D'Iñaki a Iñaki passant per la casa reial
Jaume Farre
el Lehendakari Ardanza les hizo un buen regalo. La actuación del
Orfeón Donostiarra en la vistosa ceremonia de su catedral gótica. El
padre del novio era un afiliado del PNV, el joven se llamaba Iñaki,
Jose Mari Gerenabarrena era amigo de la familia y todo el mundo estaba
encantado. Fue el clásico espectáculo de masas del que nunca supimos
su costo, pero como los cuentos de hadas no tienen valor, pues todos
les deseamos fueran felices y comieran perdices.
A mí me supuso que me vasquizaran el nombre en el ABC. Bautizado y
registrado como Iñaki Mirena, Luis María Ansón la tenía emprendida
contra al nombre sabiniano. A raíz de aquella boda, recuperé mi nombre
original en el periódico de la derecha española. No tengo pues la
menor animadversión contra esta pareja sino mucho respeto y
solidaridad hacia los padres del ex jugador de balonmano, al que
acaban de bautizar como "talón-mano ".
Con éste antecedente la pregunta que uno se hace es como un chaval
bien parecido, deportista y con una vistosa familia, se haya metido en
semejante barrizal que ha destrozado su vida y le ha clavado a la
monarquía española un rejón de fuego. ¿Un submarino republicano para
dinamitar desde dentro la Institución?. No parece. ¿Una incursión en
los negocios con la misma mentalidad de lo que veía a su alrededor?.
Quizás ésta puede ser la explicación, pues es difícil haya otra.
Bien es cierto que el status de la familia real no está contemplado en
la Constitución. No existe. Y tan es así que el heredero solo aparece
a efectos sucesorios. Para nada más. Toda esa ridícula parafernalia de
reverencias de las señoras, besamanos, lectura de pregones,
presidencia de actos de todo tipo, entrega de premios, tiene el mismo
valor que si usted, con su hijo se ponen a hacer lo mismo, pues ese
papel no les está asignado en ningún artículo de la Constitución. En
ella solo habla del rey. De nadie más.
De ahí que todas esas presidencias de organismos y de la credibilidad
que se le atribuía a sus negocios "pues detrás está la Casa Real", no
es más que la evidencia de una Corte corrupta, de la idiotez del
español a la hora de hacer la pelota a un ciudadano normal y sobre
todo de las falta de control político hacia una Institución a la que
el erario público mantiene porque su acción ha de basarse en la
ejemplaridad. ¿Ejemplaridad la de Juan Carlos de Borbón? ¡Vamos
hombre!.
Yo rompí con todo ese mundo de mentiras a raíz de la guerra de Irak.
Hasta entonces habíamos seguido con esa ficción del Pacto con la
Corona que jamás percibí, pero tras mantener con el rey un diálogo
duro en el que me dijo que él era militar y le gustaban las guerras y
yo contestarle que se fuera él y le mandara a su hijo, revisé la
Constitución y vi que el artículo 63 le daba un papel como jefe de las
Fuerzas Armadas. Y tras negarnos una audiencia a los Grupos de la
Cámara, salvo al sumiso Zapatero, en una de las sesiones, bajé a la
tribuna del hemiciclo del Congreso y denuncié al rey por su pasividad,
su falta de coraje, la dejación de sus funciones y su poca
personalidad ante un Aznar que se había reunido en las Azores con
Bush, Barroso y Blair y quería mandar tropas a una guerra "para sacar
a España del rincón de la historia".
Se armó la de Dios es Cristo
Aún recuerdo el abucheo de Rajoy, Acebes, Rato, Mayor Oreja y Arenas.
Era la primera vez que desde aquella tribuna Pulgarcito se atrevía a
meterse contra Goliat, el gigante de la transición y además desde un
partido nacionalista. Eran tiempos de mayoría absoluta de Aznar y en
aquella Cámara solo había, rodillo y tente tieso.
Tras esto y puestas las cosas en su sitio me dediqué a preguntar sobre
las cacerías con osos borrachos, viajes extraños, gastos inútiles, uso
de aviones sin ton ni son, cambio constitucional para que no exista
primacía del varón sobre la mujer en la actual y muy machista
Constitución española, los Premios Príncipes de Asturias a mayor
gloria del heredero, costo de la boda de Felipe y Letizia, presupuesto
de la casa Real, papel del Rey el 23-F, y cosas así.
