Manifest del Fòrum Babel.
Agustí Roig
la versió informàtica abans. En fi: en tot el que hem dit aquí al
voltant
del manifest en qüestió, jo el que he trobat a faltar és que es parlés
del manifest en si (si no m'he perdut res, tan sols hem tractat el pres-
tigi intelectual o no dels signataris i poc més).
Doncs bé: si algú s'anima amb el manifest en si, aquí el té.
Agustí Roig
--------------------------------------------
PER UN NOU MODEL DE CATALUNYA
Segon manifest del Fòrum Babel
La situació política a Catalunya és cada dia més preocupant. El Govern
nacionalista de Convergència i Unió, amb el suport, silenci o
complicitat de sectors influents de tot l’espectre polític, social i
cultural, està desenvolupant un model de Catalunya que genera tensions,
margina a una part important de la societat catalana i, subtilment, va
debilitant poc a poc - davant la passivitat, resignació o por de molts -
el eixos principals del gran pacte que va suposar l’aprovació de la
Constitució i l’Estatut.
Aquest document no té per objecte criticar l’actual Govern de CiU per
desacords amb aspectes sectorials de la seva actuació pública, com fóra
el cas de la regressió que deriva de les actuals polítiques de benestar
social (ensenyament, sanitat, treball), la insuficient inversió en
infraestructures, la ineficàcia de la gestió administrativa o l’augment
incessant del dèficit financer. Més enllà d’aquestes i altres
crítiques, que serien del tot justificades, volem centrar l’atenció en
elements més estructurals i de fons, en certa manera previs a l’acció
política, que condueixen a la societat catalana cap un model que no es
correspon ni amb el que majoritàriament es desitjava als inicis de la
nostra democràcia ni amb el que posen de manifest diverses expressions
lliures i públiques de molts catalans d’avui.
Darrerament, sectors molt significatius de Catalunya han començat a
discrepar en veu alta sobre el model de país que s’està construint. Les
discrepàncies públiques sobre certs principis fins avui inqüestionables,
pel fet de considerar-se quasi bé com a sagrats, apunten cap a la
necessitat d’ un debat obert per revisar el model. Aquest document vol
ser una contribució al debat. D’una banda, pretén fer reflexionar sobre
els aspectes més negatius de l’actual política nacionalista; de l’altra,
pretén també establir uns principis alternatius sobre els quals
fonamentar una Catalunya basada en ciutadans autènticament lliures i en
institucions polítiques realment democràtiques.
I
L’origen immediat de la Catalunya actual el trobem en el pacte social i
polític al qual van arribar, en els darrers anys del franquisme i en l’
època de la transició, els ciutadans representats per la majoria de les
forces democràtiques, i que es va expressar políticament en la
Constitució i l’Estatut. D’acord amb aquest pacte, Catalunya, entesa com
el conjunt de ciutadans que formen una específica realitat social i
cultural, havia d’estar dotada d’unes institucions pròpies, dins del
marc constitucional de l’Estat espanyol, per tal de gaudir d’ un ampli
autogovern, garantir el lliure ús de les dues llengües utilitzades pels
ciutadans catalans i protegir el patrimoni cultural, tot respectant la
pluralitat existent a la societat.
Arran de la formació del primer govern presidit per Jordi Pujol després
de les eleccions de 1980 i, de manera molt més clara, després del triomf
de CiU, per majoria absoluta, quatre anys després, aquest pacte va
començar a esquerdar-se sigilosament des de diversos fronts, juntament
amb l’ampli i sòlid consens anterior. Des de la coalició governant, des
de determinats mitjans de comunicació - en molts casos públics - i des
d’altres sectors nacionalistes de Catalunya, es va establir una nova
doctrina oficial que es pot expressar en els següents postulats bàsics:
1r. Els ciutadans de Catalunya es divideixen en dues categories:
catalanistes i espanyolistes.
Ningú no pot defugir aquesta dicotomia simplista, segons dicta la
doctrina oficial. Els titllats d’ espanyolistes no estan legitimitats
per exercir càrrecs o funcions públiques ni tasques de responsabilitat
cívica, social o cultural. Tot atac a les posicions nacionalistes es
converteix en un atac contra Catalunya i tot dissident de la doctrina
oficial en un anticatalà. D’altra banda, Espanya - l’Estat espanyol,
com se’l designa habitualment - és considerat un país exterior i estrany
a Catalunya, del qual els catalans no formem part. Tenint en compte els
sentiments i l’origen familiar de molts catalans, aquestes posicions
creen continues tensions internes i generen enemistat amb la resta
d’espanyols.
