EXPRESSIONS AMB CARA, FAç i FRONT
50 views
Skip to first unread message
jp gine
Sep 25, 2009, 3:13:03 AM9/25/09
to catala...@googlegroups.com
Front
"front a" : locució (calcada?) de l'espanyol 'frente a' (en francès "faire front à"). "De front o En front" : en la direcció de la part anterior, no de costat ni d'esquena. "Front a front" : fent cara contra algú. "Fer front a algú, a alguna cosa" : oposar-s'hi, resistir-hi.
Faç
AL DCVB trobem "en faç de" en presència, davant (en français "en face de", "face à"), i "Faç a faç" : cara a cara, cara per cara (en francès "face à face")
Cara
"Fer cara o tenir cara a algú" : combatre'l, sostenir-hi lluita (en francès "faire face à"). "De cara a alguna banda" : amb la cara o part anterior girada a certa banda.
Idali Vera Grau
Perpinyà
"front a" : locució (calcada?) de l'espanyol 'frente a' (en francès "faire front à"). "De front o En front" : en la direcció de la part anterior, no de costat ni d'esquena. "Front a front" : fent cara contra algú. "Fer front a algú, a alguna cosa" : oposar-s'hi, resistir-hi.
Faç
AL DCVB trobem "en faç de" en presència, davant (en français "en face de", "face à"), i "Faç a faç" : cara a cara, cara per cara (en francès "face à face")
Cara
"Fer cara o tenir cara a algú" : combatre'l, sostenir-hi lluita (en francès "faire face à"). "De cara a alguna banda" : amb la cara o part anterior girada a certa banda.
Idali Vera Grau
Perpinyà
gonsaga
Sep 25, 2009, 11:14:00 AM9/25/09
to Català Sempre
Del DIEC:
"faç
1 f. [LC] [MD] Cara .
2 [LC] faç de la terra Superfície de la Terra."
Gràcies,
Lluís
On 25 sep, 09:13, jp gine <jpg...@gmail.com> wrote:
> * Front
>
> *"front a" : locució (calcada?) de l'espanyol 'frente a' (en francès "faire
>
> *Idali Vera Grau
> Perpinyà*
> *
"faç
1 f. [LC] [MD] Cara .
2 [LC] faç de la terra Superfície de la Terra."
Gràcies,
Lluís
On 25 sep, 09:13, jp gine <jpg...@gmail.com> wrote:
> * Front
>
> *"front a" : locució (calcada?) de l'espanyol 'frente a' (en francès "faire
> front à"). "De front o En front" : en la direcció de la part anterior, no de
> costat ni d'esquena. "Front a front" : fent cara contra algú. "Fer front a
> algú, a alguna cosa" : oposar-s'hi, resistir-hi.
>
> *Faç*
> costat ni d'esquena. "Front a front" : fent cara contra algú. "Fer front a
> algú, a alguna cosa" : oposar-s'hi, resistir-hi.
>
>
> AL DCVB trobem "en faç de" en presència, davant (en français "en face de",
> "face à"), i "Faç a faç" : cara a cara, cara per cara (en francès "face à
> face")
>
> *Cara*
> AL DCVB trobem "en faç de" en presència, davant (en français "en face de",
> "face à"), i "Faç a faç" : cara a cara, cara per cara (en francès "face à
> face")
>
>
> "Fer cara o tenir cara a algú" : combatre'l, sostenir-hi lluita (en francès
> "faire face à"). "De cara a alguna banda" : amb la cara o part anterior
> girada a certa banda*.
> "Fer cara o tenir cara a algú" : combatre'l, sostenir-hi lluita (en francès
> "faire face à"). "De cara a alguna banda" : amb la cara o part anterior
>
> *Idali Vera Grau
> Perpinyà*
> *
M.PAUMARCH
Sep 29, 2009, 8:32:01 AM9/29/09
to Català Sempre
Compte amb pensar que nosaltres "calquem" algunes paraules o
expressions! Per què hem de pensar sempre que no poden ser ells qui
copien? Això és perquè conservem l'esperit pusil·lànime de l'esclau,
adquirit amb tants anys de submissió i patacades.
Si no estic mal fixat (i me'n va informar una professora amb trenta
anys d'experiència en el camp docent, molt versada en aquestes
qüestions -no pas joveneta-, que té cursades filologia catalana i
filologia castellana i sap un munt d'història), el català pròpiament
dit té, aproximadament, uns 100 anys més d'antiguitat que l'ecspanyol
(no en vull dir castellà per no ficar-nos en el mateix sac que ells...
així me'n separo semànticament). Davant d'una paraula que ens sembla
"sospitosa" cal pensar en català, és a dir: que "nosaltres hi érem
abans". Així, si és que algú ha copiat... qui ha copiat de qui? A
part, són dues llengües amb el mateix origen, que s'assemblen tant i
tant... que a Alemanya, crec que a Frankfurt, tenen arxivats documents
que demostren que el castellà, ara ecspanyol, és UN DIALECTE DEL
CATALÀ!! (això ho va afirmar públicament una articulista de diari de
la qual no diré el nom, però es pot comprovar).
