ERC: el seny i la rauxa

[Joan-Pere PUJOL]

La història va plena de grans ingenus que fan avançar la humanitat

ERC: el seny i la rauxa

Miquel Mayol

Fou en un moment de gran rauxa col·lectiva, en el Maig del 68 francès, que, des de Perpinyà, uns quants joves rossellonesos prenguérem consciència de la immensa injustícia de la política de l'Estat francès envers la nostra comunitat nord-catalana. Seguint les modes intel·lectuals d'aleshores vam intentar conciliar la vulgata revolucionària d'aquesta profunda crisi de la societat francesa amb aquest catalanisme primigeni. Aquest fou l'inici d'una resistència activa que al llarg dels anys s'ha anat enfortint i que es troba avui en dia en un procés de clara "reconquesta".
En aquest gresol de formació catalanista que fou la Universitat Catalana d'Estiu, un dels primers llibres que se'ns donà a llegir, en el moment que descobríem, meravellats, que de Catalans n'hi havia també de l'altre costat de la ratlla, fou el Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives. Tot i la dificultat de llegir en una llengua que volíem fer nostra, però de què no ens havien ni parlat ni ensenyat, vam treure d'aquest llibre un inici de comprensió de la identitat col·lectiva dels nostres compatriotes, Alberes enllà.
Si recordi bé, un dels capítols d'aquesta admirable meditació, que el gran historiador havia tret del nostre passat, es titula: El seny i la rauxa. Les idiosincràsies d'aquesta índole són sempre criticables a causa de llur generalitat. Tanmateix, reflexionant sobre els esdeveniments d'aquests últims dies, m'ha tornat a venir a la memòria la bondadosa lliçó d'aquest mestre.
Josep-Lluís Carod-Rovira fou el "seny ordenador" d'ERC després dels rampells arrauxats de l'Àngel Colom, rampells als quals, un dia, al meu modest entendre, caldrà retre justícia. Per cert que no va quedar sol per posar seny a la casa del carrer Villaroel. Però ell fou la cara visible d'aquest esforç de molts anys durant els quals el partit, sense renunciar a la República catalana, es dedicà a proposar solucions als problemes de la bona gent: la feina, la casa, la salut, l'ensenyament, els peatges, els drets de la dona, els immigrats, la política de l'aigua, etc. Semblava que aquesta feina correspongués plenament al seu tarannà personal d'home cordial, assenyat, irònic, capaç de comunicar en un llenguatge entenedor, planer, tot i la seva vastíssima cultura. Fou ajudat, bé cal dir-ho, per un equip de dirigents relativament joves, abnegats, convençuts que sabien conciliar els ideals amb el pragmatisme de l'acció diària. I a la llarga, això, ajudat per unes circumstàncies favorables, ha fet que ERC retrobi, a les municipals primer, a les autonòmiques després, un paper polític digne de la seva història. El càrrec de conseller en cap, pactat en el marc del tripartit, li hauria permès posar al servei del país les qualitats que havia demostrat al cap de la formació republicana.
I ara la rauxa. Aquest encontre secret amb dirigents de l'ETA. Deu n'hi do, a casa meva, en la fidelíssima vila de Perpinyà. De passada vull dir que aquest encontre em sembla d'una higiene democràtica elemental. Fou oportú disculpar-se de no haver-ne assabentat -si bé és així- el president de la Generalitat?
Fou un acte arrauxat? És clar que sí. Primer, perquè després de tants anys de conformisme cofoi davant les envestides franco-espanyoles, fou un acte de clara ruptura. Després, perquè es podia témer que, tal com havia passat fa uns mesos amb l'encontre amb l'Otegi, la notícia s'escamparia, tal com va passar.
En fi, perquè podia també témer que els gendarmes hi intervinguessin per emmanillar tothom, ell inclòs. Suposo que en Carod no havia pas esperat la interpel·lació a la Cambra del Sr. Piqué per haver considerat aquesta hipòtesi. Tot i així va acceptar córrer aquests riscos per intentar convèncer els seus interlocutors que el camí pacífic de Catalunya cap a l'autodeterminació podia també ser seguit a Euzkadi. Per intentar convèncer-los de deixar de matar. S'ha parlat d'ingenuïtat. Sí, sense cap dubte. La història va plena de grans ingenus arrauxats que han fet avançar la humanitat. Podríem parlar de la immensa ingenuïtat d'un Gandhi o d'un Martin Luther King. Sense deixar Catalunya, quina ingenuïtat, la d'un Macià que amb un escamot d'uns quants eixelebrats pretén alliberar el país a partir de Prats de Molló. Quina ingenuïtat, la d'un Companys que l'octubre del 1934 proclama l'Estat català. Potser convé recordar aquí al Sr. Piqué que el primer fou emmanillat per la Gendarmeria francesa. Ingenuïtat i rauxa.
Aquests exemples mostren a bastament que aquest país que és el nostre, és ple de gent assenyada que ha sabut sempre retre homenatge als polítics coratjosos capaços de seny i, quan convé, de rauxa. Els temps han canviat? El país no és el mateix? Ho sabrem ben aviat.

Miquel Mayol. Diputat d'ERC al Parlament Europeu