2n. Només és cultura catalana aquella que es fa en llengua catalana.
No es reconeix la pluralitat cultural catalana. Les institucions
autonòmiques - conculcant el principi constitucional d’igualtat - no
donen el mateix tracte a les manifestacions de les diverses cultures, i
atorguen una desproporcionada preferència - en moltes ocasions, l’
exclusivitat - a les que responen als postulats del nacionalisme
català. Un cas significatiu, d’aquest poc respecte per la igualtat i el
pluralisme, és el de les ajudes de la Generalitat per realitzar
activitats culturals que la ideologia nacionalista no considera com a
pròpies; en aquest cas, les subvencions son assignades, en virtut d’una
orientació paternalista i xenòfoba, des del Departament de Benestar
Social i no, com seria pertinent, des del Departament de Cultura.
3r. El català és l’única llengua pròpia de Catalunya.
La política lingüística té com a finalitat convertir el català en
llengua única i obligatòria de totes les institucions, amb una clara
opció pel monolingüisme que no es correspon amb la realitat lingüística
existent. Especialment greu és la repercussió d’aquesta política en l’
ensenyament, que estableix el català com a llengua vehicular única, tant
de les activitats docents com no docents. D’aquesta situació, els
principals perjudicats son dos grups socials. Primer, i per damunt de
tot, en surten perjudicats els sectors socials econòmicament més dèbils
provinents, en primera o segona generació, de la immigració. Aquests, a
més de viure en un entorn cultural marginat, es troben escindits entre
la llengua materna d’aprenentatge familiar i la que els és imposada per
l’administració educativa. Sense més recursos que els públics per
resoldre satisfactòriament aquesta situació de dualitat cultural, és
evident que la seva igualtat d’oportunitats apareix molt restringida en
comparació amb els sectors autòctons més benestants. Els altres
perjudicats per aquesta política educativa són els alumnes provinents
d’un entorn cultural totalment catalanoparlant que, malgrat les
facilitats que dóna la nostra societat per incorporar el castellà a la
pròpia personalitat des de petits, resulten víctimes d’una política
sectària d’ensenyament monolingüe en català, que repercutirà molt
negativament en el seu futur.
4t. L’estatut d’autonomia és insuficient per a les necessitats
d’autogovern de Catalunya.
De manera reiterada, s’invoca la necessitat d’arribar a un ambigu i
imprecís ideal d’independència, sent l’Estatut i les institucions
actuals simples instruments de caràcter transitori cap a una definitiva,
per bé que mai clarament explicitada, sobirania de Catalunya. Ja que
Catalunya no constitueix l’ Estat independent que, segons el punt de
vista nacionalista, de dret li pertocaria, les institucions autonòmiques
han d’actuar com si fossin els òrgans d’aquest Estat imaginari: el desig
de tenir un Estat propi es sublima, així, en el terreny simbòlic. En
aquest context, s’estableix una constant comparació amb les altres
comunitats autònomes, exigint per a Catalunya un injustificat tracte de
privilegi respecte a la resta d’Espanya, cosa que provoca una creixent
sensació d’insolidaritat dels catalans respecte dels altres ciutadans
espanyols. Més encara, la permanent tensió creada pel nacionalisme és
aliena als interessos quotidians dels ciutadans de Catalunya.
Aquests quatre factors trenquen el consens inicial perquè son expressió
d’una determinada ideologia nacionalista, promoguda per CiU i acceptada
- implícitament o explícitament - per altres partits, i que s’ha
convertit en l’ ideologia oficial dels poders públics, i amb més o menys
intensitat, també d’amplis sectors de la societat civil. En algunes de
les seves formes, és una ideologia contrària als principis democràtics:
divideix els ciutadans de Catalunya en bons i dolents per raó de les
idees, no respecta el pluralisme cultural i lingüístic i, en definitiva,
pretén amagar la Catalunya real constituint una artificiosa Catalunya
oficial. L’escassa participació dels ciutadans en les eleccions al
Parlament de Catalunya fa palesa l’exclusió social i cultural que
aquesta política comporta i beneficia així uns partits polítics i uns
sectors socials molt determinats.
II
Davant d’ aquesta situació, creiem que cal un model de societat i de
comunitat política que es vertebri sobre quatre eixos fonamentals.
