Paciència i constància després del 13-D
Adeu España.Hola Catalunya
Un 30 per cent de mitjana de participació en el conjunt dels 166
municipis on s'han fet consultes aquest diumenge és un molt bon
resultat. He participat durant unes hores en una mesa electoral a Sant
Cugat del Vallès i puc donar testimoni de les dificultats que s'han
hagut de vèncer, sobretot per la negativa dels poders executiu i
judicial espanyols a facilitar els censos oficials als organitzadors.
Sense censos oficials, el simple fet de fer la consulta ja era un èxit
d'entrada. I més, quan s'ha obert el ventall del dret a vot a partir
dels 16 anys d'edat i als immigrants residents a cada municipi on es
feia la consulta. És a dir, s'ha ampliat el cens de votants més enllà
dels qui es comptabilitzaven en consultes oficials anteriors.
Tothom que hagi tingut dret a participar en unes eleccions o en un
referèndum organitzats des dels poders públics sap que, dies abans de
la data electoral, cada persona que té dret al vot rep una tarja a
casa indicant-li a quin col·legi electoral hi ha la mesa que li ha
estat assignada per emetre el vot. Aquest col·legi no ha estat
improvisat –com ha calgut fer ara–, sinó que la majoria de les vegades
coincideix amb el de l'anterior votació i és conegut per votants
potencials. Sap també que els mitjans públics de comunicació ofereixen
debats i informacions públiques sobre les diferents opcions abans de
les votacions –i no després, com de forma vergonyant diuen que faran a
TV3– i que aquestes mateixes opcions tenen espais gratuïts en els
mitjans públics per exposar-hi les seves propostes. I que hi ha, a més
a més, campanyes públiques, pagades amb els diners dels contribuents,
instant a la participació. Entre moltes altres coses que faciliten i
conviden a l'exercici del dret al vot.
Res d'això es va donar el 13 de setembre passat a Arenys de Munt ni
aquest 13 de desembre. Ni tan sols aquells partits que abonaven les
consultes hi han abocat quantitats significatives i suficients de
diners per potenciar-les. A Sant Cugat no he vist ni un sol cartell
d'aquests partits –només alguna escadussera pancarta artesanal (és a
dir, feta a mà) de les joventuts d'ERC– cridant al vot. No vol dir que
no hi fossin, però no les he vistes, i m'he passejat pels llocs
cèntrics de la ciutat. Potser hi ha hagut alguna aportació econòmica
d'aquests partits. Ho ignoro. Però no crec que hagi sigut ni
substancial ni suficient. Com tampoc no sé si n'hi ha hagut alguna
d'aquests mateixos partits per fer publicitat de les consultes als
mitjans locals i comarcals. Però l'abast d'aquesta aportació em sembla
que ha sigut, si ningú no ho desmenteix, més aviat escassa. Esclar que
tampoc no hi haurà aportació de diner públic, després, a aquests
mateixos partits en funció dels resultats de les consultes com passa
en les convocatòries oficials.
Una altra cosa ha estat l'aportació del voluntariat, generós i
incansable, perquè les consultes hagin estat un èxit de participació.
Només l'enginy –i la feina que comporta– demostrat en l'elaboració del
sistema informàtic, que ha permès controlar el vot de milers de
votants dels 166 municipis per evitar duplicitat de vot, i garantir
així la netedat de les votacions, mereixeria el reconeixement de
partidaris i detractors de les consultes. Mai fins ara –potser amb
l'única excepció de l'Assemblea de Catalunya, i encara– tants catalans
i catalanes ens havíem mobilitzat de forma voluntària per un objectiu
polític comú. I això, per si sol, és ja un fet històric.
I mai no ho havíem fet alhora tot trencant tres temes tabús en la
nostra societat; rebaixar l'edat del vot als 16 anys, incorporar al
dret a vot la població d'origen immigrant resident al municipi sense
distincions i votar a favor o en contra de la independència de
Catalunya.
Aquest és un procés de llarga durada. I és això el que hauríem
d'entendre tots plegats: els defensors del dret de l'autodeterminació
nacional i la independència de Catalunya –i dels Països Catalans, que
esperem que també arribi aviat–, que ja hem començat a obrir camí de
forma massiva, sense complexos i sense atacar cap altra nació, per la
via pacífica i de forma netament democràtica, i també els partits
polítics catalans. La lluita per la independència és una lluita de
llarga volada, que no pot estar subjecta a vicissituds o càlculs
electorals immediats.
És una lluita d'acumulació pacient i constant de forces, que només
podria fer un salt endavant més decisiu si els partits catalans, de
forma unitària o majoritària, n'assumissin l'objectiu sense
mesquineses partidistes. Però, com que això, em temo, no passarà aviat
i només ho aconseguirem acumulant encara més forces, no ens ha de fer
por que el camí sigui llarg (també ho és el camí d'Ítaca, que canta
Llach en paraules del poeta Kavafis). L'únic perill en aquest llarg
camí és la desunió.
Ara tenim al davant les futures consultes del 28 de febrer i el 25
d'abril de l'any vinent i les que puguin seguir fins anar completant
el mapa de Catalunya i obrint camí a les Balears i al País Valencià.
Després, haurem de consolidar el que ha sigut la feina de tots aquests
dies, perquè no resulti efímera i es pugui aconseguir una plataforma
cívica estable, on tots i totes ens trobem còmodes sense preguntar-nos
de quin partit som o a quina disciplina obeïm. I seguir estenent
l'objectiu de la independència en el conjunt de la població perquè,
amb paciència i constància, puguem preparar una nova consulta –oficial
o no, ja ho dirà el temps–, aquesta vegada en un sol dia i, si més no,
a Catalunya (la resta dels Països Catalans –ho espero i caldrà també
treballar-hi sobretot des de cada país– ja s'hi aniran afegint, si la
seva gent ho vol).
És cert que els enemics, interns i externs, són poderosos. El
principal, hi insisteixo, és la divisió, dimoni atàvic del catalanisme
i l'independentisme polítics. Però la força i la iniciativa del poble,
a la llarga, ha de resultar més poderosa que la dels opressors. Com
cantava en Raimon, "qui ha sentit la llibertat té més forces per
viure". I és que, ara li toca a l'Ovidi, "ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer".
http://www.tribuna.cat/opinio/societat-civil/48/90823-paciencia-i-constancia-despres-del-13-d