Exemples:
un muntó... un montón
anit...anoche
mesclar...mezclar
lladrar...ladrar
lletuga...lechuga
fastig...fastidio
empleat...empleado
empunyar...empuñar
muntar( pujar dalt d'alguna cosa, cavalcar)...montar
etc.
N'hi ha milers...!
Si fóssim només la meitat de xovinistes que els francesos o els
anglesos tindríem ja un País Lliure!
Joanot Fasgoig
expressions! Per què hem de pensar sempre que no poden ser ells qui
copien? Això és perquè conservem l'esperit pusil·lànime de l'esclau,
adquirit amb tants anys de submissió i patacades.
Si no estic mal fixat (i me'n va informar una professora amb trenta
anys d'experiència en el camp docent, molt versada en aquestes
qüestions -no pas joveneta-, que té cursades filologia catalana i
filologia castellana i sap un munt d'història), el català pròpiament
dit té, aproximadament, uns 100 anys més d'antiguitat que l'ecspanyol
(no en vull dir castellà per no ficar-nos en el mateix sac que ells...
així me'n separo semànticament). Davant d'una paraula que ens sembla
"sospitosa" cal pensar en català, és a dir: que "nosaltres hi érem
abans". Així, si és que algú ha copiat... qui ha copiat de qui? A
part, són dues llengües amb el mateix origen, que s'assemblen tant i
tant... que a Alemanya, crec que a Frankfurt, tenen arxivats documents
que demostren que el castellà, ara ecspanyol, és UN DIALECTE DEL
CATALÀ!! (això ho va afirmar públicament una articulista de diari de
la qual no diré el nom, però es pot comprovar).
Exemples:
un muntó... un montón
anit...anoche
mesclar...mezclar
lladrar...ladrar
lletuga...lechuga
fastig...fastidio
empleat...empleado
empunyar...empuñar
muntar( pujar dalt d'alguna cosa, cavalcar)...montar
etc.
N'hi ha milers...!
Si fóssim només la meitat de xovinistes que els francesos o els
anglesos tindríem ja un País Lliure!
Joanot Fasgoig
jp gine
Sep 29, 2009, 1:04:16 PM9/29/09
to catala...@googlegroups.com
T'has de documentar abans de dir mitges mentides i no barrejar-ho tot :
exemples :
un muntó : d'acord, existia ja d'antic en català (el trobem a l'Alguer p.e.)
Sí que cal tenir orgull ben entès i sobretot preocupar-se de preservar la fonètica de la nostra llengua, el lèxic no és tan primordial al cap i a la fi.
exemples :
un muntó : d'acord, existia ja d'antic en català (el trobem a l'Alguer p.e.)
lletuga...lechuga és una evolució diferent a partir del llatí tot simplement
empleat : calc del castellà que aquest mateix ha calcat del francès (en nordcatalà i occità es diu "emplegat" i existeix un verb "emplegar" que en català altrament és "emprar"
ro...@cmail.cat
Sep 30, 2009, 3:01:23 AM9/30/09
to catala...@googlegroups.com
Paumarc, potser vols que ens posem una bena als ulls? L'espanyol exerceix una presió fortíssima sobre el català... aquesta és la realitat ben viva, que crema, i no pas les aventures històriques que ens expliques.
Et poso un exemple de tants que te'n podria posar. És un article de n'Eugeni Reig.
Article publicat en el diari digital EL PUNT (edició del País Valencià) dilluns 28 de setembre del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/84886-bon-dia-i-bona-nit-pero-mai-bona-vesprada.html
Bon dia i bona nit, però mai bona vesprada
Tots els idiomes del món tenen determinades salutacions que els seus parlants utilitzen per a expressar que desitgen a la persona a qui s’adrecen que, el període de temps immediatament posterior a l’instant de la salutació –d’unes quantes hores–, li siga propici i que, per tant, durant eixe espai de temps, no li passe res de negatiu, res que el perjudique, res que li resulte desfavorable, advers, nociu. Els valencians hem usat des de temps immemorials i continuem usant les salutacions bon dia i bona nit. Actualment el problema el tenim, com en tants altres casos, en la interferència del castellà que, per a desgràcia nostra, és omnipresent, ja que ens el trobem a tota hora i en tots els llocs: en la televisió, en la ràdio, en el cinema, en els diaris, en les revistes, en les tanques publicitàries, en converses pel carrer, etc. El castellà té un sistema de salutacions diferent del nostre i això influïx negativament en els valencianoparlants i fa que el nostre sistema tradicional patisca deformacions, les quals són perfectament evitables si actuem amb el respecte que es mereix la nostra llengua.
El sistema de salutacions valencià.
El nostre sistema de salutacions consta, únicament, de les locucions bon dia i bona nit. La primera s’usa durant el període de temps que dura la claror del sol i la segona quan ja s’ha post el sol. Per tant, hem de dir bon dia mentres hi haja llum del sol (a les nou del matí, a les onze del matí, a les dotze del migdia, a les tres de la vesprada o a les cinc de la vesprada). I bona nit, quan és de nit, naturalment. De vegades s’usen les expressions bon dia de matí (o bon dia pel matí) i bon dia de vesprada (o bon dia per la vesprada), en les quals, a més de desitjar al nostre interlocutor que passe un bon dia, explicitem en quin moment del dia ens trobem.