1r. Ciutadania
En un Estat democràtic de Dret, el ciutadà és el subjecte de la vida
política. Com a tal ciutadà gaudeix d’igualtat de drets i deures, i
participa, a través d’una diversitat de canals, en l’Estat i en la
societat, per tal de sentir-se autoobligat per les lleis democràtiques.
Ni la història, ni la llengua, ni el territori, ni la cultura, ni la
ètnia, no poden ser transformats en subjectes socials, que limitarien la
llibertat dels ciutadans i els convertirien en objectes subordinats. Al
contrari, són els ciutadans, únics sobirans, els que han de decidir
quina ha de ser l’organització social, cultural i política que
lliurement escullin.
Catalunya, per tant, no és altra cosa que el conjunt dels seus
ciutadans. Els nacionalistes que es consideren els guardians de les
essències de la pàtria no fan res més que convertir uns trets
identitaris, per definició canviants, en una ideologia fossilitzada al
servei d’un determinat control social. La identitat només es pot
predicar de les persones individuals, i en el seu cas, més enllà de
visions estereotipades, hauríem de parlar de la identitat real d’un
país com el resultat del lliure exercici de l’activitat humana en un
moment determinat de la història. Quan el nacionalisme converteix una
pretesa identitat colectiva en limitadora dels drets individuals dels
ciutadans, a fi i efecte de crear una falsa solidaritat social, està
contravenint els principis de llibertat i d’igualtat que legitimen tota
democràcia. Només una Catalunya de ciutadans pot ser realment
democràtica.
2n. Pluralisme
La ideologia nacionalista és democràticament legítima com opció personal
i social. És una exigència democràtica de l’ordenament constitucional
vigent protegir la llibertat d’idees i creences dels individus i la
pluralitat de partits i d’associacions amb ideologies diferents. No és
legítim, però, convertir el nacionalisme en la ideologia oficial d’un
país i d’unes institucions polítiques. Per tant, en una societat plural
com és la nostra, no pot existir en cap matèria una única ideologia,
creença, partit o associació.
D’altra banda, si bé els sentiments de pertinença a un grup social,
cultural o ideològic són també, com és obvi, legítims, no ho és
condicionar en nom seu l’actuació dels poders públics i introduir
desigualtats en els drets dels ciutadans. Cal, en conseqüencia, crear
iguals condicions per tal que totes les persones puguin integrar-se als
grups socials, culturals i ideològics que escullin lliurement. Només
així, més enllà de la Catalunya culturalment homogènia que pretén el
nacionalisme, podrà expressar-se la Catalunya plural i canviant, la
Catalunya realment existent. Sense l’obsessió per unes arrels comunes i
un destí unitari, la cultura catalana oficial serà, finalment, allò que
sempre ha estat la cultura catalana real: el conjunt de fets culturals
produïts a Catalunya.
3r. Bilingüisme
La política sobre la llengua ha de ser l’expressió de la realitat
lingüística existent a una societat determinada. Aquest és el primer
principi de tota política lingüística. L’Estatut de Catalunya, quan
reconeix el català i el castellà com a llengües oficials, no fa res més
que ser coherent amb aquest principi. En efecte, la societat catalana és
socialment bilingüe, i això vol dir que les dues llengües oficials són
utilitzades com a instruments habituals de comunicació dels ciutadans de
Catalunya.
El segon principi de la política lingüística és el de lliure opció de
llengua, segons el qual cada individu té total llibertat per decidir
quina llengua vol utilitzar en les seves relacions amb els altres
individus i amb els poders públics.
El tercer gran principi estableix que tota llengua minoritària - i el
català, óbviament, ho és - ha de rebre un tracte especial, consistent en
mesures de protecció i foment de les seves expressions culturals. El
límit d’aquestes mesures ha de ser, però, el dret a la lliure opció
lingüística dels individus. En el cas de Catalunya, el que s’ha de
protegir molt especialment és el bilingüisme, l’autèntic fet diferencial
del nostre país.
Aquests principis fan necessària una nova política lingüística basada en
el bilingüisme, especialment urgent en el camp de l’ensenyament. En
efecte, s’ha de desenvolupar una nova educació culturalment bilingüe que
consisteix en que les dues llengües oficials siguin les llengües
vehiculars al llarg de tots els cicles de l’ensenyament obligatori, tant
en activitats docents com no docents, i sense separació dels alumnes en
aules diferents per raó de llengua.
