Aquesta consulta ha de fer més transparent la voluntat d’emancipació del país, ens ha d’ajudar a sortir de l’armari”
Adeu España.Hola Catalunya
voluntat d’emancipació del país, ens ha d’ajudar a sortir de l’armari”
El sociòleg Salvador Cardús creu que les consultes populars celebrades
ahir a 170 poblacions catalanes, que han fet visible la voluntat
d’emancipació nacional, són “un gest prepolític, però molt
significatiu”.
Afirma, en un article a l’Avui, que “un procés d’independència no
comença amb un referèndum formal, sinó que hi acaba. Però aquesta
consulta ha de fer més transparent la voluntat d’emancipació del país,
ens ha d’ajudar -pocs o molts- a sortir de l’armari, a desacomplexar-
nos i a fer-nos demanar explicacions als qui sembla que han tirat
l’àncora en aquest bassiol estatutari d’aigües corrompudes i que tenen
por de seguir navegant a mar oberta”. És per tot això que conclou el
següent: “Sí: volem la independència perquè la convivència digna només
és possible quan es té un projecte ambiciós de futur”.
Cardús afirma que el desafiament que té el nostre projecte nacional és
el de “ser capaços de proposar un nou model de nació a l’alçada de les
circumstàncies i, precisament, no copiar les caríssimes obsolescències
que ara hem de suportar de l’Estat que ens tutela”. Pel que fa a
“l’amenaça de la convivència” que adverteixen alguns, Cardús aclareix
tres coses. En primer lloc, que “hi ha un tuf xenofòbic en aquest
unionisme espanyolista que proposa la claudicació nacional davant
l’amenaça d’una hipotètica divisió gairebé ètnica dels catalans. ¿No
és això un xantatge polític indecent? Poden fer el favor
d’identificar, amb precisió, qui és que estaria disposat a trencar la
convivència? ¿Com és que mai no consideren el fet provat que allò que
més ha contribuït a l’exasperació d’aquesta suposada divisió falsament
ètnica és, precisament, la dependència d’un Estat que ha impedit i
impedeix la tranquil·la dissolució dels uns amb els altres? Els únics
conflictes de convivència que de tant en tant surten als diaris són
fabricats des de fora. ¿A qui se li podria acudir una estupidesa
paral·lela a la que sentim per aquí que els espanyols haurien de
renunciar a la seva independència per garantir la convivència amb la
població magribina que hi viu?”.
En segon lloc, “l’independentisme madur [...] és el gran projecte que
tenim els qui som favorables a l’arrelament i la dissolució de les
segregacions per raons d’origen”. Cardús explica que “ja fa temps que,
per a nosaltres, la defensa de la llengua catalana no té tant a veure
amb la conservació nostàlgica d’una espècie simpàtica en vies de
desaparició, sinó amb la utilització del principal instrument de
vertebració d’una ciutadania catalana compartida. I, finalment, siguem
clars: si algú tem problemes de convivència, i sobretot si es
considera capaç de ser escoltat pels qui recelen de l'emancipació del
país, ara té davant la gran oportunitat de desfer malentesos i
explicar qui els ha alimentat i de liderar, si cal, la pau nacional en
lloc d’amagar-se covardament sota les faldilles d’una convivència
pagada a preu de renúncia a la dignitat nacional”.
Finalment, afirma que els qui no volen la independència són els qui
ara han d’explicar per què ens volen mantenir en la “discapacitat
nacional”.