En el sistema de salutacions valencià, desitgem al nostre interlocutor que passe un bon dia (o una bona nit), és a dir que passe bé les hores del dia (o de la nit) que resten des del moment de la salutació fins que es ponga el sol (o fins que isca el sol).
El sistema de salutacions castellà.
El sistema castellà és diferent del nostre. La llengua castellana usa tres salutacions: buenos días, buenas tardes i buenas noches. Hi han, doncs, dos elements distorsionats: el fet de tindre tres salutacions en lloc de dues i l’ús del plural en lloc del singular.
En castellà es diu buenos días d’ençà que ix el sol fins a l’hora de dinar (una hora indeterminada que oscil·la entre les dotze del migdia i les tres o tres i escaig de la vesprada), buenas tardes des de després de dinar fins que en pon el sol i buenas noches quan és de nit. De matí es desitja a l’interlocutor que pase un bon dia, és a dir que passe bé totes les hores que queden del dia, però per la vesprada se li desitja que passe una bona vesprada, és a dir se li desitja que passe bé les hores que resten del dia que, com que ja només poden ser de vesprada, perquè ens trobem a la vesprada, es diu així de manera clara i explícita. I per la nit, evidentment, se li desitja que passe una bona nit.
El castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en singular, però això és així, forma part del geni de la llengua. Expressions com ara a finales (o a principios) de semana (o de mes, o de año, o de siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir) las temperaturas, subir a los cielos, estar bajo las faldas de la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades, felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas felicidades, poner las barbas en remojo, ponerse de espaldas a la pared, máquina quitanieves, saltar por los aires, hacer las Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las narices, tocarse las narices, a los efectos de, salir a hombros (o en hombros), a todas horas, caerse de narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse añicos, heces fecales, etc., o paraules com ara felicidades, cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas, parabrisas, Navidades, etc., són sempre en plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents valencians els fem en singular, com fan les altres llengües del nostre entorn. De la mateixa manera el castellà diu buenos días, buenas tardes i buenas noches, sempre en plural.
La influència perniciosa del castellà sobre la nostra llengua fa que els valencianoparlants vulguem emprar tres salutacions quan només en tenim dues i ací és a on comencem a dir barbaritats molt grosses. La salutació que correspon al matí i a la nit no té cap problema i continuem dient com sempre bon dia i bona nit. Però quan volem dir en valencià quelcom equivalent al buenas tardes castellà, no sabem com fer-ho. Davant d’aquest problema, un valencianoparlant tradicional pot fer dues coses: 1) continuar usant el sistema de dues salutacions, com s’ha fet sempre (bon dia i bona nit), i 2) passar-se’n al sistema de tres salutacions incorporant directament el buenas tardes castellà dit exactament així, en castellà, (bon dia, buenas tardes i bona nit).
Com que els catalans, en lloc de vesprada, usen el castellanisme tarda (que ells no volen reconéixer de cap manera que ho és) els va resultar molt fàcil transformar el buenas tardes castellà en un bones tardes que no té res, però res en absolut, de català. No sé a qui se li va acudir la desafortunada idea de substituir el bones tardes, en plural, per un bona tarda, en singular, que, segurament, va considerar més català. L’invent el va difondre durant els anys 60 del segle xx el locutor Salvador Escamilla, per mitjà del seu programa Radioscop que emetia per Ràdio Barcelona, primerament en castellà amb alguns afegitons en català i, en els darrers anys, ja íntegrament en català. Una vegada més els mitjans de comunicació varen demostrar la seua força de difusió i l’invent va fer fortuna. Salvador Escamilla no va inventar l’expressió bona tarda, però la va escampar arreu de les terres catalanes.
Com que els valencians, no diem tarda sinó vesprada, algú va considerar que el bona tarda català s’havia d’adaptar a la manera de parlar dels valencians dient-hi bona vesprada, cosa completament artificial que els valencians no hem dit mai de la vida, que destrossa totalment el nostre sistema tradicional de saludar i causa un perjuí molt important a la nostra llengua. Actualment, la televisió i la ràdio s’encarreguen de saludar-nos cada dia, tantes vegades com consideren oportú fer-ho, amb el servil bona vesprada. Cada volta que un presentador de televisió o un locutor de ràdio diu bona vesprada, espenta la nostra llengua una miqueta més cap al castellà. ¡Quina llàstima!
Curiosament –i per a desgràcia de tots nosaltres– els lingüistes han caigut en el parany i, en lloc de lluitar per a aconseguir que la llengua conserve la seua fesomia autèntica, col·laboren en la tasca de convertir-la en un dialecte del castellà. Si cerquem la paraula tarda en qualsevol diccionari català considerat normatiu (DIEC, GDLC, GD62, etc.) trobarem l’exemple Bona tarda! Si busquem vesprada en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera trobarem l’exemple Bona vesprada! I si llegim el contingut de l’entrada vesprada en el diccionari del SALT3 veurem que, sorprenentment, apareix la subentrada bona vesprada amb la definició «Salutació que es fa al llarg de tota la vesprada». Ací tenim l’oficialització de l’esguerro.
El sistema de salutacions en altres llengües.
Hi han altres llengües en les quals es desitja a l’interlocutor que tinga un bon dia (portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno) però n’hi han d’altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir, hi han idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l’interlocutor que tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s’empren altres salutacions específiques que s’usen a partir de la vesprada, del capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons llengües.
