Les maduixes d'en Bergman
Joaquim Torrent
El film “Maduixes silvestres”, d’Ingmar Bergman, maldestrament traduït de l’original –“Smulltronstället”- per “Fresas salvajes” i estrenada el 26 de desembre de 1957 – pràcticament fa 68 anys- és realment impactant i deixa pòsit. Davant l’aparent banalitat de la trama s’hi amaguen veritables càrregues de fondària que ens interroguen en els aspectes més íntims, com no podia ser menys en una obra bergmaniana, que participa d’aquella característica tan comuna de la filmografia escandinava com és mostrar l’ésser humà en tota la seva nuesa i amb pregons interrogants existencials.
Bergman sempre ens posa en la tessitura d’haver de decidir, els seus protagonistes són condemnadament lliures de triar, i no sempre fent servir el seu raciocini, més aviat recorren a la intuïció davant dilemes transcendents i existencials. Ens posa un mirall al davant, sense maquillatges, i ens interpel·la i obliga a capbussar-nos fins al fons de nosaltres mateixos. En aquest cas -“Maduixes silvestres”- a través del professor Isak Borg, qui a la fi de la seva existència i arran d’una circumstància fortuïta, com és la concessió d’un premi, es veu obligat a recapitular en un “road trip” peculiar que el transporta a escenaris familiars i de la seva joventut, una existència que ja no es pot modificar ni canviar, fruit de les seves decisions -equivocades o no- i de ningú més. Tanmateix tampoc no podem negligir un cert determinisme en les actuacions del nostre personatge, que inconscientment l’ha condicionat, a través de normes i convencions socials, un “allò” en termes freudians.
Sigui com sigui és un film farcit de simbolisme i transcendència, començant pel mateix títol, que fa referència a les maduixes que es cullen a l’estiu i creixen a la vella casa d’estiueig de l’Isak i que simbolitzen la puresa i la joventut, i també l’erotisme més primigeni, sovint reprimit en una societat puritana de matriu luterana com és, i era, la sueca. Cal dir que el professor Isak és un fidel reflex d’una societat tradicional i els seus valors -com el mateix Bergman-, que l’han condicionat per orígens i educació i que al capdavall l’han fet ser un home fred i distant que mai ha mostrat els seus sentiments més íntims ni una veritable empatia vers les persones que l’han envoltat, cosa que, com ell mateix reconeix li ha causat força problemes, una postura que, a més, sembla heretada i pròpia d’una certa burgesia, i que es constata quan Isak va a veure la seva mare, quasi centenària, que es mostra distant, hieràtica i freda, un comportament que també sembla haver heretat el fill d’Isak i que transmet a la nora.
Podríem dir que el film, amb el pretext de la concessió del premi i el viatge, és una revisió constant, una àmplia mirada analítica de la mateixa vida, en aquest cas concretada en la del protagonista un cop arribada a la seva etapa darrera, amb un gran retret i penediment per no haver estat prou valent quan calia triar i per haver-se mostrat absolutament distant de les persones del seu entorn per centrar-se en la seva activitat professional.
Especialment premonitòria és la seqüència onírica inicial en una vila deserta, on apareix un personatge sense faccions definides, talment com un ninot deliberadament impersonal i sense humanitat -en clara referència al mateix Isak-, el qual cau mortalment fulminat al terra. Una escena complementada per la visió enigmàtica i inquietant d’un rellotge sense manetes al qual acompanyen la reproducció d’uns ulls escrutadors -tot plegat amb clares reminiscències dalinianes-. Una imatge que ens ve a dir que el temps, al capdavall, no és més que una convenció de la física i que, en realitat, estem immersos no en un temps teòric i exterior, sinó en un temps biològic i interior amb uns límits marcats i indefugibles, el qual conté la nostra existència i finalitza amb la mort. Una mort que apareix en el somni inicial premonitori, tant a través del personatge sense cara com amb l’aparició posterior de la carrossa fúnebre, la qual s’encalla amb un fanal i fa caure el taüt al terra… Davant la sorpresa d’Isak, el qual, horroritzat, veu com s’obre la tapa i apareix un cadàver amb la seva mateixa aparença i com de cop i volta surt una mà que intenta agafar-lo i endur-se´l. Evidentment, el significat és clar, la inevitabilitat de la mort i la seva proximitat, a través d’unes imatges que actuen com a revulsiu i no exemptes d’humor negre de tipus bunyuelià, clarament iconoclastes i d’una irreverència molt mediterrània i aparentment allunyades de la seriositat i l’ascetisme escandinau, associat a les calmes bàltiques, però no debades el mateix Bergman admetia la influència surrealista, pictòrica i cinematogràfica, rebuda de Dalí i Buñuel. Una influència que ens fa més digerible i apetitós -com les espècies- el “guisat”bergmanià.