4t. Federalisme
El federalisme defensa que el poder de l’Estat es reparteixi de forma
plural entre les institucions centrals, els territoris federats (estats,
länder, regions, comunitats autònomes) i els ens locals (municipis,
comarques, comtats, províncies). Més enllà d’ independentismes i
sobiranismes que pretenen repetir a escala reduïda un passat
protagonitzat pels Estats centralistes nacionals, l’Estat federal,
gràcies a la distribució territorial de l’ús del poder polític, realitza
millor la igualtat jurídica de tots els territoris, garanteix una més
gran participació popular en l’exercici del poder polític i procura un
control democràtic més directe de tots els poders.
L’Estat de les Autonomies és una de les múltiples formes que pot adoptar
l’Estat federal. El repartiment territorial del poder polític que ha
suposat l’Espanya autonòmica és una experiència històrica enormement
positiva que ha permés reflectir el pluralisme de la societat espanyola
i ha reforçat la solidaritat de tots els seus ciutadans. Així doncs,
l’Estat, les comunitats autònomes i també els municipis - avui els grans
postergats - cal que siguin els protagonistes d’aquest repartiment
territorial del poder que ha d’inspirar-se en els principis de
pluralisme, proximitat al poder, eficàcia i solidaritat
interterritorial.
****
Els signants d’aquest document fem públiques aquestes reflexions en un
moment en que la societat catalana comença a reaccionar contra les idees
dominants en els darrers divuit anys. Creiem, doncs, que hi ha motius
per a l’optimisme. Per tant, animem tots els ciutadans i ciutadanes,
totes les associacions, partits i sindicats, que expressin la seva
opinió sobre aquests temes, sense inhibicions ni temors, ja que estem
convençuts que només després d’un debat obert i un ampli diàleg podrà
la societat catalana superar l’empobridora situació actual, i
contribuir amb totes les seves energies a la construcció d’una societat
més lliure i igualitària.
Juny de 1998
Agustí Roig
franfg wrote:
> Ignasi Guardans
> Advocat
> La Vanguardia
>
> Dijerón: levantemos una ciudad y una torre, que alcance hasta el cielo, y
> hagámoslo un nombre para no ser dispersados por toda la tierra.Y dijó Yahvé:
> He aquí que juntos son un solo pueblo, y que tienen una sola habla.Vayamos,
> y confundamos allí mismo su habla, para que no se entiendan entre ellos.Por
> eso se llama babel, porque es allí donde Yahvé confundió a toda la tierra."
> Con estos antecedentes, el Foro de denominación biblica debería saber lo que
> se hace.Por que si algo resulta claro en la tradición milenaria que arranca
> con el Génesis es que Babel, por encima de cualquier cosa no es precisamente
> sinónimo de paz lingüística, ni siquiera de construcción de un proyecto que
> pueda ser compartido por muchos.
> Babel es, aunque en un principio así no lo quisierán sus componentes siónimo
> de división, ruptura, de descomposición y conflicto.
> Es cierto que una sociedad madura como la catalana es compleja y plural, y
> repele modelos que puedan no encajar con la realidad tal como es.
> Como es también desgraciadamente falso pretender que el catalán ha entrado
> en una fase de normalidad que haga innecesaria toda politica lingüística.
> hay en ese Foro demasiada gente inteligente, y prudente en otros ámbitos,
> como para que no sean conscientes de que puede llevar a esta sociedad a un
> enfrentamiento de los que obligan al "conmigo o contra mi". No deben
> existir Tabúes en democracia.pero en materia lingüística, quien inicie un
> debate, y más si se permite su uso como arma política, lamentará haber
> aparcado el "seny" cuando el cenáculo intelectual se pase a la calle, donde
> se hacen imposibles los matices.
Trobo molt encertat per part seva:
(a) Que reprodueixi paraules d'altres. Diu menys ximpleries.
(b) Tot i així, hi ha alguna incorrecció: el segon manifest del
Fòrum Babel no diu que el català ja es trobi en una fase de
normalitat que faci innecessària tota política lingüística.
(c) El "seny" potser es troba a faltar a CiU quan utilitza la
llengua electoralment, enviant tots els decrets que està enviant
(pel demés, raonables), amb clares motivacions electoralistes,
per tal de fer oblidar al seu electorat més nacionalista el suport
al govern del PP. Jo diria que és un ús irresponsable, com a
arma política, del tema de la llengua. Ús que no ens hauria de
sorprendre: ja teníem abans les quotes a la premsa en català,
que van desaparèixer quan va sortir el "Diari de Barcelona".
