Declaracions confusionàries i superficials en relació a Sílvia Orriols
Joaquim Torrent
Segons afirma el politòleg Xavier Torrens en declaracions fetes en una recent entrevista a EL TEMPS l’anomenada “extrema dreta” es dividiria actualment en quatre corrents: A) el supremacisme blanc tipus Klu Klux Klan, B) els neonazis, que reivindiquen el nacionalsocialisme -que diu que són ultranacionalistes o nacionalistes radicals-, C) el liberalisme de dretes de Javier Milei -de fet ultraliberalistes, també en temes morals, D) i finalment: els nacionalpopulistes, segons l’autor nacionalistes radicals, que rebutgen els musulmans i els immigrants, i antielitistes.
Sincerament, em sembla una simplificació excessiva i no atenta a matisos ni a determinades variables o especificitats, i realmente molt pobre i esquemàtica. Se suposa que un treball acad`èmic ha d’analitzar els fenòmens en tota la seva complexitat i no quedant-se només amb certes etiquetes i estereotips previs tot fent gal.la d’un excés de pontificació i paternalisme.
Anem al gra: primer de tot agrupar fenòmens tan heterogenis sota una matexa etiqueta sembla com a minim confusionari i pot arribar a desorientar i a impedir-ne una anàlisi pregona, en un poti poti caracteritzat més que res per ser englobat dintre d’un marc de prejudicis previs. Evidentment són fenòmens molt diferents i fins i tot antitètics. I és evident que cap polític europeu amb cara i uls i amb pretensions pot identificar-se ni amb el KKK ni amb Hitler, com a fenòmens que són, l’un d’altres latituds i anecdòtic, i l’altre com a fenòmen històric aberrant i absoluutament condemnable. Quant al moviment de Milei més que d’extrema dreta es tractaria d’un ultraliberalisme, el qual exacerba trets que ostenten altres partits de països occidentals, uns trets que es caracteritzen precisament per l’extrena llibertat individual i social i manca de regles -res més lluny d’un suposat feixisme!- i que per tant té molt poc a veure amb el KKK o el nazisme.
Finalment l’autor fa referència al ”nacionalpopulisme” per a encabir-hi el partit de la Sílvia Orriols. “Nacional” i “populisme”… Per què “nacional”? Que no en són de nacionals, els altres partits, tant d’àmbit català o espanyol? ¿No és el marc institucional la nació, tant l’entesa com a estat com l’entesa com a nació cultural? En principi “nacional” hauria de ser un èpitet “neutre”, com “república” o d’altres… Quant al concepte “populista”, té des dels orígens un marcat biaix pejoratiu, en el sentit que representa moviments sense una base ideològica sòlida i basats en rumors falsos i manipulats per liders que fan servir els sentiments més elementals de la masa… Tot això, però, sol ser afirmat pels qui frueixen del poder, certament constituïts per determinades elits, per tant és inevitable que aquests anomenats populistes siguin antielitistes, ni que sigui per defensa pròpia, sovint contra veritables calúmnies llançades des del poder, que els considera uns intrusos o comoetidors. I si bé és possible que algunes afirmacions no es corresponguin amb la realitat cal pensar que aix`ò no és una exclusiva del partits anomenats populistes; o és que no les fan els anomenats partits institucionals?, o és que no diuen mitges veritats, amaguen dades i fan demagògia? Sincerament, la frontera entre els uns i els altres no està tan clara. Quan a l’antiisilamisme això seria una altra questió…. Tot i això penseem que un país com el Japó hi impedeix l’establiment de musulmans, i no perquè els japonesos siguin d’extrema dreta, sinó perquè ho veuen com una forma de preservar el seu país contra una comunitat que perceb com molt agressiva i Font de conflictes. Pel que fa a això no esmpot negar que l’islam té molts elements incompatibles amb la civilització occidental i encara ha de fer una gran evolució -li cal fer la sev Reforma, per a entendre’ns-, per tant és lògic que desperti rezels, tot i no ser tots els musulmans extremistes, però sí que molts que no ho són declaradament poden evolucionar en aquest sentit i passar-ne a ser, i per tant representen un perill latent. En definitiva, l’islam més que una religió és una concepció totalitària de la societat i de l’existència, i això és el que impeleix al seu rebuig. Per tant, aquest rebuig seria una forma de prevenció i de protecció, d’intentar que no sorgeixin problemes, tot i que fet des d’un punt de vista absolutanent democràtic i respectuós amb les lleis.
Tamb´é, a més, hem de considerar que -i no és cap percepció- la població autóctona catalana ha baixat fins al llindar de només un terç, per tant la cosa tampoc és només d’abast cultural sinó tamble d’abast numèric; són xifres absolutament inassolibles i inacceptables que posen en joc la nostra supervivència, i que qualsevol partit que vulgui preservar la mateixa existència de Catalunya no hauria d’admetre, més enllà de la seva adscripció ideológica. Per tan no sembla correcte definir el partit de la Sílvia Orriols de ”nacionalpopulista”, ja que, com el mateix concepte d’”extrema dreta” emprat per l’autor, no deixa de ser tanbé un calaix de sastre -dins d’un altre calaix de sastre-, on també hi ha líders i moviments heterogenis, perquè és evident que els qui propugnen un estat jacobí anorreador de les cultures del seu estat conforme al jacobinisme més tronat (Meloni o Lepen) no tenen res a veure amb moviments identitaris de nacions sense estat. En aquest punt el sol fet de no tenir estat propi ja actua com a garantia de no ser ultraestatalista, amb exèrcits, jutges, etc, que són els instruments coercitius que poden fer servir regims totalitaris. A mig camí, a més, se situarien líders d’estats més petits i esencialment uninacionals, com Hongria, Paisos Baixos o Portugal. Per tant, i en definitiva, podríem qualificar si de cas l’Orriols com a identitaria -perquè vol preservar la identitat nacional del seu poble- i “popularista”, perquè recull els anhels d’aquest nateix poble, i no populista, que seria el contrari: influir-lo i manipular-lo, però que no es correspondria amb el nostre cas, amb un evidente clamor de fons de disconformitat i de protesta. Per això la millor definició que podriem fer-ne, del seu moviment, és la d’identitarisme popular, uns termes que en principi són neutres i no tenen connotació negativa, i que impregnen la seva actuació, democràtica i respectuosa amb la legalitat vigente. Per tant, dit tot l’anterior crec, sincerament, que no té res a veure ni amb en Milei ni, òbviament, amb el KKK o el hitlerisme, només posar-los junts ja dóna lloc a sospites infundades que enterboleixen una anàlisi objectiva. Queda dit, doncs.