Sobre Ramon de Vilana-Perles
Joan Solé Camardons
Sebastià Sardiné, advocat fill d’Oliana, està treballant des de fa temps en la recopilació de documentació sobre Ramon de Vilana-Perles, el català que va moure els fils de l’imperi Germànic durant i després de la Guerra de Successió i que ja és reconegut per la revista Sàpiens “com un dels catalans més influents de tots els temps”.
Sebastià Sardiné, com un avançament del que serà el seu treball, té enllestides unes notes biogràfiques de Ramon de Vilana-Perles que inclouen una composició fotogràfica amb un dibuix de Francesc Riart, fet a partir de la fisonomia de Pau Vilana arquebisbe enterrat a la Catedral de Salerno, germà de Ramon Vilana.
Fins ara no s’ha trobat cap retrat d’aquest personatge, probablement aquest buit i el seu posicionament polític i ideològic, han influït, en el fet que un personatge tan important, hagués passat desapercebut per a una gran majoria de la població. Amb aquestes primeres notes biogràfiques podrem començar a conèixer la persona i el personatge olianès.
D’alguna manera la feina de Sebastià Sardiné enllaça amb el treball del malaguanyat Ernest Lluch que, recordem-ho, va fer una primera conferència a Oliana sobre aquest personatge i el seu temps. Posteriorment la conferència de Sebastià Sardiné, l’article de Sàpiens número 100 i ara aquestes notes biogràfiques són esglaons de coneixement històric, a l’espera d’una possible edició d’una obra més completa que ens farà entendre més i millor la nostra història local i nacional.
Per què un personatge de la talla de Ramon de Vilana-Perles ha estat un perfecte desconegut durant tant de temps? De fet, no n’hi ha cap biografia.
És per la suma de diversos factors. D’entrada, perquè hi ha testimonis de l’època que sí que han tingut ressò posterior entre els historiadors i que eren molt crítics amb ell: part del sector eclesiàstic, per exemple, o l’escrit 'Via fora els adormits!', obra probablement conjunta d’un anglès proper a Mitford Crowe i d’un català que no estava d’acord amb la manera com s’havien fet les coses durant la guerra, una opció ben lícita i lògica dels qui patien la repressió. Però és que, a més, De Vilana-Perles és un personatge esmunyedís, no pots seguir-li la pista quan t’interesses per ell. Sabem que la seva correspondència va ser amplíssima, superlativa, però no conservem les seves cartes, només les respostes que rebia de personatges importants. I és a partir de les respostes que es pot intentar deduir el contingut de les seves missives.
Creu que algunes d’aquestes cartes poden aparèixer entre la “nova” documentació que s’ha trobat a l’Archivio di Stato di Napoli?
No, no ho crec. No han aparegut enlloc. A més, el que hi ha a Nàpols és, bàsicament, la documentació del govern austriacista entre el 1705 i el 1714, especialment a partir de 1711, des que l’emperador se’n va a Viena. Són els papers que ens ensenyen el De Vilana-Perles gestor, les decisions que pren sobre la marxa: les que tenen a veure amb la guerra, amb els abusos de les tropes austriacistes, les que afecten el finançament que els britànics incomplien, la retirada de les tropes britàniques, els contactes amb la Conferència dels Comuns… És un munt d’informació que ens confirma i multiplica el que més o menys intuíem: que De Vilana-Perles tocava moltes tecles i que actuava com un primer ministre. Tenia molt més poder que el mateix virrei, sobretot per la seva bona relació amb l’emperadriu i el contacte directe que tenia amb Viena, amb Carles VI: era el seu home de confiança. Així ho corroboren els ambaixadors francesos a Viena.
És a dir, que el que ens aporta la troballa dels documents perduts de l’Arxiu de Nàpols és la constatació del seu paper central?
Ernest Lluch, el seu redescobridor, ja va dir que havia estat el català que havia tingut més poder de la història, però referint-se al seu paper a Viena, al costat de l’emperador, on va continuar exercint el seu càrrec de secretari universal, fins i tot en contra de la pressió de l’anomenat ‘partit alemany’, és a dir, els polítics de Josep I que eren allí abans que arribessin De Vilana-Perles i els austriacistes. Però, és clar, la confiança de l’emperador se l’havia guanyada a base de treballar incansablement a partir de 1705 a Barcelona, essent la mà dreta i l’esquerra de l’emperadriu. I treballant a l’ombra a favor dels catalans, perquè ell no era físicament a les negociacions de pau d’Utrecht, però no va parar d’escriure al príncep Eugeni de Savoia, el negociador imperial, preguntant-li com anava l’assumpte dels catalans —fins que aquest li va respondre que deixés d’escriure-li, que ja no hi havia res a fer!
