Amb la independència la llengua no seria emmanillada
Separatista
ALFRED BOSCH
Molt bé, suposem que som independents. Com seria el nostre paisatge
lingüístic? D'entrada, em sembla indiscutible que el castellà es
quedaria a viure amb nosaltres. La gent que avui el parla no deixaria
de fer-ho per un canvi polític, i els que menys l'estimen descobririen
el tresor que s'amaga rere l'amenaça. Ara bé, és innegable que les
actituds respecte al català haurien de canviar.
Un dia, a Andorra, vaig sentir un operari que li deia a un altre:
"Aquí parlo el que calgui, però a Barcelona no, perquè allò és
Espanya, i allà jo sempre parlo espanyol". Sense pretendre-ho, aquell
home m'oferia en safata la clau per imaginar els idiomes en una
Catalunya lliure. És obvi que l'obtenció d'un Estat propi no
normalitzaria la llengua pròpia de la nit al dia (vegeu el cas
irlandès), però tindria la fortalesa per anar-hi anant (vegeu Israel).
Fortalesa política, i sobretot psicològica.
Per damunt de tot, no em veig havent de suportar la bronca permanent
sobre els suposats abusos, excessos o imposicions que es cometen.
Ningú no tindria els sants pebrots d'emmanillar uns nens en un cartell
perquè estan aprenent la llengua del país. Els que fan pòsters així a
Portugal o Dinamarca acaben als tribunals acusats d'atemptar contra la
convivència i la imatge dels infants, i surten ells mateixos
emmanillats. Per cert, ja que hi som, convido el PP a exportar la seva
exitosa campanya de les manilles a Lisboa -un focus de barbàrie
immersora-, i de tornada, que passin per Zamora, Salamanca i Vallecas,
on la tirania monolingüe no té aturador.
En un Estat independent, les competències exclusives en llengua,
cultura i ensenyament no serien competències exclusives de fireta. Si
fóssim sobirans, perdríem complexos i aprensions; no dubto, per
exemple, que cobraríem els cursets de català fins i tot als grans
astres del futbol. La immersió lingüística hauria de ser a la brava,
sense bombolles ni boca a boca. Tocaria fer-la a ple pulmó
(desemmanillats, per fortuna). De fet, ja no en diríem immersió, sinó
simple respiració. Seria l'acció necessària per sobreviure en un país
que vol conservar, com qualsevol altre, el seu propi aire.