Ambdós fets demostren, al meu entendre, com per davant
de Catalunya, CiU posa els seus interessos de partit.
Agustí Roig
Agustí Roig
cathack wrote:
Una prèvia, abans d'entrar en matèria:
> Noooooo ;) nomes ho anomeneu com de passada, oi?
El teu ús de la segona persona del plural és clarament injustificat.
No sóc firmant del segon manifest del Fòrum Babel, no compar-
teixo les seves opinions (no totes). Ja entraré en matèria, però
per resumir, subscric les crítiques que els feia en Josep Ma. Fra-
dera a "El Pais". Si he enviat aquest manifest és perquè em sem-
blava un xic pobre el debat que havíem tingut fins al moment, en
què de cap manera s'entrava en el contingut del manifest, sinó
en desqualificacions (no massa brillants) dels seus signataris.
Agustí Roig
Agustí Roig
xic estrany. És clar que en aquest cas, malgrat el que [no]
entén en cathack, no és ben bé així.
Anem per feina. Per no fer un missatge excessivament llarg,
aniré comentant punts per separat.
> Des de la coalició governant, des
> de determinats mitjans de comunicació - en molts casos públics - i des
> d’altres sectors nacionalistes de Catalunya, es va establir una nova
> doctrina oficial que es pot expressar en els següents postulats bàsics:
>
> 1r. Els ciutadans de Catalunya es divideixen en dues categories:
> catalanistes i espanyolistes.
> Ningú no pot defugir aquesta dicotomia simplista, segons dicta la
> doctrina oficial. Els titllats d’ espanyolistes no estan legitimitats
> per exercir càrrecs o funcions públiques ni tasques de responsabilitat
> cívica, social o cultural. Tot atac a les posicions nacionalistes es
> converteix en un atac contra Catalunya i tot dissident de la doctrina
> oficial en un anticatalà. D’altra banda, Espanya - l’Estat espanyol,
> com se’l designa habitualment - és considerat un país exterior i estrany
>
> a Catalunya, del qual els catalans no formem part. Tenint en compte els
> sentiments i l’origen familiar de molts catalans, aquestes posicions
> creen continues tensions internes i generen enemistat amb la resta
> d’espanyols.
Tot i no sent desencertada la crítica a la visió maniquea de
Catalunya que pretén construir el nacionalisme català, pel
que fa a la marginació estricta d'"espanyolistes" dels càrrecs
o funcions públiques, ho trobo fora de lloc. Al capdavall,
suposant que fos així, seria el mateix tipus de marginació
que realitza un PP, o que va realitzar el PSOE, amb les
persones que no li són, o li eren, favorables. Això no vol dir
que aplaudeixi tal mena de "depuracions": tan sols assenyalo
que la que realitza CiU és perfectament equiparable amb
les d'altres forces polítiques.
D'altra banda, la divisió entre "espanyolistes" i "catalanistes"
que afirma el manifest és inexacta. Segons totes les enquestes
d'opinió, llevat de dues minories que estrictament parlant
podrien qualificar-se exclusivament com a tals (en el sentit
que els seus sentiments nacionals són exclusivament espanyols
o catalans), el que sembla repetir-se un i altre cop és l'existència
d'un 70% que se senten catalans i espanyols a la vegada (en
diversos graus). Per tant, no sembla que hores d'ara,
afortunadament, es doni aquest trencament radical en la
societat catalana.
Una altra cosa, és que per part dels nacionalistes catalans
també s'afirmi que hi ha tal trencament. Naturalment, però,
ells no ho presenten com a tal: hi hauria d'una banda, *el
poble de Catalunya*, tot plegat, i d'altra, una colla de
*funcionaris histèrics* castellanoparlants, més algun botifler
amb sentiments d'auto-odi.
Més enllà de les anècdotes, aquesta tesi es sustenta en una
postura *oficial* que els mitjans de comunicació (TV3 en
particular) de la Generalitat alimenten dia sí i altre també,
amb reconstruccions del passat recent tan tendencioses com
la de presentar la Guerra Civil espanyola com una guerra
contra Catalunya (no haurien existit els "catalans de Burgos",
no haurien existit els catalans franquistes que estudia Ignasi
Riera en el seu darrer llibre; en sentit contrari, els jornalers
andalusos, els republicans de Badajoz massacrats a la plaça
de toros devien format part dels franquistes també).
O presentar la lluita antifranquista com a protagonitzada
exclusivament pel sentiment nacional català i pels nacionalistes.