És a dir, que el seu és un paper de protagonista entre bastidors…
Exacte. I el fet de no tenir pràcticament escrits seus encara ens el fa més anònim. Però des de Viena no va parar de treballar a favor dels exiliats. Tretze anys després d’acabada la guerra, el 1727, i aprofitant la bona sintonia amb Madrid arran de la pau de Viena (1725), va enviar tot un memorial de precs, perfectament justificats, perquè es reobrís la Universitat de Barcelona, remarcant que era una ciutat massa important i dinàmica perquè no en tingués. I així, un munt de reclams, alguns dels quals van ser atesos —el rescat de presoners, despenjar el cap de Moragues—, i d’altres no —l’abolició del cadastre—, però això ja era cosa de Felip V. Hi ha un moment en què Königsegg, l’ambaixador imperial a Madrid, li demana que no hi insisteixi més, que pot arribar a ser contraproduent perquè Felip odia els catalans tant com aquests l’odien a ell. Essent ja comte del Sacre Imperi, quina necessitat tenia de continuar-hi insistint, si no era per coherència ideològica, la mateixa que el va dur a la presó el 1704 per conspirar contra Felip V?
Al costat d’aquesta dimensió política, però, hi ha l’ombra de la corrupció i el benefici propi. Què hi ha de cert en tot plegat?
Però és que això, a l’antic règim, no estava regulat. Que algú m’expliqui la frontera que separava els interessos privats dels públics! L’Espanya borbònica del s. XVIII és la de la venda de càrrecs a gran escala, i arreu d’Europa els ministres amassaven fortunes. Només en casos molt flagrants de corrupció es produïen denúncies o investigacions. Els mateixos monarques governaven a partir d’interessos familiars. Evidentment que De Vilana-Perles va vetllar pels seus i va aprofitar la seva influència, al revés no s’entendria. El que passa és que ell era un polític de nova fornada, sense pedigrí nobiliari, i sobretot en els seus primers anys d’escalada social, quan es va convertir en secretari reial, va generar enveges entre els sectors privilegiats catalans, que el veien com un home que venia de baix i que arribava a les cotes més altes de poder.
I per més austriacista que fos, si no pertanyia a l’escalafó privilegiat, tot i tenir una posició econòmica respectable, com va aconseguir fer el gran salt?
Gràcies als seus vincles amb el notari Reverter, molt influent, i a la seva participació en la Conferència dels Comuns. A Catalunya, el 1697, es va formar aquest òrgan consultiu permanent, del qual formaven part representants del Consell de Cent, de la Diputació del General i del braç militar. Tot i que no tenia rang oficial —i no en va tenir fins al 1706, quan el va reconèixer l’arxiduc Carles III—, va convertir-se en l’autèntic govern a l’ombra i els seus dictàmens van ser assumits per les institucions catalanes de govern. El seu paper en tot aquest temps va ser de primeríssim ordre —Felip V va prohibir-lo el 1704, sense que fos oficial!— i, sobretot, tenia un funcionament molt dinàmic, en bona part perquè en formaven part ciutadans honrats procedents dels sectors emergents de la societat, burgesos i professionals com De Vilana-Perles. A través de la projecció que li va donar formar part d’aquest òrgan, De Vilana-Perles, que com a secretari reial va ser qui va llegir el discurs de proclamació de l’arxiduc com a Carles III, va pujar a la primera línia de poder.
Tot i que hi hagi estudis sobre la Conferència dels Comuns, la sensació és que també és una gran desconeguda avui en dia. A quin organisme s’assimilaria?
A cap. És un producte genuí que només és possible gràcies al sistema obert i participatiu de la política a Catalunya, el qual donava joc a sectors socials emergents fins al punt que van passar a primera línia en el govern del país. I és la seva mateixa existència, explicada amb tot detall per Eduard Martí, que ens permet entendre l’aferrissament dels catalans a l’hora de defensar les seves lleis i constitucions. S’ha estudiat i buscat què hi havia de similar a l’Europa de l’època, i no s’ha trobat res. Va néixer per suplir els dèficits derivats del control reial dels càrrecs que accedien a la Generalitat i el Consell de Cent per domesticar aquestes institucions, i es va convertir en l’òrgan director de la política catalana entre el 1697 i el 1714. La mateixa paraula de ‘comuns’, és a dir, de tots els catalans, és molt expressiva. Durant massa anys ens hem quedat amb els Casanova, Villarroel i els resistents de 1714, en bona part perquè eren els representants visibles de les institucions catalanes de govern…, però, en canvi, qui movia tots els fils durant la guerra era De Vilana-Perles; qui va conduir la política era la Conferència dels Comuns, i qui va negociar amb els militars francesos durant el setge de Barcelona va ser el comerciant Sebastià Dalmau. Aquests van ser, a banda de la Coronela i d’alguns militars i guerrillers, els homes decisius en aquell moment tan difícil de la nostra història.