Cap sistema és millor de cap altre i no n’hi a cap que siga més lògic, més racional, més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu sistema i cada llengua ha d’emprar el que l’enginy del poble que la parla ha creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s’adiuen amb la idiosincràsia del nostre poble
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/84886-bon-dia-i-bona-nit-pero-mai-bona-vesprada.html
Bon dia i bona nit, però mai bona vesprada
Tots els idiomes del món tenen determinades salutacions que els seus parlants utilitzen per a expressar que desitgen a la persona a qui s’adrecen que, el període de temps immediatament posterior a l’instant de la salutació –d’unes quantes hores–, li siga propici i que, per tant, durant eixe espai de temps, no li passe res de negatiu, res que el perjudique, res que li resulte desfavorable, advers, nociu. Els valencians hem usat des de temps immemorials i continuem usant les salutacions bon dia i bona nit. Actualment el problema el tenim, com en tants altres casos, en la interferència del castellà que, per a desgràcia nostra, és omnipresent, ja que ens el trobem a tota hora i en tots els llocs: en la televisió, en la ràdio, en el cinema, en els diaris, en les revistes, en les tanques publicitàries, en converses pel carrer, etc. El castellà té un sistema de salutacions diferent del nostre i això influïx negativament en els valencianoparlants i fa que el nostre sistema tradicional patisca deformacions, les quals són perfectament evitables si actuem amb el respecte que es mereix la nostra llengua.
El sistema de salutacions valencià.
El nostre sistema de salutacions consta, únicament, de les locucions bon dia i bona nit. La primera s’usa durant el període de temps que dura la claror del sol i la segona quan ja s’ha post el sol. Per tant, hem de dir bon dia mentres hi haja llum del sol (a les nou del matí, a les onze del matí, a les dotze del migdia, a les tres de la vesprada o a les cinc de la vesprada). I bona nit, quan és de nit, naturalment. De vegades s’usen les expressions bon dia de matí (o bon dia pel matí) i bon dia de vesprada (o bon dia per la vesprada), en les quals, a més de desitjar al nostre interlocutor que passe un bon dia, explicitem en quin moment del dia ens trobem.
En el sistema de salutacions valencià, desitgem al nostre interlocutor que passe un bon dia (o una bona nit), és a dir que passe bé les hores del dia (o de la nit) que resten des del moment de la salutació fins que es ponga el sol (o fins que isca el sol).
El sistema de salutacions castellà.
El sistema castellà és diferent del nostre. La llengua castellana usa tres salutacions: buenos días, buenas tardes i buenas noches. Hi han, doncs, dos elements distorsionats: el fet de tindre tres salutacions en lloc de dues i l’ús del plural en lloc del singular.
En castellà es diu buenos días d’ençà que ix el sol fins a l’hora de dinar (una hora indeterminada que oscil·la entre les dotze del migdia i les tres o tres i escaig de la vesprada), buenas tardes des de després de dinar fins que en pon el sol i buenas noches quan és de nit. De matí es desitja a l’interlocutor que pase un bon dia, és a dir que passe bé totes les hores que queden del dia, però per la vesprada se li desitja que passe una bona vesprada, és a dir se li desitja que passe bé les hores que resten del dia que, com que ja només poden ser de vesprada, perquè ens trobem a la vesprada, es diu així de manera clara i explícita. I per la nit, evidentment, se li desitja que passe una bona nit.
El castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en singular, però això és així, forma part del geni de la llengua. Expressions com ara a finales (o a principios) de semana (o de mes, o de año, o de siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir) las temperaturas, subir a los cielos, estar bajo las faldas de la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades, felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas felicidades, poner las barbas en remojo, ponerse de espaldas a la pared, máquina quitanieves, saltar por los aires, hacer las Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las narices, tocarse las narices, a los efectos de, salir a hombros (o en hombros), a todas horas, caerse de narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse añicos, heces fecales, etc., o paraules com ara felicidades, cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas, parabrisas, Navidades, etc., són sempre en plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents valencians els fem en singular, com fan les altres llengües del nostre entorn. De la mateixa manera el castellà diu buenos días, buenas tardes i buenas noches, sempre en plural.
La influència perniciosa del castellà sobre la nostra llengua fa que els valencianoparlants vulguem emprar tres salutacions quan només en tenim dues i ací és a on comencem a dir barbaritats molt grosses. La salutació que correspon al matí i a la nit no té cap problema i continuem dient com sempre bon dia i bona nit. Però quan volem dir en valencià quelcom equivalent al buenas tardes castellà, no sabem com fer-ho. Davant d’aquest problema, un valencianoparlant tradicional pot fer dues coses: 1) continuar usant el sistema de dues salutacions, com s’ha fet sempre (bon dia i bona nit), i 2) passar-se’n al sistema de tres salutacions incorporant directament el buenas tardes castellà dit exactament així, en castellà, (bon dia, buenas tardes i bona nit).
