«A Madrid hem de dir que volem preparar el divorci» (Alfred Bosch entrevista)

[Pinet]

«A Madrid hem de dir que volem preparar el divorci»

"El Temps" entrevista Alfred Bosch, un dels dos possibles candidats
d'ERC el 20-N

El novel·lista i historiador Alfred Bosch (Barcelona, 1961) és
l’opció del proper president d’Esquerra, Oriol Junqueras, per a
encapçalar la llista al Congrés dels Diputats.

-Si feu primàries per a escollir qui encapçala la llista d’Esquerra a
Madrid, què pot oferir Alfred Bosch que no oferesca Joan Ridao?

—El meu motiu per haver acceptat és molt clar. Estem en un moment en
què bona part de la societat catalana demana d’anar a Madrid havent
reaccionat al que ha passat els últims anys. Des de l’últim cop que va
haver-hi eleccions catalanes, només en aquests quatre anys, hi ha la
sentència de l’Estatut; la reacció massiva de la ciutadania contra la
castració de l’Estatut; la sentència del Constitucional que posa en
qüestió un dels pilars de la Catalunya autònoma –la immersió
lingüística–; les paraules de Jordi Pujol –molt rotundes–; les
consultes sobre la independència; la crisi econòmica galopant, amb el
rerefons del dèficit fiscal; el moviment dels indignats... No es pot
anar a Madrid xiulant com si res, perquè han passat coses molt
gruixudes: coses de país i coses socials davant les quals els partits
polítics han de reaccionar. Des de la candidatura renovadora de
Junqueras i la seva gent s’intenta reaccionar, i proposen una persona
independent que ha treballat a la societat civil i no s’ha mogut dins
de cap partit polític. Volem intentar reconnectar amb la societat que
s’ha mogut tant i que els últims anys ha passat davant de la política
convencional. És una aposta clara. Jo l’accepto i hi combrego.

—Això vol dir un canvi d’estratègia a Madrid per part d’aquesta nova
Esquerra que proposa Junqueras?

—No. Hi ha una adaptació a un canvi del país. No és que Esquerra, de
sobte, s’hagi il·luminat o la nova gent que hi entra hagi canviat de
parer. S’intenta respondre a uns canvis profunds i molt accelerats. No
reaccionar davant d’això és una inconsciència. Alguns altres partits
no hi reaccionen. Penso que l’obligació d’aquells que representen la
gent és escoltar la veu del carrer.

—Aquests darrers anys la representació d’Esquerra a Madrid no ha
escoltat la veu del carrer?

—Jo no puc parlar dels últims anys. Però crec que ara, de manera molt
clara, s’ha encès l’alarma. Si hem de fer cap judici és el que hi ha
al cap de tothom de l’òrbita d’Esquerra: els resultats no han estat
bons. Sempre es diu que es reflexionarà i s’escoltarà la veu de la
gent i tot això. Doncs a Esquerra s’ha fet. S’intenta de forma franca,
oberta i decidida. Això mereix una mica de crèdit.

—Què s’hi ha de fer, doncs, al Congrés dels Diputats?

—S’hi ha d’anar a dir, molt respectuosament, que volem començar a
preparar els papers del divorci. Però sense insultar ningú. No som
antiespanyols. No sentim odi cap a ningú. Simplement, que aquest
matrimoni no funciona. És que acabarem odiant-nos. Hi hem d’anar a dir
grans veritats. Primera, que volem plena llibertat i el poder espanyol
no ens ho permet. Això és un atemptat contra els nostres drets, perquè
volem el dret de decidir. Segona, que econòmicament se’ns colla massa,
fins al punt que el poder espanyol se’ns rifa. És humiliant. Els
últims anys s’ha intentat una altra via –en la millor de les
circumstàncies i la conjunció astral més favorable, amb un govern que
es diu amic i un president espanyol “favorable al pluralisme”–, i ja
veiem com ha acabat: amb un experiment estatutari que s’havia
d’intentar però no ha sortit. Quins altres signes necessitem al
firmament per a entendre que l’entesa amb Espanya no és possible? Què
esperem? Una conversió de no sé qui? Fins i tot ens ho ha dit en Jordi
Pujol: o separació o ens hi juguem la supervivència.

—Parleu de conversió impossible. Voleu dir que és impossible de
convèncer Espanya de ser més plural?

—No Espanya, el poder espanyol. A Espanya hi tinc molts amics i la
societat espanyola és molt diversa. En això, no hi entro. Parlo de les
inèrcies atàviques del poder espanyol, que no digereix la pluralitat.
No veig que puguin digerir una nació dins l’estat espanyol. Hi ha gent
a Catalunya a qui no agrada la perspectiva de la independència, però
cada cop estan més convençuts. El creixement de les conviccions
independentistes és un procés totalment racional. Ens anem empobrint.
En un moment de crisi, ens demanen solidaritat. Però és una presa de
pèl: ens demanen que paguem la factura d’una ruïna com l’economia
espanyola. Això és culpa del poder espanyol, que no ho ha administrat
bé. La independència fiscal és lògica. Com pot ser que més d’un terç
del que paguem no torni mai? Això, en època de crisi, vol dir que la
gent s’empobreix i, a més, hem de retallar serveis bàsics com
hospitals i escoles, que són la garantia que la societat sigui sana,
culta i pugui reaccionar davant el futur. Per tant, ens hi juguem el
benestar.
Per això, a Esquerra estem d’acord que el camí és la independència i
la justícia social. I totes dues coses, en aquest moment, van unides i
són inseparables.