El gobierno jamás me contestó. Respondían con dos líneas diciendo que
el rey es irresponsable, es decir no responde ni ante los jueces, ni
ante Dios, ni ante la historia y que haría mejor en condenar a ETA.
Curiosamente los más beligerantes eran los socialistas a los que todo
esto les incomodaba y dejaba patente su poco respeto al republicanismo
de su historia.. ¿Y en casa?. "Cosas de Iñaki". Pero a la gente le
gustaba se fuera contra éste abuso continuo de poder.
Pero no eran cosas mías. Independientemente de que el rey Juan Carlos
está ahí porque nos lo dejó un dictador cruel y sanguinario y él jamás
ha condenado aquella dictadura sino se ha beneficiado de ella, e
independientemente de que en la Constitución se metiera de matute la
monarquía parlamentaria sin referéndum como hubo en Italia, la actual
Jefatura del Estado no puede ser irresponsable ante la ley y no puede
usar fondos públicos sin que haya un ojo público para vigilar sus
gastos. Y estas evidencias no pueden ser "cosas de Iñaki" sino de algo
tan simple como la salud democrática de un país. Yo no soy el Peñafiel
vasco como alguno ha querido describirme para anular mis denuncias,
sino un parlamentario que tiene la obligación de controlar al gobierno
y a ser posible, a la Jefatura de un estado, que permite se viva en la
corrupción mientras se le orla con el premio a la virtud.
Mi denuncia fue la única y la primera. Luego vino Tardá de ERC y ahora
IU, pero a efectos de notaría, fue el PNV, porque yo hablaba en nombre
del PNV, quien puso el dedo en la llaga. Que Amaiur tome el dato.
A raíz de toda ésta tormenta, la editorial "La Esfera de los Libros"
me pidió en 2007 escribiera un libro con mis experiencias en este
campo. Y lo hice y titulé "Una monarquía protegida por la censura". En
ella hablaba de mis vivencias con ese mundo de ficción, desde dentro
del sistema, y denunciaba los negocios de Iñaki Urdangarín desde la
página 101 a 104 en el capítulo "La Familia sí recibe". Pero a mí no
me recibieron. Torpemente la editorial envió el libro a la Casa Real y
ésta negó su publicación. Pero al poco el libro se editó. Lo hizo
Javier Ortiz pero la sordina que le pusieron como para escribir otro
libro con lo que había supuesto superar aquella carrera de obstáculos.
Curiosamente el libro se publicó un año después de que la pareja y sus
niños fueran enviados a Washington en 2006, nombrándole al duque de
Palma, consejero de Telefónica. ¿No sabían en que negocios andaba el
yerno?. Por supuesto. Pero el Rey quiso encubrirle sacándolo de
circulación. Y el encubrimiento, para la gente normal, es un delito
tipificado en el Código penal. Pero el rey es "irresponsable".
Cuando nadie sabe el presupuestos exacto de la Casa del Rey, cuando
nadie controla sus gastos como ocurre con otras monarquías, cuando el
rey recibe regalos de todo tipo y no pasan a la contabilidad del
Patrimonio del Estado, cuando la opacidad es total y los medios
aplauden semejante corrupción, cuando primeros coches, primeras motos,
comisiones de jeques petrolíferos han hecho de Juan Carlos de Borbón
uno de los hombres más ricos de Europa, cuando nada de todo esto se
podía investigar, llegó a semejante patio de monipodio un chaval al
que lisonjearon, reverenciaron, tentaron y el hombre y su gentil
esposa cayeron en el pozo hasta el punto que incluso metieron a sus
hijos menores en empresas y enjuagues impropios de una familia
respetable. Se creían inmunes, impunes y protegidos por la censura y
la bobaliconería de la Villa y Corte. Y eso, es para mí, lo que ha
pasado. Porque en La Zarzuela si alguien se atrevía a decir algo,
seguramente responderían: "Cosas de Iñaki". Pero de Iñaki Urdangarin,
Duque de Palma.
La pregunta es. ¿Por qué Iñaki Urdangarin y la Infanta Cristina, socia
en todo este montaje, no están todavía imputados si ya lo está Diego
Torre, el socio y los responsables de la Ciudad de las Artes y de las
Ciencias de Valencia que firmaron esos contratos con esa ONG con ánimo
de lucro?.
Me imagino que el PP, Trillo y la Casa Real estarán metiendo horas
extras para tratar de salvar algún mueble que otro, sobre todo a la
Infanta.