Com que els catalans, en lloc de vesprada, usen el castellanisme tarda (que ells no volen reconéixer de cap manera que ho és) els va resultar molt fàcil transformar el buenas tardes castellà en un bones tardes que no té res, però res en absolut, de català. No sé a qui se li va acudir la desafortunada idea de substituir el bones tardes, en plural, per un bona tarda, en singular, que, segurament, va considerar més català. L’invent el va difondre durant els anys 60 del segle xx el locutor Salvador Escamilla, per mitjà del seu programa Radioscop que emetia per Ràdio Barcelona, primerament en castellà amb alguns afegitons en català i, en els darrers anys, ja íntegrament en català. Una vegada més els mitjans de comunicació varen demostrar la seua força de difusió i l’invent va fer fortuna. Salvador Escamilla no va inventar l’expressió bona tarda, però la va escampar arreu de les terres catalanes.
Com que els valencians, no diem tarda sinó vesprada, algú va considerar que el bona tarda català s’havia d’adaptar a la manera de parlar dels valencians dient-hi bona vesprada, cosa completament artificial que els valencians no hem dit mai de la vida, que destrossa totalment el nostre sistema tradicional de saludar i causa un perjuí molt important a la nostra llengua. Actualment, la televisió i la ràdio s’encarreguen de saludar-nos cada dia, tantes vegades com consideren oportú fer-ho, amb el servil bona vesprada. Cada volta que un presentador de televisió o un locutor de ràdio diu bona vesprada, espenta la nostra llengua una miqueta més cap al castellà. ¡Quina llàstima!
Curiosament –i per a desgràcia de tots nosaltres– els lingüistes han caigut en el parany i, en lloc de lluitar per a aconseguir que la llengua conserve la seua fesomia autèntica, col·laboren en la tasca de convertir-la en un dialecte del castellà. Si cerquem la paraula tarda en qualsevol diccionari català considerat normatiu (DIEC, GDLC, GD62, etc.) trobarem l’exemple Bona tarda! Si busquem vesprada en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera trobarem l’exemple Bona vesprada! I si llegim el contingut de l’entrada vesprada en el diccionari del SALT3 veurem que, sorprenentment, apareix la subentrada bona vesprada amb la definició «Salutació que es fa al llarg de tota la vesprada». Ací tenim l’oficialització de l’esguerro.
El sistema de salutacions en altres llengües.
Hi han altres llengües en les quals es desitja a l’interlocutor que tinga un bon dia (portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno) però n’hi han d’altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir, hi han idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l’interlocutor que tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s’empren altres salutacions específiques que s’usen a partir de la vesprada, del capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons llengües.
Cap sistema és millor de cap altre i no n’hi a cap que siga més lògic, més racional, més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu sistema i cada llengua ha d’emprar el que l’enginy del poble que la parla ha creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s’adiuen amb la idiosincràsia del nostre poble
jp gine
Sep 30, 2009, 6:17:00 AM9/30/09
to catala...@googlegroups.com
"idioma" és un abús de llenguatge de l'espanyol. De fet, cal destriar :
IDIOMA = LLENGUA ESTRANGERA
LLENGUA = tan la pròpia com la forastera
Vegeu quin ús es fa d'"idioma" en italià o francès... S'hi empra molt poc, és terme cultíssim en totes les llengües llatines.
IDIOMA = LLENGUA ESTRANGERA
LLENGUA = tan la pròpia com la forastera
Vegeu quin ús es fa d'"idioma" en italià o francès... S'hi empra molt poc, és terme cultíssim en totes les llengües llatines.
A.M.G.
Sep 30, 2009, 6:57:10 AM9/30/09
to Català Sempre
Com a comentari previ haig de dir que em sembla molt bona la tasca que
fa el Sr. Reig, la reivindicació que fa del geni de la llengua que cal
conservar dels parlars catalans de l'antic Regne de València, perquè
trenca la inèrcia uniformitzadora que d'una forma acrítica es copia de
França i Espanya, justament els imperis centralitzadors i assimilistes
que ens cal vèncer si no volem morir.
Però dit això, aquest article m'ha fet recordar vells debats sobre
l'actitud defensiva dels lingüistes catalans davant del castellà que
no són sempre una bona guia, especialment quan es posa un èmfasi
purista que qüestiona la totalitat dels parlants. I he retrobat que
sobre el mot "tarda", que el Mestre Corominas en el seu Diccionari
Etimològic i Complementari escrigué el que segueix i em penso que no
ha estat objecte de rèplica, o a menys el Sr. Reig, expert en la
matèria, no ens en dona notícies:
"...es té doncs ben clarament la impressió que "la tarda" sorgeix com
una síntesi de les dues alternatives: "el tard x l'hora tarda > la
tarda"; l'últim d'aquells és de 1607, i el 1617 es posen a dir "la
tarda" ...Però no creguéssim que això és peculiar del Rosselló, car
entorn d'aquest temps sorgeix igual a totes les terres de llengua
catalana (amb l'única excepció del País Valencià, on havent desplaçat
el significat de "vesprada" 'entrada de fosc' donant-li el valor de
l'hora postmeridiana, l'ús de "la tarda" esdevenia superflu) ... I a
Mallorca abans que enlloc...Tenint en compte aquests fets em veig
obligat a admetre que s'ha de revisar la tesi tan repetida - per mi
mateix ...- que el català "la tarda" és pres del castellà. Contra el
que s'afirma, no sembla tampoc ser veritat "el fet que tarda no es
digui a Mallorca"...