—Anireu a Madrid a explicar que voleu el divorci tranquil, però el dia
a dia polític requereix decisions sobre temes diversos i donar suport
a un o a un altre. Les enquestes indiquen que hi haurà una victòria
clara del PP. Faríeu costat a CiU si mirés d’aturar les iniciatives
del PP més perjudicials per a Catalunya?

—Si és cert això que diuen les enquestes, i hi ha una majoria absoluta
del PP, menys que mai hi haurà terreny per a negociar gran cosa. Hi
haurà imposicions. Haurem de plantar cara i protestar.

—Si no hi ha majoria absoluta...

—Podem parlar amb qui sigui. CiU, PP, qui sigui. Només faltaria. Som
gent pacífica i no ens agrada cridar. Però hi ha coses fonamentals.
Quines? La llibertat nacional i la justícia social. Per tant, a l’hora
de seure en una taula, si hem de parlar d’independència fiscal, ho
farem amb el PP i amb qui sigui. Si hem de parlar sobre el dret de
decidir i la possibilitat de convocar referèndums per part del govern
de Catalunya, seguem i parlem-ne. Però no podem anar més a deixar-nos
ensarronar per un plat de llenties. No. No és ni digne. Arrossegar-nos
per segons què, no. El senyor Duran ha dit que, malgrat tot el que ha
passat aquests quatre anys, ell continuarà anant a Madrid amb la
mateixa política que fins ara. Quantes vegades ha salvat el coll al
PSOE i al senyor Zapatero? De vegades, fins i tot, per coses tan
peregrines com tapar els forats econòmics que deixen les autopistes de
peatge a la zona de Madrid. En canvi de què? Quins són els rèdits
tangibles que hem vist en canvi d’aquestes negociacions? Si jo sóc el
cap de llista d’Esquerra, aquest no és el paper que hi volem fer.

—Bildu ha fet una proposta per a estudiar de fer un grup parlamentari
al Congrés amb els independentistes catalans.

—Els agraeixo l’oferiment, però nosaltres som catalans. Tenim un país,
unes prioritats i un somnis de futur. Anem a fer això. Si,
transitòriament, podem parlar i pactar amb qui sigui, sempre que no
oblidem aquestes qüestions fonamentals, parlem-ne. Ja ho veurem.

—Abans de les eleccions no paga la pena de parlar-ne?

—Abans que jo sigui candidat, no. Ara sóc precandidat. És prematur.

—Alfred Bosch és més bon candidat que Ridao per a aconseguir una
llista única a Madrid de forces independentistes catalanes?

—Ni millor ni pitjor. Suposo que m’han triat per un perfil i una
trajectòria que és convenient i útil. Jo serveixo, en tots els
sentits: en el sentit de servir a una causa i uns objectius i en el
sentit de ser útil. Però sóc un servidor. No vinc a salvar res ni a
resoldre res que no pugui resoldre una altra gent. I sobretot pretenc
anar en equip. Són els equips que guanyen les Champions. Farem tant
com podrem. Estaria molt bé que tanquéssim tota mena de diferències
que hi ha hagut en el passat. Com més serem, més riurem. Hem d’anar a
ampliar, però no gratuïtament: la màxima amplitud amb el màxim
respecte al nostre somni, que és una Catalunya lliure i justa. En la
mesura que ens puguem entendre amb una altra gent que comparteix
aquest somni, fem-ho com més gran millor. Quines ganes de fer-ho petit
si ho podem fer gran. La grandesa en política és positiva.

—Heu pensat a buscar consens amb forces nacionalistes valencianes?

—Ho hem pensat tot, però no hem fet res.

—Està tot per fer?

—I tot és possible.

—En Ridao va fer una proposta de formar una llista única amb
Iniciativa. Què us sembla?

—Pregunteu-ho a ell.

—Aniríeu en una llista amb Iniciativa?
—Des del moment que Joan Herrera, al cap de cinc minuts, diu que això
no té cap sentit, ja s’ha dit tot.

—Podeu arrossegar el PSC a votar diferent que el PSOE al Congrés?

—La missió d’una persona que representa gent en un hemicicle és fer
propostes –jo ja les he explicades– i mirar d’arrossegar el màxim de
vots possible, però no només del PSC, també de Coalició Canària o del
PP... Però cal que els altres s’hi apuntin. Això no depèn de mi.
Pregunteu-ho a Carme Chacón, si es presenta. M’interessaria molt que
li preguntéssiu: si el senyor Bosch proposa un referèndum
d’autodeterminació per a Catalunya, vostè votaria no? De segur que als
seus electors també els interessa.

http://www.naciodigital.cat/noticia/34813/madrid/hem/dir/volem/preparar/papers/divorci