Lo malo es que quien creó el microclima para que ésto sucediera
seguirá ahí felicitando las Pascuas en su mensaje de Navidad, como si
nada hubiera ocurrido. Pero quien de verdad está desnudo, es el propio
rey. No solo su yerno y su hija. Y quien está tocada de verdad, es
esta monarquía heredera de un dictador.
Signat. Iñaki Anasagasti
Maria
fa a màquina i després només cal que ho repassis i en corregeixis les
faltes que hi deixa.
Joan Rubiralta
D'Iñaki a Iñaki passant per la casa reial
Quan Iñaki Urdangarin i Cristina de Borbó es van casar a Barcelona, el Lehendakari Ardanza els va fer un bon regal. L'actuació de l'Orfeó Donostiarra en la vistosa cerimònia de la seva catedral gòtica. El pare del nuvi era un afiliat del PNB, el jove es deia Iñaki, Jose Mari Gerenabarrena era amic de la família i tothom estava encantat. Va ser el clàssic espectacle de masses del que mai vam saber el seu cost, però com els contes de fades no tenen valor, doncs tots els van desitjar fossin feliços i mengessin perdius.
A mi em va suposar que em traduïssin el nom en
l'ABC. Batejat i registrat com Iñaki Mirena, Luis María Ansón
tenia mania contra al nom sabinià. Arran d'aquelles noces, vaig
recuperar el meu nom original en el periòdic de la dreta espanyola.
No tinc doncs la més mínima animadversió contra aquesta parella
sinó molt respecte i solidaritat cap als pares de l'ex jugador
d'handbol, al que acaben de batejar com a "taló-mà ".
Amb aquest antecedent la pregunta que un es fa és com un xaval ben clenxinat, esportista i amb una vistosa família, s'hagi ficat en un fangar que ha destrossat la seva vida i li ha clavat a la monarquia espanyola una banderilla de foc. Un submarí republicà per dinamitar des de dins la Institució? No ho sembla. Una incursió en els negocis amb la mateixa mentalitat del que veia a la seva al voltant? Potser aquesta pot ser l'explicació, doncs és difícil n'hi hagi una altra. Bé és cert que l'estatus de la família real no està contemplat en la Constitució. No existeix. I tan és així, que l'hereu solament apareix a efectes successoris. Per a res més. Tota aquesta ridícula parafernàlia de reverències de les senyores, servituds, lectura de pregons, presidència d'actes de tot tipus, lliurament de premis, té el mateix valor que si vostè, amb el seu fill es posen a fer el mateix, doncs aquest paper no els està assignat en cap article de la Constitució. En ella solament es parla del rei. De ningú més.
Per aquest motiu totes aquestes presidències d'organismes i de la credibilitat que se li atribuïa als seus negocis "ja que darrere hi ha la Casa Reial", no és més que l'evidència d'una Cort corrupta, de la idiotesa de l'espanyol a l'hora de fer la gara-gara a un ciutadà normal i sobretot de les falta de control polític cap a una Institució a la qual l'erari públic manté perquè la seva acció ha de basar-se en l'exemplaritat. Exemplaritat la de Juan Carlos de Borbó? Au vinga home!
Jo vaig trencar amb tot aquest món de mentides
arran de la guerra de l'Iraq. Fins llavors havíem seguit amb aquesta
ficció del Pacte amb la Corona que mai vaig percebre, però després
de mantenir amb el rei un diàleg dur en el qual em va dir que ell
era militar i li agradaven les guerres i jo contestar-li que se n'hi
anés ell i que també hi enviés al seu fill, vaig revisar la
Constitució i vaig veure que l'article 63 li donava un paper com a
cap de les Forces Armades. I després de negar-nos una audiència als
Grups de la Càmera, excepte al submís Zapatero, en una de les
sessions, vaig baixar a la tribuna de l'hemicicle del Congrés i vaig
denunciar al rei per la seva passivitat, la seva falta de coratge, el
desistiment de les seves funcions i la seva poca personalitat davant
un Aznar que s'havia reunit en les Açores amb Bush, Barroso i Blair
i volia enviar tropes a una guerra "per treure a Espanya del
racó de la història".
Es va muntar una tangana de por. Encara recordo l'esbroncada de Rajoy, Acebes, Rato, Major Orella i Arenas.
