jmllull altre cop
jmllull .
http://www.ara.cat/premium/Catalunya-lEstat_0_1186081429.html
Catalunya i l’Estat
·
·
· [...] Sempre els mateixos i sempre el mateix! A la realitat i a les raons sòlides no hi oposen altra cosa que conceptes retòrics de la unitat nacional, darrera els quals hi cova el separatisme desapiadat de la gent del centre; causa primera i potser única, de la decadència de l’Estat espanyol i de la sèrie de desmembraments que va sofrint des de quatre segles. Per a aquesta gent incorregible l’Estat és la pàtria. Flandes, Itàlia, Filipines, Amèrica, tot ha estat pàtria espanyola. ¿Que els flamencs tenen diferent llenguatge dels homes que exerceixen l’hegemonia? Doncs aquell llenguatge es condemna, que la pàtria és una, el llenguatge també un sol, és el castellà, el del rei i dels ministres que dirigeixen des del cor de Castella aquell Estat format de països i de pobles diversos, amb el seu dret i els seus costums i la seva cultura, la seva llengua i la seva religió. Aquells pobles s’uniren al segle XVI, amb llaços de germanor i de respecte mutu, que es trencaren ben prompte, puix que la unitat nacional entesa a la manera de Felip II, no respecta res. O castellans o estrangers, no poden ésser altra cosa, i com que la naturalesa no es pot tòrcer pel sol voler dels homes, el dilema es resolgué fatalment en contra de la integritat de l’Estat. I els pobles que constituïren l’imperi de Carles de Gant, van separant-se un darrera l’altre de l’Estat espanyol, per no poder viure dintre de les imposicions d’una unitat forçada i mentidera. I els directors d’aquest Estat els veuen desfilar sense que escarmentin mai, i el que és pitjor, sense remordiments que fossin esperança d’esmena. [...] Nosaltres volem estar units per convenients llaços de germanor i no per imposicions forçades; volem respecte a la nostra llengua, al nostre dret i als nostres costums, i que se’ns reconeguin els organismes necessaris per poder desenrotllar les nostres activitats catalanes, tot i contribuint a l’avenç de la humanitat. I tot això ho creiem, no tan sols compatible, sinó necessari per a la salvació de l’Estat espanyol. Si els que dirigeixen a aquest creuen el contrari, l’únic nom escaient per a ells és el de separatistes perillosos; i si els deixessin fer, sortirien amb la seva.
De Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917) a La Veu de Catalunya (23-VII-1901). L’estat espanyol no escarmenta, tot i acumular fracassos durant segles.
Doncs després de 100 anys i escaig, sembla que els separatistes del centre s’han sortit amb la seva. Esperem que d’aquí a 99 dies ho puguem confirmar.
I si bé la germanor que mostrava en Prat de la Riba, potser també era una mica interessada, perquè teníem el mercat espanyol captiu per a les mercaderies que produïen els burgesos catalans en la ja cèlebre entente de les oligarquies catalanes i del poder central, i perquè cada 40 anys anaven bombardejant Barcelona perquè seguís essent espanyola, no deixa de ser cert que l’intent de regenerar, modernitzar, reestructurar l’estat sempre ha estat una constant d’aquesta burgesia que per fi ha vist que el poble li passa pel damunt. Que aquest poble no perdem la pistonada a l'hora de redactar la Constitució del a REpública Catalana perquè la veu de la gent es senti.
Josep Maria
I per si voleu carregar les piles escolteu aquest editorial del Món a Rac 1 d'en Basté.