I ja té pebrots oblidar-se'n de qui va protagonitzar-la gairebé
en exclusiva, sobre tot en els moments en què la gent s'havia
de jugar la pell de veritat: els comunistes catalans del PSUC.
Per resumir aquests dos aspectes (recolzament de la dreta
catalana a Franco i al franquisme, protagonisme de l'esquerra
i dels comunistes catalans en la lluita antifranquista), que el
nacionalisme nacionalista convergent vol fer oblidar com sigui,
trobo interessant recordar una anècdota que reprodueix Borja
de Riquer en el seu llibre "L'últim Cambó. La dreta catalanista
davant la guerra civil i el primer franquisme." (Eumo Editorial,
1996): assabentat de les crítiques que rebia en els pamflets
(escrits en català) que amb penes i fatigues editaven els
comunistes catalans exiliats a França des dels camps de
concentració, manifestà que els tals pamflets eren un atemptat
a la llengua catalana de més alçada que un "hábleme usted en
castellano" etzibat per un sargent de l'exèrcit franquista.
Però una visió maniquea de la realitat i la Història (la nacio-
nalista catalana-convergent) no excusa l'altra (la del Fòrum
Babel).
Agustí Roig
cathack
Agustí Roig escribió en mensaje <35A30872...@mx3.redestb.es>...
************
Totalemnt d'acord amb aixo Agusti :)
SI que es cert la marginacio de certa gent al si de l'administracio publica
catalana, pero NO es cert que els discriminats siguin exclusivament els
espanyolistes.
A l'administracio catalana (sobretot alts carrecs) no es divideix la
poblacio entre catalanistes (bons) i espanyolistes (dolents).
A l'administracio, la poblacio es divideix entre simpatitzants (i en als
carrecs militants) de Ciu i no simpatitzants de Ciu. Els independentistes
(per exemple, que no els unics) estan tan discriminats en els carrecs
oficials com els simpatitzants del PSOE, IC, UE, PP, etc.
Aquesta diferencia (no tots els catalanistes estan ben vistos a
l'administracio) desmunta tota la dialectica catalanisme/espanyolisme del
manifest babelia.
CIU fa exactament el mateix que el PSOE quant governava o el PP ara que
governa. Aixo es criticable evidentment, pero no s'ha de veure estrategies
de divisio de la societat entre catalanistes i espanyolistes. La unica
realitat es que els partits que governen intenten copar els llocs de les
administracions amb gent propera, aixi com eliminarne la dissidencia
d'elements "hostils".
Aixo es totalment criticable, tenen tot el teu dret (i si m'apures
obligacio) com a democrates, pero on la caguen els babelians es al
inventarse suposades divisions entre catalanistes i espanyolistes, perque es
absolutament fals.
*****************
Evidentment, CIU es un partit de dretes, et penses que deixara a les
esquerres la medalla de la lluita antifranquista?.
Per a mi, la historia es quasi sinonim de manipulacio (I si es tracta de
fets recents encara mes).
I normalment tendeixen a manipular la historia tant els d'una banda com els
de l'altre. Es cert que la guerra civil espanyola no va ser una guerra
exclusivament contra catalunya. I es cert també que la "creuada" franquista
tenia un component anticatala fortissim (i llavors el catalanisme era
majoritariament d'esquerres).
Fins aviat :)
CatHack
Agustí Roig
cathack wrote:
> Hola a tothom :)
Hola.
He llegit el teu segon missatge d'aquest fil, un cop enviat
el meu comentari que començava dient que no m'havies
entès. Demano disculpes, perquè obviament soc jo qui
no t'havia entès.
Agustí Roig
mcd
<ar...@mx3.redestb.es> wrote:
Salut Company
He llegit la teva niu hi he fet algunes puntualitzacions,
aviam que et semblen.
>Tot i no sent desencertada la crítica a la visió maniquea de
>Catalunya que pretén construir el nacionalisme català, pel
>que fa a la marginació estricta d'"espanyolistes" dels càrrecs
>o funcions públiques, ho trobo fora de lloc. Al capdavall,
>suposant que fos així, seria el mateix tipus de marginació
>que realitza un PP, o que va realitzar el PSOE, amb les
>persones que no li són, o li eren, favorables. Això no vol dir
>que aplaudeixi tal mena de "depuracions": tan sols assenyalo
>que la que realitza CiU és perfectament equiparable amb
>les d'altres forces polítiques.