Era la primera vegada que des d'aquella tribuna
Polset s'atrevia a ficar-se contra Goliat, el gegant de la transició
i a més des d'un partit nacionalista. Eren temps de majoria absoluta
d'Aznar i en aquella Càmera solament hi havia, corró i estigues
quiet.
Després d'això i posades les coses en el seu lloc, em vaig dedicar a preguntar sobre les caceres amb óssos borratxos, viatges estranys, despeses inútils, ús d'avions sense solta ni volta, canvi constitucional perquè no existeixi primacia de l'home sobre la dona en l'actual, i molt masclista, Constitució espanyola, els Premis Prínceps d'Astúries a major glòria de l'hereu, cost de les noces de Felipe i Letizia, pressupost de la casa Reial, paper del Rei el 23-F, i coses així.
El govern mai no em va contestar. Responien amb dues línies dient que el rei és irresponsable, és a dir no respon ni davant els jutges, ni davant Déu, ni davant la història i que faria millor si em dediqués a condemnar ETA. Curiosament els més bel·ligerants eren els socialistes als quals tot això els incomodava i deixava patent el seu poc respecte al republicanisme de la seva història.. I a casa? "Coses d'Iñaki". Però a la gent li agradava que s'anés contra aquest abús continu de poder.
Però no eren coses meves. Independentment que el rei Juan Carlos és aquí perquè ens el va deixar un dictador cruel i sanguinari i ell mai ha condemnat aquella dictadura sinó s'ha beneficiat d'ella, i independentment que en la Constitució es fiqués de càrrega la monarquia parlamentària sense referèndum com va haver-hi a Itàlia, l'actual Prefectura de l'Estat no pot ser irresponsable davant la llei i no pot usar fons públics sense que hi hagi un ull públic per vigilar les seves despeses. I aquestes evidències no poden ser "coses d'Iñaki" sinó d'alguna cosa tan simple com la salut democràtica d'un país. Jo no sóc el Peñafiel basc com algun ha volgut descriure'm per anul·lar les meves denúncies, sinó un parlamentari que té l'obligació de controlar al govern i si pot ser, a la Prefectura d'un estat, que permet que es visqui en la corrupció mentre se li orla amb el premi a la virtut.
La meva denúncia va ser l'única i la primera. Després va venir Tardá d'ERC i ara IU, però l'efecte de notaria, va anar al PNB, perquè jo parlava en nom del PNB, i va ser qui va posar el dit en la nafra. Que Amaiur prengui la dada.
Arran de tota aquesta tempesta, l'editorial "La
Esfera de los Libros" em va demanar en 2007 escrivís un llibre
amb les meves experiències en aquest camp. I ho vaig fer i vaig
titular "Una monarquia protegida por la censura". En
ella parlava de les meves vivències amb aquest món de ficció, des
de dins del sistema, i denunciava els negocis d'Iñaki Urdangarín
des de la pàgina 101 a 104 en el capítol "La Família sí
rep". Però a mi no em van rebre. Amb ingenuïtat,
l'editorial va enviar el llibre a la Casa Reial i aquesta va negar la
seva publicació. Però al cap de poc el llibre es va editar. Ho va
fer Javier Ortiz però van tapar tant la notícia com per escriure un
altre llibre com aquell amb el que havia suposat superar aquella
carrera d'obstacles. Curiosament el llibre es va publicar un any
després que la parella i els seus nens anessin enviats a Washington
en 2006, nomenant el duc de Palma, conseller de Telefónica. No
sabien en quins negocis caminava el gendre? Per descomptat. Però el
Rei va voler encobrir-li traient-ho de circulació. I l'encobriment,
per a la gent normal, és un delicte tipificat en el Codi penal. Però
el rei és "irresponsable".
Quan ningú sap el pressupost exacte de la Casa del
Rei, quan ningú controla les seves despeses com passa amb altres
monarquies, quan el rei rep regals de tot tipus i no passen a la
comptabilitat del Patrimoni de l'Estat, quan l'opacitat és total i
els mitjans aplaudeixen aital corrupció, quan primers cotxes,
primeres motos, comissions de xeics petrolífers que han fet de Juan
Carlos de Borbó un dels homes més rics d'Europa, quan res de tot
això es podia investigar, va arribar a tal pati de conxorxes un
xaval al que van adular, van reverenciar, van temptar-lo i, l'home i
la seva gentil esposa, van caure en el pou fins al punt que fins i
tot van ficar als seus fills menors en empreses i esbandides
impròpies d'una família respectable. Es creien immunes, impunes i
protegits per la censura i la beneiteria de la Vila i Cort. I això,
és per a mi, el que ha passat. Perquè a La Zarzuela, si algú
s'atrevia a dir alguna cosa, segurament respondrien: "Coses
d'Iñaki". Però d'Iñaki Urdangarin, Duc de Palma.