I aquesta seqüència no és pas l’única de base onírica, tot el film n’és ple, juntament amb la seqüència inicial ja esmentada destaca aquella en què el protagonista fa un descans i s’acosta a la seva antiga casa de vacances on se li apareix la Sara, la seva cosina i amor frustrat de joventut, la qual al mig de mates de maduixes silvestres desplega la seva vitalitat i bellesa, com si no haguessin passat moltes dècades, i es confessa a si mateixa dient que es decanta pel germà d’Isak, amb qui al final acabarà casant-se, descartat l’Isak per distant i poc empàtic, la qual cosa li produirà un gran desncís vital que arrossegarà per a sempre i que reviu directament en aquells moments, com si de cop i volta no haguessin passat els anys i ell tornés a ser jove, una il.lusió que s’esvaeix de sobte cruelment quan la Sara li gira el seu mirall, on es projecta no la imatge d’un jove, sinó la d’un vell decrèpit, la del mateix isak, el qual comprèn llavors de cop l’abast de la seva tragèdia vital i retorna a la realitat ple d’amargor i comprenent que el seu cos ja ha envellit i que la joventut és una cosa ja molt llunyana i inabastable, en una escena particularment punyent i commovedora. Tot i això, però, la figura de la Sara continuarà present -ja que és encarnada per la mateixa actriu- al llarg del film en el personatge de la jove autoestopista -significativament anomenada Sara- que és recollida juntament amb dos joves més durant el viatge en la seva anada cap a Roma. Un trio que, per contrast amb el vell professor, aporta frescor i sinceritat i li fa mantenir, encara que sigui inconscientment, un relatiu opimisme, de la mateixa manera que la companyia de la seva nora, que el comprèn i el recolza, també el reconforta i fa que el viatge no esdevingui tan pesat ni arribi a les cotes de dramatisme psicològic a què segurament hauria arribat si l’hagués hagut de fer sol.
Com hem dit hi ha força escenes oníriques; si de cas podem relatar l’escena de l’examen en què el nostre protagonista és avaluat, no en coneixements sinó en humanitat, i on obté un resultat negatiu rotund, en el que ve a ser la confessió i l’assumpció íntimes de la seva incapacitat d’empatitzar i posar-se en el lloc dels altres, una característica que segurament tingué molt a veure amb la infidelitat de la seva ja difunta esposa, reviscuda també en una altra escena onírica.
Malgrat tot, el guió es desenvolupa segons l`’esquema previst i el professor recull el premi i retorna a la seva llar, un xic més humà per les experiències vitals viscudes i més confortat, en una mena de resignació i de reconeixement de les errades passades, en un estat de beatitud malgrat dèficits irreparabes. Un final possible, certament, com podia haver estat també un altre final, per exemple, més tràgic i sense esperança, però malgrat tpt Bergman no es vol -o potser no li convé- mostrar-se tan cruel i opta per un final més amable, deixant obertes altres possibilitats, això sí, a través de la ment de l’espectador, però sense esmentar-les directament.
Estem davant -ja per a finalizar-, doncs, d’un film amb moltes interseccions i viaranys i extremadament suggerent, que actua com a revulsiu de consciències, amarat d’existencialisme i onirisme amb reminiscències autobiogràfics, i que retrata a la perfecció, sense concessions, la complexitat i el dramatisme de l’ànima humana, sense oblidar tocs amables i humorístics que ens fan menys feixuga la seva visió. Una obra mestra i imprescindible, en suma.
Joaquim Torrent