Una mica més light hi ha gent de CiU que te passats franquistes i
ara tenen carrecs, a més del firmants del foro no han tingut
problemes per ocupar llocs d´importancia i ningú els ha discriminat.
A CiU li fa més por un rival independentista (ERC) que tots els PsoE
i PP junts que ja esta acostumat i l´electorat està bastant definit.
>
>D'altra banda, la divisió entre "espanyolistes" i "catalanistes"
>que afirma el manifest és inexacta. Segons totes les enquestes
>d'opinió, llevat de dues minories que estrictament parlant
>podrien qualificar-se exclusivament com a tals (en el sentit
>que els seus sentiments nacionals són exclusivament espanyols
>o catalans), el que sembla repetir-se un i altre cop és l'existència
>d'un 70% que se senten catalans i espanyols a la vegada (en
>diversos graus). Per tant, no sembla que hores d'ara,
>afortunadament, es doni aquest trencament radical en la
>societat catalana.
No t´hen refiis de les enquestes varien segons la pregunta, la
gent no li agrada definir-se gaire i contestar català i espanyol
queden bé amb tothom (seran votants potencials de CiU????).
>
>Una altra cosa, és que per part dels nacionalistes catalans
>també s'afirmi que hi ha tal trencament. Naturalment, però,
>ells no ho presenten com a tal: hi hauria d'una banda, *el
>poble de Catalunya*, tot plegat, i d'altra, una colla de
>*funcionaris histèrics* castellanoparlants, més algun botifler
>amb sentiments d'auto-odi.
Em sembla que el trencament que defensen els nacionalistes (no tots
son CiU) es polític no social la divisió entre catalanistes i
espanyolistes l´he vist més desde sectors espanyols.
Aquí, crec jo ,intenten no excluir socialment, la definició clasica
de català "Qui viu i treballa a Catalunya" altres com "els nous
catalans" sempre han intentat integrar.(sempre pots trobar excepcions)
També desde "Madrid" fan "discriminacions" pel sol fet de ser català
(com si estigues mal vist o tinguesis de demanar perdó), quan van ser
Narcis Serra, Sole Tura al govern amb el soe els diaris deien
"desembarco de catalanista" o si havia masses catalans en canvi ningú
es plantegava si hi havia molts andalussos (sense ofendre a ningú)
Felipe, Guerra etc .
>
>Més enllà de les anècdotes, aquesta tesi es sustenta en una
>postura *oficial* que els mitjans de comunicació (TV3 en
>particular) de la Generalitat alimenten dia sí i altre també,
>amb reconstruccions del passat recent tan tendencioses com
>la de presentar la Guerra Civil espanyola com una guerra
>contra Catalunya (no haurien existit els "catalans de Burgos",
>no haurien existit els catalans franquistes que estudia Ignasi
>Riera en el seu darrer llibre; en sentit contrari, els jornalers
>andalusos, els republicans de Badajoz massacrats a la plaça
>de toros devien format part dels franquistes també).
Es cert, pero també hi ha més repressió per l´idioma cultura que
d´altres jocs, pero en general no crec que els governs (CiU, PSOE,
PP) estiguin gaire interessats a entrar en profunditat el que va
passar y lo que va ser la dictadura.
Fa poc Pujol seria més correcte dir la Generalitat va fer un monument
a Companys, va ser un dia entre setmana pel matí i d´amagatotis i
sense una dedicatoria de qui va ser.
També fa poc van fer una serie a Tv2 sobre l´anarquisme durant la
guerra civil a una hora de "màxima audiencia" a partir de la 1 o
les 2 de la matinada una hora a l´abast de tothom entre son i son
mires la tele.
>
>O presentar la lluita antifranquista com a protagonitzada
>exclusivament pel sentiment nacional català i pels nacionalistes.
>I ja té pebrots oblidar-se'n de qui va protagonitzar-la gairebé
>en exclusiva, sobre tot en els moments en què la gent s'havia
>de jugar la pell de veritat: els comunistes catalans del PSUC.
No t´oblidis de la CNT i a Catalunya ERC i el Front Nacional
de Catalunya (FNC) que aplegaba un pupurri de partits nacionalistes
més tard l´Assemblea de Catalunya dintre hi havien tots els partits
catalans de l´epoca parlamentaris i molts extraparlamentaris, al
final es va fer punyetes i cada u pel seu compte pero això ja es
un altre guerra.
