agressió Pi de les tres branques

[jmllull .]

Davant el darrer intent de crispar-nos i fer-nos mal, elements espanyolistes han serrat una de les tres branques del Pí de les tres branques de Campllong.

 

Estan desesperats i aniran a més conforme passi més temps. Lluny d'enfrontar un debat seré i amb argumentacions que ens aniria bé a tots, continuen amb exabruptes i mentides, coaccions i intentant fer-nos por. NO ho aconsegueixen ni ho aconseguiran. 

Per l'editorial del Financial Times de la setmana passada, el problema no és Catalunya, (tot i que en Financial no desitja la independència) ni els seus governants que es comporten d'una manera extremadament democràtica i dialogant, intentant  i demanant, govern i oposició de cercar una solució a un problema polític que la població ha expressat, sinó que el problema per en Financial Times és en Rajoy a qui critica la seva falta de diàleg i de propostes.

Salut i paciència, tot arriba. (perquè si no arriba ho tenim molt cru)

Josep Maria

Us reescric l'editorial de vilaweb.

14.05.2014 Editorial

El poder que tenim

Vicent Partal, director de Vilaweb

El poder es pot expressar de moltes maneres, però n'hi ha una d'incontestable: el poder és l'absència de por. Per això proven de fer-nos-en. Amb amenaces verbals, amb insults, amb agressions de baixa intensitat. Com siga.

 

Ahir van serrar el Pi de les Tres Branques. Tothom sap que moltes de les estelades que hi ha a les entrades dels pobles han intentat tallar-les també --i per això moltes ara tenen peanyes reforçades. A la redacció de VilaWeb, constantment ens hi arriben testimonis personals d'insults, d'amenaces per carta, de pintades... L'agressivitat política de l'espanyolisme és des de fa mesos el pa de cada dia també al Principat. Llanos de Luna per dalt i l'escamot de la serra per baix. L'objectiu és canviar la realitat no per la via del convenciment, batalla que saben perduda, sinó per la via del temor. Però hi fracassen: no se'n surten i el temps va passant, molt de pressa.

 

Tot això creixerà i no crec que ningú sàpiga on acabarà. Ens esperen unes setmanes de provocacions i d'agressions, que segurament cada vegada seran més a la desesperada. Però la calma amb què el país les entoma, aquesta consciència que per més que ens furguen no en trauran res, és a parer meu el símptoma més evident i notable que som molt conscients de l'enorme poder que hem acumulat. I que sabem que n'hem de fer ús amb molta cura.

 

Clar i ras, volen desviar-nos del camí, fer-nos eixir de la ruta. Perquè saben que mentre ens hi mantinguem ells tenen la batalla perduda. Fixeu-vos com han canviat les coses tan sols aquestes darrers dies: l'editorial del Financial Times, la resolució de la Internacional Liberal, el suport explícit al procés per part dels candidats europeus dels liberals, els verds i l'esquerra anticapitalista, les declaracions de Desmond Tutu, la reacció del govern de l'Equador a l'intent del govern espanyol d'impedir una conferència de Pilar Rahola, fins i tot la lliçó pública que Cameron es va permetre de donar a Rajoy... I ara que ja tramuntem la carena, també en el front internacional, és just quan ens sentim més forts a casa. 

 

Avui som més poderosos que no ho havíem estat mai i, en conseqüència, estic cert que sabrem aguantar les provocacions. No perquè no ens enutge la seua actuació. No perquè no ens irriten. No perquè no ens faça enrabiar el seu cinisme. Tot és més senzill: sabrem aguantar les provocacions simplement perquè hem decidit que aquesta vegada és a nosaltres que ens toca guanyar. Tic-tac, tic-tac...