La pregunta és per què Iñaki Urdangarin i la
Infanta Cristina, sòcia en tot aquest muntatge, no estan encara
imputats si ja ho està Diego Torre, el soci i els responsables de la
Ciutat de les Arts i de les Ciències de València que van signar
aquests contractes amb aquesta ONG amb ànim
de lucre?
M'imagino que el PP, Trillo i la Casa Reial estaran dedicant hores extres per tractar de salvar algun moble, sobretot a la Infanta. El que és greu és que qui va crear el microclima perquè això succeís, seguirà aquí felicitant les Pasqües en el seu missatge de Nadal, com si res no hagués passat. Però qui de debò està nu, és el propi rei. No solament el seu gendre i la seva filla. I qui està tocada de debò, és aquesta monarquia hereva d'un dictador.
Signat. Iñaki Anasagasti
--
Per donar-te de baixa d’aquest grup, envia un correu electrònic a
catala-sempr...@googlegroups.com (Llei Orgànica 15/1999 de protecció de dades)
Jaume Farre
comentari..! Per què serà..?
Mira María, hauràs pogut veure i llegir que els meus escrits,
malauradament pocs per cert, per manca de temps, sempre han estat en
el nostre idioma, però aquest m'ha vingut de gust mantenir la
originalitat.
Ves per on, vatua l'olla..!
També com sempre, aprofito l'avinentesa per saludar-vos cordialment a
tots.
Jaume
> > Signat. Iñaki Anasagasti- Ocultar texto de la cita -
>
> - Mostrar texto de la cita -
esteve miquel
Deixeum-he ficar-hi cullerada i dir que hi ha cosses que es millor llegir-les en versió original i en aquest cas ta l i com diu en Jaume , paga la pena de conservar la originalitat de l'escrit.
Jo soc dels que per militància pura , vaig llegir molt abans Cent anys de Solitud en lloc de Cien Años de Soledad i tot i que la traducció era acuradíssima , us asseguro que vaig gaudir mes amb la versió original. Es com llegir Shakespeare en anglès o traduït. No es el mateix ,per això crec que no hem de portar la defensa de la nostra llengua al menyspreu de les altres en lo referent a literatura i/o escrits que ens es mes còmode llegir el la seva llengua original.
Salutacions,
Esteve Miquel
-----Mensaje original-----
De: catala...@googlegroups.com [mailto:catala...@googlegroups.com] En nombre de Jaume Farre
Enviado el: lunes, 12 de diciembre de 2011 12:06
Para: Català Sempre
Asunto: [Bulk] [CS] Re: D'Iñaki a Iñaki passant per la casa reial
--
Vicenç
Permeteu-me que hi posi cullerada, jo, també.
Parlar en català, SEMPRE, Escriure-hi, també. Però traduir articles d’altri que podem entendre o llegir la traducció al català de “Cien años de soledad” (si som espanyols, que ho som, encara. Caldria dubtar en el cas de catalans d’adscripció francesa, però començaríem a filar massa prim, no?) em sembla un excés que pot cometre qui vulgui, encara que a mi em sembla que seria un símptoma de poca feina. És com posar subtítols al Gernika de Picasso. Cadascú pentina el seu gat com més li agrada. Al capdavall, llegir literatura, sentir música, o contemplar obres d’art, no crec que s’hagi de fer per militància. Trobo a faltar la Matilde.
Vicenç.
-----Mensaje original-----
De: catala...@googlegroups.com [mailto:catala...@googlegroups.com] En nombre de esteve miquel
Enviado el: lunes, 12 de diciembre
de 2011 14:30
Para: catala...@googlegroups.com
Asunto: RE: [Bulk] [CS] Re:
D'Iñaki a Iñaki passant per la casa reial
Per donar-te de baixa d?aquest grup, envia un correu electrònic a
Vicenç
Pel que fa a l’Iñaki, trobo que passem massa pel damunt dels negocis del rei, que és qui acumula més diners amb tot plegat. Pel que sembla té tants diners que ni ell ho sap.