>Per resumir aquests dos aspectes (recolzament de la dreta
>catalana a Franco i al franquisme, protagonisme de l'esquerra
>i dels comunistes catalans en la lluita antifranquista), que el
>nacionalisme nacionalista convergent vol fer oblidar com sigui,
>trobo interessant recordar una anècdota que reprodueix Borja
>de Riquer en el seu llibre "L'últim Cambó. La dreta catalanista
>davant la guerra civil i el primer franquisme." (Eumo Editorial,
>1996): assabentat de les crítiques que rebia en els pamflets
>(escrits en català) que amb penes i fatigues editaven els
>comunistes catalans exiliats a França des dels camps de
>concentració, manifestà que els tals pamflets eren un atemptat
>a la llengua catalana de més alçada que un "hábleme usted en
>castellano" etzibat per un sargent de l'exèrcit franquista.
Que Ciu "s´oblidi" de la historia i que hagi catalans que han
col.laborat amb franco, no vol dir que tots ho hagin fet, també
han tingut la seva repressió, el mateix Pujol va estar dos o tres
anys a la presó. Es pogut estar a casa amb la butxaca plena
tranquilament.
>
>Però una visió maniquea de la realitat i la Història (la nacio-
>nalista catalana-convergent) no excusa l'altra (la del Fòrum
>Babel).
Crec que no son comparables:
- CiU: es un partit, no representa a tota Catalunya ni a tots els
nacionalistes catalans (recorda la votació sobre el dret de
l´autodeterminació que van fer primer al parlament i després als
ajuntaments donant-li suport a petició d´ERC havia ajuntaments de
CiU que van votar en contra i algun de PP que va votar a favor).
- El govern de la Generalitat que ara es CiU (demà pot ser un altre)
ha estat escollit democraticament i les lleis les ha aprovat el
Parlament de Catalunya.
- El foro ha fet un manifest expressant lliurement la seva opinió,
Poden parlar per ells i els que li donen suport
no per tothom, i si no hi hagues llibertat "Como con Franco
pero al reves" estarien prohibits i persegits.
Salut
>
>
>
franfg
Agustí Roig escribió en mensaje <35A2F6A4...@mx3.redestb.es>...
Trobo molt encertat per part seva:
(a) Que reprodueixi paraules d'altres. Diu menys ximpleries.
franfg:
Veig que conserva el seu estil de savi de villa trista.
(b) Tot i així, hi ha alguna incorrecció: el segon manifest del
Fòrum Babel no diu que el català ja es trobi en una fase de
normalitat que faci innecessària tota política lingüística.
franfg:
Pitjor encara talos, parla amb claredat d'una suposada marginació de bona
part de la societat catalana i, subtilment, va debilitant poc a poc - davant
la passivitat, resignació o por de molts -.
Senzillament infecte i pervers.
(c) El "seny" potser es troba a faltar a CiU quan utilitza la
llengua electoralment, enviant tots els decrets que està enviant
(pel demés, raonables), amb clares motivacions electoralistes,
per tal de fer oblidar al seu electorat més nacionalista el suport
al govern del PP. Jo diria que és un ús irresponsable, com a
arma política, del tema de la llengua. Ús que no ens hauria de
sorprendre: ja teníem abans les quotes a la premsa en català,
que van desaparèixer quan va sortir el "Diari de Barcelona".
Ambdós fets demostren, al meu entendre, com per davant
de Catalunya, CiU posa els seus interessos de partit.
franfg:
D'altres pensem que en Josep Borrell i el seu maniqueisme, constatat per
tots aquells que hagin seguit el seu discurs polític ha demostrat sempre el
seu tarannà, la seva ambició sense mesura i un rebuig quasi patològic a tot
el que soni a nacionalisme català (que no espanyol, perquè és el dels bons).
Borrell té ambició de Moncloa, i això el fa encara més agosarat, més
anticatalà (si no, vegeu la seva comprensió pel Foro Babel) i més
lerrouxista per a satisfer el seu desig immoderat de protagonisme. Sembla
mentida, però, que no comprengui que (malgrat que no li agradi) és català i,
encara que sigui dels bons, això el marca davant Madrid i la resta
d'Espanya.
Sr. Borrell, vostè no arribarà a la Moncloa. El seu orgull i manca de
realisme no li permeten analitzar altres intents precedents i segurament més
desinteressats (Cambó, Roca...) que no van reeixir pel fet d'ésser catalans.
El fet de manifestar-se obertament espanyolista i anticatalà no li servirà
de res.
Segueixi a la filera dels bons, que jo i segurament molts d'altres ens
mantindrem en la dels dolents.