Es per això que si no s'ha debatut entre els experts el tema, cosa que
desconec, per a mi que les conclusions de l'article em semblen
impròpies i errònies, fruit d'un zel excessiu que a mi em sembla pot
generar efectes contraris als que al principi comentava.
Sempre uso tarda arrel dels meus orígens familiars, però a mi l'ús del
mot vesprada m'agrada molt, pot ser perquè em recorda aquell combatiu
poema de Pere IV que em permeto copiar:
QUIN FRED AL COR, CAMARADA
QUIN FRED, REÏRA DE BET!,
QUAN BUFA L´AIRET DE LA MATINADA,
TALLANT COM UN GANIVET DE FULLA
ESMOLADA.....
DONCS ENCARA FA MÉS FRED
AL PARAPET D´AVANÇADA!
QUIN FRED EN NIT ESTELADA
AMB EL CEL CRUEL I NET, QUAN HI HA GLAÇADA
I CAP LLIT NO ÉS PROU ESTRET NI TÉ PROU
FLASSADA....
DONCS ENCARA FA MÉS FRED
AL PARAPET D´AVANÇADA!
QUIN FRED AL SÒL, LA PARET
D´OFICINA ESBALANDRADA,
SENSE FOC NI CIGARRET,
ON HOM TREBALLA AMB CALFRED
FINS A LA VESPRADA,
FINS A LA VESPRADA...
DONCS ENCARA FA MÉS FRED
AL PARAPET D´AVANÇADA!
CAMARADA,
SI SOTA ABRIC I BARRET
I AMB BUFANDA BEN NUADA
OBLIDES QUE AL PARAPET D´AVANÇADA
UNS HOMES LLUITEN PEL DRET
DE LA TERRA AMENAÇADA
I TENS FRED,
QUIN FRED AL COR, CAMARADA!
On 30 Set, 09:01, ro...@cmail.cat wrote:
> Paumarc, potser vols que ens posem una bena als ulls? L'espanyol exerceix
> una presió fortíssima sobre el català... aquesta és la realitat ben viva,
> que crema, i no pas les aventures històriques que ens expliques.
> Et poso un exemple de tants que te'n podria posar. És un article de n'Eugeni
> Reig.
>
> Article publicat en el diari digital EL PUNT (edició del País Valencià)
> dilluns 28 de setembre del 2009http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/84886-bon-di...
> ...
>
> llegiu-ne més »
fa el Sr. Reig, la reivindicació que fa del geni de la llengua que cal
conservar dels parlars catalans de l'antic Regne de València, perquè
trenca la inèrcia uniformitzadora que d'una forma acrítica es copia de
França i Espanya, justament els imperis centralitzadors i assimilistes
que ens cal vèncer si no volem morir.
Però dit això, aquest article m'ha fet recordar vells debats sobre
l'actitud defensiva dels lingüistes catalans davant del castellà que
no són sempre una bona guia, especialment quan es posa un èmfasi
purista que qüestiona la totalitat dels parlants. I he retrobat que
sobre el mot "tarda", que el Mestre Corominas en el seu Diccionari
Etimològic i Complementari escrigué el que segueix i em penso que no
ha estat objecte de rèplica, o a menys el Sr. Reig, expert en la
matèria, no ens en dona notícies:
"...es té doncs ben clarament la impressió que "la tarda" sorgeix com
una síntesi de les dues alternatives: "el tard x l'hora tarda > la
tarda"; l'últim d'aquells és de 1607, i el 1617 es posen a dir "la
tarda" ...Però no creguéssim que això és peculiar del Rosselló, car
entorn d'aquest temps sorgeix igual a totes les terres de llengua
catalana (amb l'única excepció del País Valencià, on havent desplaçat
el significat de "vesprada" 'entrada de fosc' donant-li el valor de
l'hora postmeridiana, l'ús de "la tarda" esdevenia superflu) ... I a
Mallorca abans que enlloc...Tenint en compte aquests fets em veig
obligat a admetre que s'ha de revisar la tesi tan repetida - per mi
mateix ...- que el català "la tarda" és pres del castellà. Contra el
que s'afirma, no sembla tampoc ser veritat "el fet que tarda no es
digui a Mallorca"...
Es per això que si no s'ha debatut entre els experts el tema, cosa que
desconec, per a mi que les conclusions de l'article em semblen
impròpies i errònies, fruit d'un zel excessiu que a mi em sembla pot
generar efectes contraris als que al principi comentava.
Sempre uso tarda arrel dels meus orígens familiars, però a mi l'ús del
mot vesprada m'agrada molt, pot ser perquè em recorda aquell combatiu
poema de Pere IV que em permeto copiar:
QUIN FRED AL COR, CAMARADA
QUIN FRED, REÏRA DE BET!,
QUAN BUFA L´AIRET DE LA MATINADA,
TALLANT COM UN GANIVET DE FULLA
ESMOLADA.....
DONCS ENCARA FA MÉS FRED
AL PARAPET D´AVANÇADA!
QUIN FRED EN NIT ESTELADA
AMB EL CEL CRUEL I NET, QUAN HI HA GLAÇADA
I CAP LLIT NO ÉS PROU ESTRET NI TÉ PROU
FLASSADA....
