Ara toca ser independentista!
Adeu España.Hola Catalunya
ISABEL-CLARA SIMÓ
"Ara ser independentista, malgrat els brams de la dreta espanyolista i
una part de l’esquerra, és 'normal': ja no està demonitzat"
No en tingueu cap dubte: les consultes sobiranistes del passat dia 13
han estat importantíssimes. Ara el món sencer sap que Catalunya vol la
independència. La difusió ha estat formidable. És cert que hi ha hagut
uns resultats inferiors als desitjats però superiors als esperats.
També és cert que en cap altre moment de la història haurien estat tan
bons. I sobretot, és cert que ara ser independentista, malgrat els
brams de la dreta espanyolista i una part de l’esquerra, és “normal”,
que ja no està demonitzat, que s’hi apunten ciutadans innocents
d’aquells que no volen enrenou. També és cert que alguns han fet una
feina magnífica i que d’altres s’han afanyat a sortir a la foto, com
era d’esperar. Sempre hi ha una desproporció entre les vegades que un
surt a la foto i la seva capacitat mental, organitzativa o moral. I
continuarà essent així. A Catalunya, com que som poca població, es
nota més.
No en tingueu cap dubte: la sisena copa del Barça ha posat el nom de
Barcelona, que ja estava de moda a bona part del món, a tot arreu, i
que això juga molt a favor de la nostra personalitat històrica, o, com
diuen els nostres enemics, juga a favor de l’identitarisme, que tant
els molesta.
No en tingueu cap dubte: la petició popular, acceptada al Parlament de
Catalunya, de prohibir les curses de braus, ha fet la volta al món.
Estic d’acord que hi ha catalans que en són afeccionats, però ja es va
cuidar el franquisme, amb l’aplaudiment general (i sense la protesta
dels andalusos), de fer confondre els símbols andalusos amb els
espanyols. Per això, arreu del món, fer un gest taurí vol dir Espanya.
Que ara siguin precisament els catalans els pioners de l’Estat a
suprimir la sangonosa festa, és una identificació més.
No en tingueu cap dubte: la política exterior espanyola és una pura
catàstrofe. Els pirates de Somàlia, el segrest a Mauritània de tres
cooperants catalans, el cas d’Aminetu Haidar, ple de contradiccions i
de pactes secrets, a més d’errors d’un calibre que esborrona, més els
discursos de Zapatero als àmbits internacionals, tan buits de
contingut que el petit prestigi d’Espanya per una transició sense sang
(?!) s’ha evaporat en un parell de compareixences.
No en tingueu cap dubte: ara podem. I jo crec que volem. Però no sé si
en sabem...
Informa: ELSINGULARDIGITAL.CAT