A la Cosmogonia d'Hesiode ja podem trobar el Buit.
Però aquest Buit originari no és encara el no-res que s'esdevé, de
manera molt curiosa, en Parmènides o Anaxàgores, que el neguen.
Aquest fet suposa una primera pregunta: Com es pot negar una no-cosa
que no-és? Possiblement Parmènides podria respondre que el no és no
es pot negar perquè no és. Possiblement faria una afirmació a
l'estil de la darrera proposició del Tractatus de'n Wittgenstein.
El que és cert, de totes maneres, és que es té constància
filosòfica documentada, que en el segle V a.C. ja podem parlar de
no-res com a concepte filosòfic.
Crec poder afirmar amb seguretat que el primer esbós del que després
coneixerem com a Nihilisme el trobam en el fragment de Parmènides:

"Només dos camins per investigar es poden concebre:
Un afirma: és i és impossible que no sigui
(...)
Però el que no és no pot.
Només un camí ens queda per recórrer: es presta a ser."

Parmènides, així, marca un sol camí d'investigació (el ser) i nega
l'altre (el no-ser).
Negant l'altre camí, l'afirma, perquè, per primera vegada en la
història de la filosofia, dóna comptes de la seva existència.

Anaxàgores i Demòcrit coneixien la tradició filosòfica, i per tant
coneixien les afirmacions de Parmènides.
El primer es declara completament d'acord amb Parmènides sobre la
inexistència del no-res (o no-ésser). Fet que impIica una
recuperació del concepte en afirmar que el que no és, és el contrari
del que és, i que per tant no pot ser.
Demòcrit declara que només hi ha atoms i buit. Demòcrit, en la seva
teoria física, explica el moviment dels àtoms a través del buit.
Segons aquests moviments (unió i separació) el àtoms creen i
des-creen tot el que és. Per això res no podria existir sense la
unió d'allò indivisible i etern (els àtoms) i el no-res, és a dir,
el buit, que possibilita el seu moviment, i per tant les infinites
combinacions en les que formen tot allò que és.

La diferència que hi ha entre el buit d'Hesiode i el no-res de Parmènides és
la diferència fonamental entre les dues concepcions del no-res que travessen
la història del pensament.
El buit d'Hesiode és d'arrel mitològico-religiosa, és a dir, un
pre-temps/pre-tot en el si del qual se produeix l'aprició de quelcom
(judaisme, gnosticisme, hermetisme, càbala... segueixen aqueixa mateixa
estructura.
El no-res de Parmènides, en canvi, és d'ascendència lògico-racional: o una
cosa o l'altra: o l'ésser o el no-res: com a absoluts antòmins. És per
aquest motiu que Heidegger localitza el punt d'inflexió on s'inicia la
metafísica occidental (és a dir, la història de la nmetafísica en tant que
nihilisme) en Parmenides, més enllà de Nietzsche, el qual l'ubica en
Plató...
Així doncs, la història de la filosofia sembla haver vengut determinada per
l'empresa prometèica de conciliar d'alguna manera els dos absoluts oposats
des de l'origen parmenidià: Spinoza, Hegel, Schelling, Nietzsche, Heiddeger,
Sartre...
Mentre que la història del pensament religiós s'ha desenvolupat en base a
l'especulació entorn dels distints mites que expliquen el sorgiment de la
creació a partir d'un no-res originari (les hipostasis plotinianes, l'en-sof
cabalístic, els eons i la caiguda de la Sophia gnòstica, la creació
ex-nihilo veterotestamentaria...)
No obstant cap d'aquestes dues històries s'ha mantingut pura i impol·luta i,
per contra, han estat moltes les interjeccions entre una i l'altra:
l'escolàstica o fins i tot la majoria dels filosofs anteriorment esmentats.
La qúestió, ara, és: potser hem de començar a considerar la possibilitat de
contemplar el concepte-idea-mite(!) del no-res com a una intuïció
originària/arquetípica: és a dir, com a quelcom lligat d'una manera immanent
al propi "pensar" de l'ésser humà? (((Potser una fenomenologia del no-res?
No-res-logia fonamental?))) Vull dir, i això potser també s'intueix en
alguns textos de Heidegger: cal entendre el no-res no com a quelcom amb
entitat cosmològica (el no-res no és i per tant no en té) sinó com a quelcom
de merament fenomenològic? Cal, al cap i a la fi, que algú re-llegeixi Kant
tot cercant-hi que hi no-diu del no-res?

La filosofia que aquí interessa de Gòrgies va ser expressada a la
seva obra "De la Natura, o d'allò que no és".
Podem articular el pensament de Gòrgies, sofista grec que visqué en
el segle V a.C., al voltant dels tres punts als voltants del quals
s'inicia ja de manera completa la tradició nihilista en sentit
estricte. En aquests tres punts ell afirma que:
1) No hi ha ésser, per tant l'únic que és, és el no-ésser, és a
dir el no-res: El no-res és l'únic que existeix.
2) Ruptura entre ésser i pensament: Si alguna existís, no podria ser
coneguda.
3) Si alguna cosa existís i pogués ser coneguda, no seria
expressable. El llenguatge és una eina insuficient (no recorda això,
de nou, a Wittgenstein?) ja que en el supòsit que l'ésser fos
pensable, seria inexpresable. La paraula no pot comunicar res amb valor
de veritat llevat de si mateixa com a so vocal. Hi ha per tant, una
impossibilitat de comunicació.