DONCS ENCARA FA MÉS FRED
AL PARAPET D´AVANÇADA!
QUIN FRED AL SÒL, LA PARET
D´OFICINA ESBALANDRADA,
SENSE FOC NI CIGARRET,
ON HOM TREBALLA AMB CALFRED
FINS A LA VESPRADA,
FINS A LA VESPRADA...
DONCS ENCARA FA MÉS FRED
AL PARAPET D´AVANÇADA!
CAMARADA,
SI SOTA ABRIC I BARRET
I AMB BUFANDA BEN NUADA
OBLIDES QUE AL PARAPET D´AVANÇADA
UNS HOMES LLUITEN PEL DRET
DE LA TERRA AMENAÇADA
I TENS FRED,
QUIN FRED AL COR, CAMARADA!
On 30 Set, 09:01, ro...@cmail.cat wrote:
> Paumarc, potser vols que ens posem una bena als ulls? L'espanyol exerceix
> una presió fortíssima sobre el català... aquesta és la realitat ben viva,
> que crema, i no pas les aventures històriques que ens expliques.
> Et poso un exemple de tants que te'n podria posar. És un article de n'Eugeni
> Reig.
>
> Article publicat en el diari digital EL PUNT (edició del País Valencià)
>
> llegiu-ne més »
Vicenç Bon
Sep 30, 2009, 12:29:44 PM9/30/09
to catala...@googlegroups.com
Parleu català (valencià) i ja està bé. Queda també demostrat que ens agrada
més la lingüística que el futbol.
Els valencians useu, encara que no sigui per desitjar res, l'expressió "a
poqueta nit", magnífica, que sumada a totes les altres, vesteix el dia com
si fós el Príncep de la descripció temporal.
Una abraçada des d'una tarda catalana. Vicenç.
-----Mensaje original-----
De: catala...@googlegroups.com [mailto:catala...@googlegroups.com]
En nombre de A.M.G.
Enviado el: miércoles, 30 de septiembre de 2009 12:57
Para: Català Sempre
Asunto: [CS] Re: EXPRESSIONS AMB CARA, FAç i FRONT
més la lingüística que el futbol.
Els valencians useu, encara que no sigui per desitjar res, l'expressió "a
poqueta nit", magnífica, que sumada a totes les altres, vesteix el dia com
si fós el Príncep de la descripció temporal.
Una abraçada des d'una tarda catalana. Vicenç.
-----Mensaje original-----
De: catala...@googlegroups.com [mailto:catala...@googlegroups.com]
En nombre de A.M.G.
Enviado el: miércoles, 30 de septiembre de 2009 12:57
Para: Català Sempre
Asunto: [CS] Re: EXPRESSIONS AMB CARA, FAç i FRONT
Salvador Mas
Oct 1, 2009, 12:56:05 PM10/1/09
to Català Sempre
Estic d'acord que lús de "tarda" és parcial i que sona a castellá mal
copiat. Comfirme que a les terres del Vinalopó es diu "bon dia" mentre
hi ha llum, i "bona nit" només quan és fosc;"a poqueta nit" o, " a
poqueta i nit" com a referència horaria en cites, també sense
diminutiu: "a poca nit", o "a poca i nit" , (la "i" és la preposició
antiga que evolucionada esdevindria "de": "a poca de nit".
Per aqui la vespra és el dia de abans d'un dia senyalat, després del
mitg dia, en llenguatge infantil-juvenil també es diu vesparadeta,
col·loquialment "espraeta", ( per l'espraeta, d'espraeta, per l'esprà
o d'esprà). A Elx : "qui no fa la vespra no fa la festa"
> ...
>
> llegiu-ne més »- Amaga el text entre cometes -
>
> - Mostra el text citat -
copiat. Comfirme que a les terres del Vinalopó es diu "bon dia" mentre
hi ha llum, i "bona nit" només quan és fosc;"a poqueta nit" o, " a
poqueta i nit" com a referència horaria en cites, també sense
diminutiu: "a poca nit", o "a poca i nit" , (la "i" és la preposició
antiga que evolucionada esdevindria "de": "a poca de nit".
Per aqui la vespra és el dia de abans d'un dia senyalat, després del
mitg dia, en llenguatge infantil-juvenil també es diu vesparadeta,
col·loquialment "espraeta", ( per l'espraeta, d'espraeta, per l'esprà
o d'esprà). A Elx : "qui no fa la vespra no fa la festa"
>
> llegiu-ne més »- Amaga el text entre cometes -
>
> - Mostra el text citat -
Salvador Mas
Oct 1, 2009, 12:51:44 PM10/1/09
to Català Sempre
Estic d'acord que lús de "tarda" és parcial i que sona a castellá mal
copiat. Comfirme que a les terres del Vinalopó es diu "bon dia" mentre
hi ha llum, i "bona nit" només quan és fosc;"a poqueta nit" o, " a
poqueta i nit" com a referència horaria en cites, també sense
diminutiu: "a poca nit", o "a poca i nit" , (la "i" és la preposició
antiga que evolucionada esdevindria "de": "a poca de nit".
