Un cas sorprenent entre les llengües llatines:el català
Bota malaia
JORDI BERRIO
E l cas de la llengua catalana, igual que el del conjunt de tot el que
és català, constitueix un fenomen sorprenent dins el context històric
europeu. És sorprenent, si es fa l'esforç de contemplar el tema des de
fora, des d'una perspectiva el més objectiva possible i es realitzen
les comparacions oportunes. La llengua catalana és una de les formes
en què va evolucionar el llatí vulgar, al costat del francès, de
l'italià i de la resta de llengües romàniques. En el seu conjunt, la
producció literària i àdhuc filosòfica en català va ser, durant l'Edat
Mitjana, d'una qualitat comparable, en molts casos, amb el de les
altres grans literatures europees.
De ben segur que si Ausiàs MarchJoanot Martorell haguessin escrit en
alguna de les llengües dels grans estats europeus, avui serien
valorats arreu com uns grans clàssics. El personatge més conegut entre
els especialistes és Ramon Llull, i aquí, a casa nostra, tots els qui
tenen una mica de cultura n'han sentit a parlar. Però el que
normalment s'ignora és que, gràcies a la seva ploma, la catalana fou
la primera llengua vulgar que es va utilitzar en filosofia. Aquesta és
una dada interessant perquè en aquella època es considerava que els
temes seriosos només es podien escriure en llatí o en grec. També
sorprèn el sistema polític i jurídic que, lentament, s'anava
construint, car contenia aspectes que apuntaven cap a les fórmules que
s'implementarien en alguns països europeus segles després.
Hi havia tot un entramat de pactes i privilegis que limitaven el poder
reial i que atorgaven una gran capacitat d'actuació a les corts i als
consells municipals. Hi ha comentaristes que diuen que si hagués pogut
evolucionar s'hauria convertit en un sistema polític semblant al que
existeix actualment a la Gran Bretanya o a Holanda. Podríem continuar
enunciant les sorpreses que ofereix el coneixement del que va ser la
nostra realitat social, econòmica i cultural, però la història ha
tapat tot això i ho ha convertit en quelcom desconegut per a la
majoria dels catalans, i pràcticament ignorat per a la resta del món,
llevat del cas d'alguns catalanòfils que existeixen especialment a
Alemanya, el Regne Unit i els Estats Units. Catalunya i el conjunt
dels Països Catalans, tal com no podia ser altrament, han pagat molt
car el fet de no tenir un estat propi.
Després de llargs segles de decadència, la llengua comuna del
Principat, del País Valencià i de les Illes va ser parcialment
abandonada per les classes altes a l'hora de redactar textos. El
català semblava que estava a punt d'entrar en una espiral de
degradació, però no va ser així perquè el poble va mantenir la seva
parla sempre viva, i aquesta llengua popular va ser la base sobre la
qual es pogué fundar l'obra recuperadora de la Renaixença. És així com
un nou català literari s'anà desenvolupant durant la segona meitat del
segle XIX i fins als nostres dies. Durant el primer terç del segle XX,
els nostres països tornaren a sorprendre situant-se en un primer
nivell internacional en àmbits de les arts plàstiques, l'arquitectura,
així com també, iniciant una florida literària que continuà després de
la negra nit del franquisme. Actualment, la literatura catalana manté
una qualitat i una quantitat sorprenent, si la comparem amb la que es
fa als països que tenen una població semblant a la nostra. Cal pensar
que el nombre de lectors no deu passar gaire d'uns tres milions
d'entre una població d'uns deu milions de catalanoparlants. Una
minoria d'escriptors i lectors manté viva una literatura d'una
sorprenent qualitat. En els nostres dies, però, la llengua catalana
pateix un sèrie d'erosions, a causa, per un costat, d'uns corrents
d'immigració que tenen un volum molt superior al que han rebut els
països del nostre entorn en el mateix espai de temps, i per altre, a
causa de l'acció constant d'uns mitjans de comunicació audiovisuals
fortament majoritaris en castellà.