Gòrgies pensa que les opinions, així, també són buides de
significats, ja que res poden expressar.

Que queda, per tant, així? Quina és la sortida o el camí que ens
mostra aquest primer filòsof nihilista de la història?

L'Ètica: Unes pautes de comportament. Saber que és allò que hem de
fer i què allò que hem d'evitar.
Pot ser Sartre el tingués en compte: som llançats a l'existència...
Què ens cal fer? Omplir el temps de la millor manera que poguem.

Possibles influències sobre Epicur, Sartre i Wittgenstein.

Gòrgies no fa res més que prendre partit per la "via de la negació" de
Parmènides. És més, el mateix Wittgestein del Tractatus és perfectament
interpretable a partir de Parmènides: el que és és i, pel fet de ser, pot
ser dit: el contrari és el no ser (el no dicible). La via de l'ésser de
Parmènides combrega perfectament amb el discurs de Wittgestein: l'ens (allò
que es troba essent, existint) és allò que pot ser exclusivament dit. La via
de la negació (el poc que d'ella en resta, al menys) sembla alhora inaugurar
la perspectiva fenomenològica.
Així doncs, la meva proposta de treball és la següent:
LECTURA I INTERPRETACIÓ MINUCIOSA DEL POEMA DE PARMÈNIDES EN RELACIÓ AL
PROBLEMA DE L'ÉSSER I EL NO-RES.
Per tant, ja que em fa l'efecte que cap del dos es troba massa versat en
grec (la qual cosa és una gran impostura) hauríem de trobar (o sinó
realitzar) una bona traducció del poema al català.

Ah! la via de la negació de Parmènides és la mateixa via per la qual
transita Heràclit.

*

Poema de Parmènides
*

(versió M.Montserrat)

"Les egües que em condueixen

tan lluny com volia arribar m'han emmenat,

perquè tot enduent-me m'endinsaren pel molt revelador camí

de la deessa que condueix l'home sabedor a través de totes les ciutats.

Per allí vaig ser conduï t. Per allí em conduï ren

les entenimentades egües arrossegant el carruatge

i unes donzelles mostraven el camí.

L'eix abrandat brunzia en els botons

per l'embranzida amb què el propulsaven les rodes circulars

quan les filles del Sol, havent deixat la mansió de la Nit,

s'afanyaven a emmenar-me vers la llum

tot fent enrere amb llurs mans els vels del cap.

En aquest indret es dreça la porta etèria

dels intineraris de Dia i Nit,

emmarcada per una llinda i uns marxapeus de pedra,

barrada amb immensos batents

dels quals la punidora Diké guarda les claus alternatives.

Amb blanes paraules les persuasives donzelles

la convenceren plenes de zel que llevés sens tardança de la porta

el forrellat assegurat amb balda (...)

I la deessa m'acullí afectuosa

prenent-me la meva mà entre les seves

i parlant-me d'aquesta faisó se m'adreçà:

"Oh jove que acompanyes aurigues immortals

i arribes a la nostra llar amb les egües que et condueixen,

sigues benvingut, ja que no és pas un mal fat

qui t'ha empès a recórrer aquest camí allunyat, en veritat,

de les fressades senderes dels homes, ans Themis i Diké

Cal que prenguis esment de tot:

del cor intèmul de la veritat ben circular

així com dels parers dels mortals, en els quals

no hi ha vertadera convicció. Però també, nogensmenys,

aprendràs com el que sembla cal

que sigui aparentment, penetrant de forma incessant tota cosa.

Doncs bé, jo diré -i percep tu en escoltar la meva determinacióquins

únics camins de recerca hi ha a pensar:

l'un que és i que no és no ésser

és intinerari de persuasió (car segueix la veritat);

l'altre que no és i ha de no ésser

que t'asseguro que és un sender sencerament ignot.

Car no coneixeràs el que no és (del moment que no és factible)

ni ho diràs.

Car hi ha el mateix a pensar i ésser

Cal dir i pensar que el que és sigui

Car és ésser i no és no res.

"Doncs bé, jo diré -i percep tu en escoltar la meva determinacións

únics camins de recerca hi ha a pensar:

l'un que és i que no és no ésser

és intinerari de persuasió (car segueix la veritat);

l'altre que no és i ha de no ésser

que t'asseguro que és un sender sencerament ignot.

Car no coneixeràs el que no és (del moment que no és factible)

ni ho diràs.

Car hi ha el mateix a pensar i ésser

Cal dir i pensar que el que és sigui

Car és ésser i no és no res. "

Resumint: crec que Parmènides només parla d'allò que "es pot
parlar", d'allò dible o allò que és. Com que del que no és res
podem saber millor deixar-ho allà. Pot ser que, en aquest sentit, la
filosofia del no-res no hagi avançat massa en 2500 anys.

Parmenides inaugura el camí, però el primer que hi parla cara a cara
és Gòrgies. Ell fonamenta la seva retòrica en el nihilisme.
Hi ha ben pocs filòsofs en la història que fonamentin el seu saber en
el nostre concepte.

Record el famós lema: Tota la història de la filosofia no són més
que notes a peu de pàgina (o comentaris) de Plató i Aristòtil.
A mi ara em sembla falaç.
La història de la filosofia comença amb Tales i acaba en Sócrates.

"Tota la història de la filosofia no són més que notes a peu de
pàgina (o comentaris) de Plató i Aristòtil."

Volia dir això:

"Tota la història de la filosofia no són més que notes a peu de
pàgina (o comentaris) A Plató i Aristòtil.