Per aqui la vespra és el dia de abans d'un dia senyalat, després del
mitg dia, en llenguatge infantil-juvenil també es diu vesparadeta,
col·loquialment "espraeta", ( per l'espraeta, d'espraeta, per l'esprà
o d'esprà). A Elx : "qui no fa la vespra no fa la festa"
copiat. Comfirme que a les terres del Vinalopó es diu "bon dia" mentre
hi ha llum, i "bona nit" només quan és fosc;"a poqueta nit" o, " a
poqueta i nit" com a referència horaria en cites, també sense
diminutiu: "a poca nit", o "a poca i nit" , (la "i" és la preposició
antiga que evolucionada esdevindria "de": "a poca de nit".
Per aqui la vespra és el dia de abans d'un dia senyalat, després del
mitg dia, en llenguatge infantil-juvenil també es diu vesparadeta,
col·loquialment "espraeta", ( per l'espraeta, d'espraeta, per l'esprà
o d'esprà). A Elx : "qui no fa la vespra no fa la festa"
Vicenç Bon
Oct 1, 2009, 7:07:49 PM10/1/09
to catala...@googlegroups.com
Sense voler ser referent de res, a les terres de la Plana de Castelló, per
on em passejo sovint, "a poqueta nit" és una referència que ens situa en el
dia durant la conversa. També per a cites, naturalment.
Enviado el: jueves, 01 de octubre de 2009 18:52
on em passejo sovint, "a poqueta nit" és una referència que ens situa en el
dia durant la conversa. També per a cites, naturalment.
Vicenç.
-----Mensaje original-----
De: catala...@googlegroups.com [mailto:catala...@googlegroups.com]
En nombre de Salvador Mas
-----Mensaje original-----
De: catala...@googlegroups.com [mailto:catala...@googlegroups.com]
Enviado el: jueves, 01 de octubre de 2009 18:52
Para: Català Sempre
Asunto: [CS] Re: EXPRESSIONS AMB CARA, FAç i FRONT
Asunto: [CS] Re: EXPRESSIONS AMB CARA, FAç i FRONT
gonsaga
Oct 2, 2009, 7:58:09 PM10/2/09
to Català Sempre
Benvolgut Paumarch,
Suggereixo calma. És històricament impossible -a més de
lingüísticament indemostrable- que el castellà sorgís del català. Per
aquí ja hi vam passar: aquest tema ja va ser debatut i tancat fa
mesos. La universitat de Francfort no té res documentat en aquest
sentit. Fa pocs dies vaig estar amb en Til Stegmann, ara jubilat però
venerable pioner de les càtedres catalanes a Alemanya, i ens en vam
fer un bon fart de riure, amb aquest mite.
Per a més informació, el debat que es va produir en aquest mateix Grup
fa uns mesos, on trobaràs tots els enllaços que t'ajudaran a aclarir
aquest tema: http://groups.google.com/group/catala-sempre/browse_thread/thread/2ea4a9825fb6ed02/88d508144cfca004?q=universitat
De debó que em costa d'entendre l'estranya fascinació d'alguns per la
peregrina idea de que el castellà pugui ser un dialecte del català...
No només és patèticament fals -i la mentida no ens ajudarà en res- és
que a més no entenc quin tipus d'avantatge o bona cosa pot arribar a
significar per a nosaltres...
Deixem el castellà on ja està bé -a Castella i provínices- i dediquem-
nos a cultivar l'orgull del català per si mateix, sense més. La nostra
és una llengua que malgrat ser la 88ena en nombre de parlants, és la
14ena en activitat a Internet i la 12ena en traduccions literàries.
Ens cal més raons per a estar-ne orgullosos? Ens cal seguir mirant a
Espanya per justificar la nostra grandesa?
Jo crec que no.
Lluís
Suggereixo calma. És històricament impossible -a més de
lingüísticament indemostrable- que el castellà sorgís del català. Per
aquí ja hi vam passar: aquest tema ja va ser debatut i tancat fa
mesos. La universitat de Francfort no té res documentat en aquest
sentit. Fa pocs dies vaig estar amb en Til Stegmann, ara jubilat però
venerable pioner de les càtedres catalanes a Alemanya, i ens en vam
fer un bon fart de riure, amb aquest mite.
Per a més informació, el debat que es va produir en aquest mateix Grup
fa uns mesos, on trobaràs tots els enllaços que t'ajudaran a aclarir
aquest tema: http://groups.google.com/group/catala-sempre/browse_thread/thread/2ea4a9825fb6ed02/88d508144cfca004?q=universitat
De debó que em costa d'entendre l'estranya fascinació d'alguns per la
peregrina idea de que el castellà pugui ser un dialecte del català...
No només és patèticament fals -i la mentida no ens ajudarà en res- és
que a més no entenc quin tipus d'avantatge o bona cosa pot arribar a
significar per a nosaltres...
Deixem el castellà on ja està bé -a Castella i provínices- i dediquem-
nos a cultivar l'orgull del català per si mateix, sense més. La nostra
és una llengua que malgrat ser la 88ena en nombre de parlants, és la
14ena en activitat a Internet i la 12ena en traduccions literàries.
Ens cal més raons per a estar-ne orgullosos? Ens cal seguir mirant a
Espanya per justificar la nostra grandesa?
Jo crec que no.
Lluís
Reply all
Reply to author
Forward
0 new messages