Vicenç.
-----Mensaje original-----
De: catala...@googlegroups.com
[mailto:catala...@googlegroups.com] En
nombre de esteve miquel
Enviado el: lunes, 12 de diciembre
de 2011 14:30
Para:
catala...@googlegroups.com
Asunto: RE: [Bulk] [CS] Re: D'Iñaki a Iñaki passant per la casa reial
Vicenç
Molt bo l’article de Víctor Alexandre, però també molt valent l’Alfons López Tena amb uns insults calculats adreçats a la melsa d’una petit-burgesa tot sabent que farien mal. Jo no acostumo a insultar d’aquesta manera però en comprenc l’estratègia i no busco raons per desqualificar-los.
Pel que fa a persones com la Núria de Gispert o en Xavier Trias, la primera reprovació, la nostra, la lingüística, hauria de passar per recordar-los cada dia que parlen com parlen perquè pertanyen a famílies catalanes on s’hi ha parlat (o s’hi parla) l’espanyol. I a cada mot que pronuncien ens ho recorden. I estan tant segurs que ens parlen des del balcó, que mai no s’han preocupat d’anar a un logopeda.
Vicenç.
Per donar-te de baixa d’aquest grup, envia un correu electrònic a
catala-sempr...@googlegroups.com (Llei Orgànica 15/1999 de protecció de dades)
esteve miquel
Benvolgut Vicenç , t’asseguro que llegir aquesta magna obra en català el 1970 , no era pas un símptoma de poca feina i menys per la gent que com jo i molts d’altres , treballàvem de dia , estudiàvem de nit i ‘conspiràvem’ els festius . Em pots creure si et dic que de feina ens en sobrava i de totes classes. Era una de les molt poques maneres que teníem els joves d’aquella tenebrosa època de manifestar la nostra rebel·lia contra EL IDIOMA DEL IMPERIO i totes les consegüents connotacions. I en aquells temps SI que llegir , fos el que fos en català , era una forma de militància activa.
Però no vaig dubtar en llegir-la poc temps desprès en el seu idioma original , tal i com dic en el meu primer comentari.
Salutacions,
Esteve Miquel.
Espanya no ens roba ni ens espolia. Ens escanya i s'ho queda tot , però no ens roba. S'ho emporta a préstec no retornable, clar.
Un que ho veu clar.
Vicenç
Amic Esteve,
No dubto gens ni mica de les teves bones intencions. Però el 1970 hi havia tantes coses per llegir en català que no ens les podíem acabar. De tota mena: documents polítics, històrics, poesia, novel.la…I com ja he dit, la bona literatura en llengua espanyola, no em sembla ni aleshores ni ara, gens interessant llegir-les en català. I em sembla molt bé que hagis sabut destriar el que era “el idioma del imperio”, usat com a eina d’ocupació, de la llengua castellana, parlada per tanta gent, i objecte d’una literatura tan rica. Altrament, practicaríem la xenofòbia, que no ens duria mai a la independència.
Vicenç.
-----Mensaje original-----
De: catala...@googlegroups.com
[mailto:catala...@googlegroups.com] En
nombre de esteve miquel
Enviado el: martes, 13 de
diciembre de 2011 14:04
Para:
catala...@googlegroups.com
Asunto: RE: [Bulk] [CS] Llegir en
català obres espanyoles
Maria
buscant les pessigolles a Jaume Farré, que prou ha fet donant-nos a
conèixer aquest interessant escrit. Joan Rubiralta, tens tota la raó
en dir que era una feinada. No m'havia fixat ni en la llargada del
text ni en les expressions difícils de traduir. En canvi, trobo que no
ens convé gaire de llegir escrits en castellà si no és traduint-los
(almenys, mentalment), perquè se'ns encomanen locucions i girs en
detriment de les formes genuïnes. Les obres literàries de creació
serien les excepcions; s'han de llegir en la llengua original per
assaborir-les. Però no era el cas d'aquest text.
Pel que fa al contingut, el que sembla és que a Anasagasti li sobra
raó.
On 12 Des, 02:16, Joan Rubiralta <joan.rubira...@gmail.com> wrote:
> Maria t'asseguro que m'ha portat força estona fer-ho (més dues hores) i
> malgrat l'ajut del traductor de Softcatalà, perquè m'has costat traduir
> expressions poc corrents en la nostra llengua. Tot i que pot haver algun
> error, el transcric a sota. Salutacions cordials.
