vaig veure una pel·lícula txeca sobre els conflictes i els esforços per mantenir
activa i lliure l’emissora Ràdio Txèquia durant la Primavera de Praga. La pel·lícula es diu
Veus de llibertat. Narra una sèrie d’esdeveniments que, segurament, faran que els mitjans del nostre règim no l’emetin. Coses tan simples com òbvies que en altres indrets no pretenen oblidar –la pel·lícula és del 2024–, com ara que els comunistes torturaven,
mataven, etc. Concretament, hi ha una cosa que és la que realment m’ha motivat a escriure aquest text. Quan les autoritats comunistes de qualsevol país volien denigrar, acusar o desqualificar algú que no els era afí –fins i tot membres d’ideologia comunista
que dissentien– l’acusaven de feixista. Us sona l’acusació? Això m'ha fet adonar dels efectes d'haver estat durant els darrers decennis ofegats per una opinió tan i tan única que –abillada de fals progressisme– ens ha infectat a tots, inclosa la dreta social.
La por a ser arraconat per una acusació socialment assumida com a vàlida. És una cosa que em remou l’estómac i em porta a preguntar-me: quina mena de país, absolutament il·liberal, hem construït?
