Fau saubre que a l'epòca que lo Tintou a escrich sa gramatica, la
codificacion era pas fin fixada (mai sabe pas si 'l'es auei lol).
Per ai, as, a, avem, avètz, an, la costuma es pusleu de marcar ai, as,
avem, avetz, an sens accent. La segonda persona es realizada [a:], se
podriá notar "às" mas se fai pas.
Per senti - sentes - sent -sentem - sentètz - senton (bas-lemosin),
quò seriá pusleu senti, sentes, sent, sentem, sentetz, senton.
Sabes, l'i a totjorn quela genha de jamai marcar los accents sus "e" e
de los fugir per las autras vocalas.
M'es 'vis que podriam notar ai, às, a, avem, avétz/avètz, an/án, segon
la prononciacion, e senti, sentés, sent, sentem, sentétz/sentètz,
senton.
Totparier, l'accent pòt en lemosin remontar sus la penultima sillaba
si conten una vocala lonja (o diftongala), entravada o nasalizada,
donc "sèntes" es en teoria possible tot coma "sèntetz". Mas dins la
conjugason, me sembla que l'i a pertant mens de variabilitat, donc
quelas fòrmas siriàn de bon verifiar.
Qu'es per 'mor de quela variabilitat (mai que mai dins lo vocabulari)
que n'i a que vòlen pas jamai notar l'accent manca sus "ò".
ex. de remontada : sei móntat, ai pórtat, la màison, lo fenéstron,
Bragèirac... mas totjorn tornar (finala), montar (finala)... la natura
de la finala es donc importanta tanben. Afen, tot quòquí es pas
aleatòri, l'i a de las reglas que se pòden formular per chasque parlar
o grope de parlar.