>
> *D'Iñaki a Iñaki passant per la casa reial *
> credibilitat que se li atribuïa als seus negocis "*ja que darrere hi ha la
> Casa Reial*", no és més que l'evidència d'una Cort corrupta, de la idiotesa
> de l'espanyol a l'hora de fer la gara-gara a un ciutadà normal i sobretot
> de les falta de control polític cap a una Institució a la qual l'erari
> públic manté perquè la seva acció ha de basar-se en l'exemplaritat.
> Exemplaritat la de Juan Carlos de Borbó? Au vinga home!
>
> Jo vaig trencar amb tot aquest món de mentides arran de la guerra de
> l'Iraq. Fins llavors havíem seguit amb aquesta ficció del Pacte amb la
> Corona que mai vaig percebre, però després de mantenir amb el rei un diàleg
> dur en el qual em va dir que ell era militar i li agradaven les guerres i
> jo contestar-li que se n'hi anés ell i que també hi enviés al seu fill,
> vaig revisar la Constitució i vaig veure que l'article 63 li donava un
> paper com a cap de les Forces Armades. I després de negar-nos una audiència
> als Grups de la Càmera, excepte al submís Zapatero, en una de les sessions,
> vaig baixar a la tribuna de l'hemicicle del Congrés i vaig denunciar al rei
> per la seva passivitat, la seva falta de coratge, el desistiment de les
> seves funcions i la seva poca personalitat davant un Aznar que s'havia
> reunit en les Açores amb Bush, Barroso i Blair i volia enviar tropes a una
> guerra "*per treure a Espanya del racó de la història*".
>
> Es va muntar una tangana de por. Encara recordo l'esbroncada de Rajoy,
> Acebes, Rato, Major Orella i Arenas.
>
> Era la primera vegada que des d'aquella tribuna Polset s'atrevia a ficar-se
> contra Goliat, el gegant de la transició i a més des d'un partit
> nacionalista. Eren temps de majoria absoluta d'Aznar i en aquella Càmera
> solament hi havia, corró i estigues quiet.
>
> Després d'això i posades les coses en el seu lloc, em vaig dedicar a
> preguntar sobre les caceres amb óssos borratxos, viatges estranys, despeses
> inútils, ús d'avions sense solta ni volta, canvi constitucional perquè no
> existeixi primacia de l'home sobre la dona en l'actual, i molt masclista,
> Constitució espanyola, els Premis Prínceps d'Astúries a major glòria de
> l'hereu, cost de les noces de Felipe i Letizia, pressupost de la casa
> Reial, paper del Rei el 23-F, i coses així.
>
> El govern mai no em va contestar. Responien amb dues línies dient que el
> rei és irresponsable, és a dir no respon ni davant els jutges, ni davant
> Déu, ni davant la història i que faria millor si em dediqués a condemnar
> ETA. Curiosament els més bel·ligerants eren els socialistes als quals tot
> això els incomodava i deixava patent el seu poc respecte al republicanisme
> de la seva història.. I a casa? "*Coses d'Iñaki*". Però a la gent li
> agradava que s'anés contra aquest abús continu de poder.
>
> Però no eren coses meves. Independentment que el rei Juan Carlos és aquí
> perquè ens el va deixar un dictador cruel i sanguinari i ell mai ha
> condemnat aquella dictadura sinó s'ha beneficiat d'ella, i independentment
> que en la Constitució es fiqués de càrrega la monarquia parlamentària sense
> referèndum com va haver-hi a Itàlia, l'actual Prefectura de l'Estat no pot
> ser irresponsable davant la llei i no pot usar fons públics sense que hi
> hagi un ull públic per vigilar les seves despeses. I aquestes evidències no
> poden ser "*coses d'Iñaki*" sinó d'alguna cosa tan simple com la salut
> democràtica d'un país. Jo no sóc el Peñafiel basc com algun ha volgut
> descriure'm per anul·lar les meves denúncies, sinó un parlamentari que té
> l'obligació de controlar al govern i si pot ser, a la Prefectura d'un
> estat, que permet que es visqui en la corrupció mentre se li orla amb el
> premi a la virtut.
>
> La meva denúncia va ser l'única i la primera. Després va venir Tardá d'ERC
> i ara IU, però l'efecte de notaria, va anar al PNB, perquè jo parlava en
> nom del PNB, i va ser qui va posar el dit en la nafra. Que Amaiur prengui
> la dada.