La regió on la substitució lingüística està més avançada és al País
Valencià atès que, al pes de la immigració, s'hi afegeix la pressió
constant d'un valencianisme regionalista que, en realitat, no és altra
cosa que un espanyolisme militant. Agreugen encara més la situació els
esforços que fan a favor del secessionisme lingüístic. Existeix, des
d'antic, la qualificació de valencià per significar el català que es
parla en el País Valencià. Però el nom no fan la cosa, atès que la
unitat lingüística de la llengua parlada en tots els territoris és un
fet inqüestionable. És evident que el català està compost per un
conjunt de dialectes, tal com passa en totes les llengües del món,
també ho és que el poble es comunica perfectament parlant els
diferents dialectes i que la comunitat científica ha sancionat des de
sempre l'existència d'una llengua única en tots els territoris, sense
cap mena de vacil·lació. Per cert que l'anticatalanisme militant del
govern actual de la Generalitat Valenciana (que en el fons, no és més
que antivalencianisme) ha impugnat els estatuts de la Universitat de
València perquè empraven la denominació científica de la llengua,
utilitzant la fórmula "valencià, acadèmicament català".
Malauradament, les dificultats que pateix el nostre idioma s'estenen a
tots els territoris. També al Principat, on la llengua manté una força
i un prestigi més gran, el procés de substitució ha començat i es nota
d'una manera molt clara en la conurbació de Barcelona, on una part
important dels joves, encara que coneguin la llengua es comuniquen
entre ells en castellà. S'està creant un ambient contrari difícil de
contrarestar. A part del darrer flux d'immigració massiu, una bona
part del qual està format per llatinoamericans i per una resta que
aprèn ràpidament el castellà, hi ha una pressió constant, per bé que
molt minoritària, en contra de la immersió lingüística que es practica
en l'ensenyament i la retolació dels comerços en català. Ara caldria
que la societat catalana i les de la resta de països de la mateixa
llengua, tornessin a ser sorprenents superant lles adversitats
actuals, les quals, probablement són les més importants que s'han
trobat durant la seva història dilatada, i seguissin oferint al món la
riquesa cultural d'una llengua i d'una manera de veure i viure la
realitat.
Informa: DIARI DE GIRONA
EI Moscardon
"Bota malaia" <Pi...@correu.vilaweb.com> escribió en el mensaje
news:eab75a19-f7d7-494c...@d42g2000prb.googlegroups.com...
"Un cas sorprenent entre les llengües llatines:el català"
JORDI BURRO Y PINET MÁS
[..]
La llengua catalana és una de les formes
en què va evolucionar el llatí vulgar, al costat del francès, de
l'italià i de la resta de llengües romàniques.
---------------------
Hay que ver qué rodeo más peregrino para omitir el nombre de la lengua
románica más hablada de todas: el español o castellano.
Desde luego, esto no es ninguna novedad, más de veinte años llevamos ya con:
"La resta de l'Estat" para no pronunciar "España ó "Espanya" tanto da que da
tanto.
El "TGV" para evitar pronunciar "AVE"
"La frontera de Andorra con Catalunya"
En fin, se trata del permanente estado de ensoñación en el que se encuentra
el nacionalistamen.
--
Mosqui
Desperta, burro. ¿O era ferro?
Jesusita
"Bota malaia" <Pi...@correu.vilaweb.com> escribió en el mensaje
news:eab75a19-f7d7-494c...@d42g2000prb.googlegroups.com...
tots els territoris. També al Principat, on la llengua manté una força
i un prestigi més gran, el procés de substitució ha començat i es nota
d'una manera molt clara en la conurbació de Barcelona, on una part
important dels joves, encara que coneguin la llengua es comuniquen
entre ells en castellà.
----------------
Qui fa la llengua no és el Poder: és el poble.