>
> Arran de tota aquesta tempesta, l'editorial "La Esfera de los Libros" em va
> demanar en 2007 escrivís un llibre amb les meves experiències en aquest
> camp. I ho vaig fer i vaig titular "*Una monarquia protegida por la censura*".
> En ella parlava de les meves vivències amb aquest món de ficció, des de
> dins del sistema, i denunciava els negocis d'Iñaki Urdangarín des de la
> pàgina 101 a 104 en el capítol "*La Família sí rep*". Però a mi no em van
> rebre. Amb ingenuïtat, l'editorial va enviar el llibre a la Casa Reial i
> aquesta va negar la seva publicació. Però al cap de poc el llibre es va
> editar. Ho va fer Javier Ortiz però van tapar tant la notícia com per
> escriure un altre llibre com aquell amb el que havia suposat superar
> aquella carrera d'obstacles. Curiosament el llibre es va publicar un any
> després que la parella i els seus nens anessin enviats a Washington en
> 2006, nomenant el duc de Palma, conseller de Telefónica. No sabien en quins
> negocis caminava el gendre? Per descomptat. Però el Rei va voler
> encobrir-li traient-ho de circulació. I l'encobriment, per a la gent
> normal, és un delicte tipificat en el Codi penal. Però el rei és "*
> irresponsable*".
>
> Quan ningú sap el pressupost exacte de la Casa del Rei, quan ningú controla
> les seves despeses com passa amb altres monarquies, quan el rei rep regals
> de tot tipus i no passen a la comptabilitat del Patrimoni de l'Estat, quan
> l'opacitat és total i els mitjans aplaudeixen aital corrupció, quan primers
> cotxes, primeres motos, comissions de xeics petrolífers que han fet de Juan
> Carlos de Borbó un dels homes més rics d'Europa, quan res de tot això es
> podia investigar, va arribar a tal pati de conxorxes un xaval al que van
> adular, van reverenciar, van temptar-lo i, l'home i la seva gentil esposa,
> van caure en el pou fins al punt que fins i tot van ficar als seus fills
> menors en empreses i esbandides impròpies d'una família respectable. Es
> creien immunes, impunes i protegits per la censura i la beneiteria de la
> Vila i Cort. I això, és per a mi, el que ha passat. Perquè a La Zarzuela,
> si algú s'atrevia a dir alguna cosa, segurament respondrien: "*Coses d'Iñaki
> *". Però d'Iñaki Urdangarin, Duc de Palma.
>
> La pregunta és per què Iñaki Urdangarin i la Infanta Cristina, sòcia en tot
> aquest muntatge, no estan encara imputats si ja ho està Diego Torre, el
> soci i els responsables de la Ciutat de les Arts i de les Ciències de
> València que van signar aquests contractes amb aquesta ONG amb ànim
> de lucre?
>
> M'imagino que el PP, Trillo i la Casa Reial estaran dedicant hores extres
> per tractar de salvar algun moble, sobretot a la Infanta. El que és greu és
> que qui va crear el microclima perquè això succeís, seguirà aquí felicitant
> les Pasqües en el seu missatge de Nadal, com si res no hagués passat. Però
> qui de debò està nu, és el propi rei. No solament el seu gendre i la seva
> filla. I qui està tocada de debò, és aquesta monarquia hereva d'un dictador.
>
> Signat. Iñaki Anasagasti
>
> 2011/12/11 Maria <mvvendr...@gmail.com>
>
>
>
>
>
>
>
> > Home, ho podies haver traduït, que ets a Català Sempre! El Google t'ho
> > fa a màquina i després només cal que ho repassis i en corregeixis les
> > faltes que hi deixa.
>
> > On 11 Des, 09:49, Jaume Farre <duc.sta3...@gmail.com> wrote:
> > > Cuando Iñaki Urdangarin y Cristina de Borbón se casaron en Barcelona,
> > > el Lehendakari Ardanza les hizo un buen regalo. La actuación del
> > > Orfeón Donostiarra en la vistosa ceremonia de su catedral gótica. El
> > > padre del novio era un afiliado del PNV, el joven se llamaba Iñaki,
> > > Jose Mari Gerenabarrena era amigo de la familia y todo el mundo estaba
>
> ...
>
> llegiu-ne més »